Original subtitles

# ("Mort, qui t'ha mort", Roger Mas)

# Mort, qui t'ha mort?

# Mort és qui no parla.

# Mort, qui t'ha mort?

# Al cel sigui i Déu no ens el torni.

#

# Mort, qui t'ha mort?

#

# Mort, qui t'ha mort?

# Al cel sigui

# i Déu no ens el torni. #

Qui va matar Sansa?

Hola a tothom, soc Carles Porta, gràcies per acompanyar-nos.

Acabem.

En 8 capítols he intentat agrupar

els fets més importants de la història de Tor

i els elements relacionats amb la mort de Sansa

que he pogut recollir al llarg de 27 anys.

L'objectiu principal era compartir amb vosaltres

una història que a mi m'ha atrapat des del primer dia,

i que poguéssiu conèixer els grans personatges

que han tingut un paper en aquell fantàstic racó de món.

-El Palanca és un home... -Ell...

-No quiero dejar pasar a nadie. -On és?

¡Sangre y fuego!

És que no hi ha dret que mos vulgui tirar al carrer.

-Ha pogut més Tor que nosaltres. -No eran hippies.

Qui va matar Sansa?

Tor és infinit.

Avui repassarem els sospitosos que hem anat descobrint

i tindrem alguna sorpresa.

Però abans m'agradaria tornar als orígens de la història de Tor

perquè ens ajudaran a entendre

per què és un poble que viu, ni que sigui simbòlicament,

amb el foc encès.

Els 13 veïns de Tor van crear una societat el 1896

per fer-se amos de la muntanya que els alimentava.

Per ser copropietaris calia tenir foc encès tot l'any,

viure sempre a Tor.

Les enveges i l'odi van començar el 1940, quan es va fer el camí,

i alguns marxaven a passar els hiverns

a pobles menys freds i aïllats.

Però a finals dels anys 30 i principis dels 40,

amb la Guerra Civil i la guerra mundial,

Tor va ser escenari d'una situació

que va provocar un foc latent.

(home) Gent que es dedicava al contraban.

En aquell moment,

atrets pels importants guanys que tenia el pas de persones,

van deixar de banda el contraban i van començar a passar persones.

La gent de la zona, com en altres parts del Pirineu,

primer van fer de passadors de republicans que fugien de Franco

o de persecucions internes a Espanya

i, després, de jueus europeus que fugien dels nazis.

A poc a poc, aquests jueus, per evitar ser detinguts i deportats,

van reculant arribant al sud

i tenen la necessitat de passar els Pirineus

i d'entrar a l'estat espanyol.

En aquest moment, entre l'any 40 i finals del 42,

el Principat d'Andorra té un protagonisme

en el pas de refugiats jueus.

Els anaven a buscar a Llor, se'ls baixava a l'Hotel Palanques...

L'Hotel Palanques, on jo vaig néixer després,

era el lloc on es podien refrescar una mica, es dutxaven...

i s'hi podien estar un dia o dos.

I menjaven, a més, perquè venien afamats.

I allà és on el meu pare treballava, junt amb la gent que tenia ell,

per donar-los acollida i, després, despatxar-los cap a Espanya.

(Calvet) Per tant, Andorra acull centenars i centenars de jueus...

que en un moment determinat

busquen vies d'escapament cap a l'estat espanyol.

I una d'aquestes vies és Tor.

(Aixàs) La quantitat no la sé, però sí...

Van passar per Tor fent aquella ruta i tot això.

Home, si necessitaven menjar i tot això,

suposo que sí que els n'haurien donat.

Això sí.

Però quedar-se algú allà i tot això, no.

Perquè normalment no els deixaven, perquè tenien guies.

Eren els passadors.

Jo he passat gent cap allà. Jo. I sé el que és.

Jo, que era capellà,

quan havia de passar algú em posava la sotana.

A la persona que havia de passar li deia:

"Tu, tranquil, sobretot, tranquil.

No t'espantis de res.

Sentiràs soroll, però tu, tranquil.

No... Com si no sentissis res.

I si trobem la... la Benemèrita,

tu, tranquil, al meu costat".

Passàvem jueus.

A l'hivern estava tot nevat.

Hi havia molts problemes a l'hivern.

Algun s'hi va quedar, algun va morir...

(Llimiñana) Els vells d'aquell lloc

t'explicaran que els jueus passaven per allí.

I que molta gent

de la nit al dia es van fer molt rics.

Els jueus marxaven amb or.

Marxaven amb joies.

Mai ningú ha sabut què se'n va fer, d'aquells jueus.

Però, de sobte, gent...

va començar a tenir molts diners.

(Miró) Això es diu,

que hi ha gent que s'ha fet ric, justament,

amb la transhumància humana, diríem.

Sí que hi ha hagut gent que dius:

"Cony, com han fet la... la riquesa, aquesta gent?"

Doncs hi ha algú que et diu: "Home, fàcil. Fàcil".

(Calvet) Els jueus fugien amb tot el que podien,

poc o molt que tenien.

La fugida era a la desesperada. I eren famílies senceres.

(Calvet) Diuen que hi ha una llegenda negra

quant al robatori i assassinat dels jueus,

als quals s'associa que portaven joies,

que tenien pertinences...

que podien ser robades pels passadors.

Documentalment sí que he constatat que sí que hi ha denúncies,

persones que denuncien que el senyor que els va acompanyar

els va robar... el rellotge, els va robar els francs que tenien,

o els va demanar en plena muntanya 10.000 francs més,

si no, no et porto, t'abandono...

N'hi ha que diuen que és llegenda,

n'hi ha que s'atreveixen a afirmar-ho una mica més,

que part de les fortunes d'Andorra

van néixer amb aquesta problemàtica del pas de jueus,

que van robar a jueus...

Sí, són rumors.

No hi ha ningú que hagi fet cap constatació clara d'aquest tema

Les grans fortunes d'Andorra

que alguna hagi vingut d'aquí, no se sap.

La gran part de les grans fortunes d'Andorra no s'han fet així.

S'han fet gràcies a l'autarquia espanyola, sens dubte.

Pel fet que a Espanya no hi havia res.

(Calvet) Alguns jueus detinguts

van ser-ho a Tor, o a Norís o a Alins.

En xifres que jo tinc,

hi ha al voltant d'unes 20-25 persones...

Que havien passat per la vall de Tor.

¿T'atreviries a fer una extrapolació,

si n'hi ha 20-25 de documentats?

Home, es pot dir que... un centenar segur que hi eren.

Mínim.

(D'Aulèstia) Hi ha la llegenda que passaven per allà,

perquè per allà en passaven molts.

I, llavors, el que feien era:

"Si tu en portes 100, n'enterres 50...

quan arribis allà, te'n trauran 25,

i, després, un dia tornes de vacances aquí i ho recuperes.

Allà dalt hi ha una història dels tresors.

Apareixia tota una sèrie de gent

que venien amb aparells d'aquests de buscar metalls.

Buscadors, perquè hi havia aquesta llegenda,

i pensaven: "Aquí puc trobar alguna cosa amagat...

d'algú que no hagi pogut tornar a buscar-ho".

Montané i Palanca, quan veien un tio d'aquests,

el feien fora a coces.

Recordo un dia que n'hi havia un i va venir el Montané:

"Què...?"

Perquè ell, sempre que hi havia algú, hi havia d'anar.

"No, que li explicava... perquè portem un aparell..."

"Ai. Fora! Ni veure-ho! Fora d'aquí!"

Només era una llegenda?

(M. Aguilera) Si sigues la casa común,

y ahí está el riachuelo...

allí me econtré un hueso pequeño que sería de una niña...

Bueno, digo de un niño, pero, vamos, el anillo era de niña.

Era una esmeralda o algo azul claro.

La montura era de plata.

Y me acuerdo que... lo saqué fácilmente del huesecito,

era pequeño.

Y me lo quedé.

Siempre lo llevé colgando hasta que me fui.

Estuve en Miami dos meses

y... me caía muy bien Lina,

vamos una escorpio de puta madre...

Y se lo regalé, y ella me dijo que eso era maravilloso, tal...

¿Y Sansa te habló de los buscadores de tesoros?

Él era uno.

També es deia que hi havia un tresor enterrat a Casa Sansa.

Que el vell va guardar totes les joies i l'or

just abans que els maquis cremessin la casa el 1944.

(Aixàs) Soc molt escèptic

amb aquesta història del tresor amagat sota terra

per evitar que es cremés, es fes malbé o es robés.

Això és una llegenda que...

no té cap mena de versemblança, per mi.

Podia haver matat Sansa algú que buscava tresors?

Us en recordeu, d'aquest gest?

De seguida repassarem els possibles sospitosos

i us explicaré les últimes novetats que vaig recollir.

Abans tornem un moment a Tor.

El gener del 2019, després d'anys de no fer-ho,

vaig anar a Tor des de l'aeroport de la Seu d'Urgell.

Carles, què?

Havia caigut una nevada impressionant

i vam decidir anar-hi amb helicòpter.

Estava emocionat i sorprès

per la bellesa i la duresa del paisatge

que havia deixat la nevada.

Si no hi toca el puto Sol.

Viure allí durant l'hivern no havia de ser gens fàcil,

i més quan els veïns estaven barallats.

(Sansa) Lo Palanca és un home

que, des que és a Tor, no ha armat sinó "follons".

(Palanca) Sansa, ja des que va néixer,

ell diva que el poble de Tor era seu.

(Castañer) Ese es el Palanca de verdad. Un payaso...

(Sansa) Qui no viu a Tor, no té drets.

Estava convençut que no hi havia ningú més al poble

que l'equip de televisió.

Però, com sempre passa a Tor,

en qualsevol moment pots tenir una sorpresa.

Del no-res va aparèixer un home arrossegant un trineu de joguina.

Tot nevat, tot gelat...

i ell, amb un anorac d'una empresa d'obres públiques,

venia de baix i transportava una bateria de cotxe.

Era Josep Casas, conegut com Terrisses, Barbes o Patilles,

però, sobretot, Terrisses.

Terrisses és un personatge simpàtic i polèmic.

Regidor socialista, forma part del paisatge del Pallars Sobirà.

Era dels que donava suport a Palanca.

El 1980, ell i Castanyeta, vigilaven Tor amb escopetes.

Una estona.

Després sabrem què va passar amb l'herència de Rosendo.

Terrisses té molt enfadats els veïns de Tor i d'Alins

perquè deixa vehicles de tota mena per la muntanya

i, no fa gaire, les autoritats li van prendre uns cavalls...

que semblaven abandonats.

Terrisses necessitava la bateria

per engegar una excavadora vella i atrotinada

amb què treia neu del camí.

Perquè sí, perquè ningú l'hi manava ni ningú el pagava.

I només mig netejava l'entrada del poble

sense continuar cap enlloc.

Era un treball absurd.

Però, de la mateixa manera que ningú l'hi manava,

ningú l'hi prohibia.

Tor és així.

Intentem tancar carpetes del meu viatge a la història de Tor.

El 2021 vaig tornar a visitar Josep Pujol, Coié, a casa seua.

Volia veure si repetia les mateixes respostes a les preguntes clau.

També em va rebre amb molta amabilitat.

Això és una collonada que sempre fan

per quadrar les càmeres i tot plegat.

Escolta, tu ets un home violent? Tu fas por?

Tu has estat a la presó? Quan va ser, això? Explica'm per què.

A quant et van condemnar i quant temps vas estar...?

Coié m'havia reconegut 4 anys abans

que el 1995 feia contraban per Tor.

Que va tenir una topada amb els Aguilera

i que es van treure pistoles.

Li vaig tornar a preguntar per la camisa tacada de sang.

Això, el juliol del 95, eh?

Un dilluns a la nit.

Diu que tu els vas dir que havies atropellat un gos.

No sé on vas atropellar el gos,

però gent que estava jugant a la botifarra a Montardit de Baix...

Florenci Sinfreu.

(Pili) A aquest, tu el relaciones amb la mort de Sansa?

No se sap mai, les persones, no? No se sap mai.

Un cop d'aquests de sang forta, no se sap mai.

El seu tarannà que jo conec

jo no l'hauria vist capaç de fer això.

Però clar, jo tampoc el conec... tant.

No ho crec.

No ho crec.

Ell sol en una pujada de sang? No ho sé.

No ho sé.

Però tant com per matar Sansa, no ho sé...

I tant com per deixà'l a casa i tot això,

jo no... no ho acabo de veure clar, això.

És complicat, sí.

No ho acabo de veure clar, no hi veig...

-(home) Ja ho tenim, eh. -Ja està, no? Al·leluia.

Saps què passa? Ja t'ho explico, eh.

Nosaltres hem trobat gent que mos diu això,

que el van veure tacat de sang a baix

el dia 24 de juliol.

Que era dilluns.

I hem trobat gent que va veure Sansa viu

el 23 de juliol a Os de Civís.

Llavors, tot allò del 19... no té sentit.

Saps que van dir que l'havien matat el 19 i tot això?

No té sentit perquè, si el van veure viu...

I són gent d'Os de Civís, los de Casa Cargol, los de Gabatxó...

Estava allà sopant el 23, i se'n recorden perfectament.

I tenim un advocat que diu que va parlar amb ell el dia 24 al migdia.

Per telèfon. I ho té claríssim.

I el dia 24 a la nit, Coié entra tacat de sang a baix.

Que està relacionat? No ho sé.

Ningú l'ha vist fent-ho. No.

No ho sé.

Escolta, Coié, tu vas matar Sansa? No.

I per què hi ha gent que pot pensar això?

Qui va matar Sansa?

Li toca decidir al jurat popular,

si és que considera que té prou elements per emetre un veredicte.

¿Miquel Aguilera,

el guardaespatlles que va amenaçar Sansa

perquè el va fer fora de Tor?

El día que vuelva, será para recoger mis cosas y que te den por el culo.

Un altre dels hippies, perquè els venia a tots la mateixa finca?

Jo li vaig donar dos milions i mig de peles.

I, volent-lo apallissar perquè els tornés els diners,

es van passar?

El van matar amb un bastó, amb una arma circumstancial.

Trobada allà, amb uns fils elèctrics.

¿El Mont i la Marli, per un deute de 6.000 euros,

i perquè Sansa incomplia les promeses?

Hem dit des del primer moment

que nosaltres sempre havíem sigut innocents.

Lo hemos muerte entre tú y yo.

Tu sí, yo no estaba.

¿Palanca o els seus mossos,

enfadats perquè a Sansa l'havien fet amo únic?

I sempre amenaces, i lios... Oh, Déu meu, pobra nena.

¿Algú de la seva pròpia família

perquè els tenia marejats i cabrejats

i els demanava constantment diners?

Es va dedicar a extorsionar el meu oncle Miquel i la meva mare.

Un contrabandista enfadat perquè Aguilera li cobrava peatge?

"Yo estuve allí implicado."

¿Un sicari, el de Mallorca?

"No."

"Por un puñado de dólares."

Per encàrrec de Ruben o els anglesos?

¿O per encàrrec de les famílies

que van acompanyar Sansa tota la vida

i a qui ell va ignorar quan el van fer amo únic?

Un buscador de tresors que es va barallar amb ell?

Qui va matar Sansa?

Us atreviu a decidir?

Entrem en l'epíleg d'aquesta història.

Primer hem de retrocedir una mica

per saber com s'ha arribat al present

de la societat de copropietaris.

L'última vegada que us havia parlat de la propietat de la muntanya

era per explicar que els advocats intentaven un pacte.

Això era el 1997.

En aquesta sala de l'Audiència Provincial de Lleida

es va decidir que la muntanya de Tor era comunal,

és a dir, que de tothom que pogués estar empadronat a Tor.

Doncs van passar 7 anys de desacords,

sentències, nous recursos i més reunions,

fins que el 2004, per fi,

els veïns de Tor van anar al notari

per firmar un pacte per reconeixe's els uns i els altres

com a propietaris

i intentar evitar un nou judici.

Però n'hi va faltar un,

Palanca.

La seua cara deixa clar que Palanca estava enfadat.

Considerava que firmar el pacte era com acceptar

que els altres li fessin el regal de deixar-lo ser copropietari.

-No accepta entrar en aquesta...? -No, no, home. Ni borratxo.

Ni borratxo entro jo en aquest assumpte.

Es va celebrar, doncs, el judici a l'Audiència de Lleida.

Com que no va firmar,

alguns advocats van reclamar que se'l deixés sense la propietat.

Si el Jordi Riba Segalàs pretén ser propietari

d'una tretzena part de la muntanya de Tor en base aquest títol,

el senyor Riba Segalàs no és propietari...

...titular compravenda que li va atorgar el seu oncle,

el Vicente Riba Baró,

aquest títol no és vàlid, senyors.

El senyor Jordi Riba Segalàs va escriure

correctament i degudament el seu títol

al registre de la propietat,

i ha de ser mantingut en aquesta propietat.

Hem de demanar que refusi aquesta declaració

del jutjat de Tremp

dient que la muntanya de Tor és propietat de Josep Montané.

Altres apel·laven, fins i tot, les morts,

perquè el tribunal tanqués definitivament el litigi.

Que no es vulgui una transacció

que ha costat un esforç enorme

a tots los lletrats, a totes les parts,

i que hi hagi una persona que mantingui la present apel·lació

al·legant que no la vol, que vol la mateixa tretzena part,

i no pot variar-ho.

Ho ha manifestat.

I que no vol la transacció en els termes amb què ha sigut presa

perquè això suposa un regal del senyor Montané.

Poder ja n'hi ha prou, de morts. Poder ja n'hi ha prou, de retards.

Fem justícia d'una vegada.

I confiem que en aquesta sala es farà justícia.

Al sortir de la sala de vistes,

Palanca no es va poder aguantar.

No podem dependre, quan existeixen unes lleis,

quan existeixen uns procediments judicials,

de la voluntat variant d'un tercer.

Que aquí diu que vol una tretzena part

i se li donava una tretzena part.

Això, ho entén algú?

Pocavergonyes!

La sentència, que és la que ha quedat definitiva i per sempre,

diu que tots, inclòs Palanca,

són propietaris.

(home) La sentència que dicta l'Audiència de Lleida

el que diu és que els descendents de les 13 famílies originàries

resulta que s'han convertit en propietaris tots ells.

Són propietaris perquè han usucapit,

és a dir, han posseït com si fossin amos,

actuant com a amos externament,

de manera pacífica, sense que ningú ho discuteixi,

durant més de 30 anys.

És a dir, s'han barallat per uns drets que ja tenien.

Tots eren propietaris perquè ja ho tenien inscrit al registre

i no calia tenir foc encès.

No calia ni viure a Tor.

Els estatuts fundacionals van quedar anul·lats

i s'ha fet una nova societat.

(Vaquer) Els propietaris

són els que acreditin ser descendents de les 13 famílies

que van atorgar els estatuts

de la societat de copropietaris,

la Sociedad de Condueños, que en deien, de la Montaña de Tor.

Qui ho aconsegueixi acreditar,

serà copropietari.

I aquí comença un dels grans problemes que tenen avui.

Alguns dels descendents dels 13 originaris

encara no ho han pogut demostrar legalment.

.I, en els altres casos, les herències s'han fragmentat

Si abans la fórmula era: una casa, un vot,

ara cada casa té diversos hereus, i ja són més d'una vintena.

A Casa Sansa, per exemple, on només hi havia Rosendo,

ara són 5,

i van rebre un llegat enverinat.

(Aixàs) El Rosendo va anar al notari amb la idea

que mai, mai... en tota la...

en fi, per segles que passessin,

mai es podria vendre les propietats de Tor.

El notari li va dir:

"Això no pot ser, perquè legalment no és viable,

però el que més se li acosta

és una clàusula de l'època romana

que permet que durant tres generacions

no es pugui tocar res".

Tres generacions.

Per tant, ni jo...

ni el meu fill Pol, ni els fills, si en té,

podran fer ús de res que tingui a veure amb l'herència de Tor.

Estem lligats de mans i de peus.

Això, més que una herència, és un càstig.

És un... és un càstig... És una gota malaia.

Promociones turísticas de Tor.

El que també podria ser una gota malaia

és el contracte que es va firmar l'any 1976, fa 48 anys,

amb Ruben Castañer i els anglesos.

El contracte, fins que no passin 100 anys,

està vigent.

Si algú fa alguna cosa sense consultar-m'ho,

doncs... jo puc posar el contracte pel mig.

Com li va arribar el contracte a la Sol?

El senyor Watton

hi va haver un moment que em va dir que, si no m'importava,

em deixava les accions

i deixava de pagar-me.

Mentrestant, el senyor Watton va morir.

Va venir la seva dona, vam estar parlant...

i em va dir que ho deixava tot a les meves mans.

Llavors, aquell contracte és bo,

però ja seria tornar a començar amb judicis i coses,

i posar diners,

que jo tampoc estic disposada a posar diners.

És vàlid aquell contracte?

Sansa va morir just abans d'anul·lar-lo,

però la Sol, ja ho hem sentit, no n'ha reclamat la validesa.

De moment.

Per la seua part, la societat actual,

que no ha volgut parlar oficialment amb mi,

s'ha plantejat arrendar la muntanya a una empresa andorrana

perquè en faci un aprofitament turístic

i cobrar peatge per regular l'afluència de visitants.

Des del 2003, la muntanya de Tor...

forma part del Parc Natural de l'Alt Pirineu,

l'espai protegit més extens de Catalunya:

cobreix 80.000 hectàrees.

Vinga, som-hi.

Aquell projecte d'una estació d'esquí, això seria possible?

Pel fet de ser parc natural,

una estació d'esquí alpí,

pel fet que implica tota una sèrie d'infraestructures d'alt impacte,

difícilment seria possible.

(Cuní) El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

va ratificar que les 13 famílies de Tor

són les propietàries de la muntanya.

D'aquesta manera es posava fi

a més de 20 anys de conflictes judicials

i es desestimava el recurs presentat pel senyor Riba, el Palanca.

Vostè és una persona que no s'ha tret mai del damunt

els problemes i la polèmica.

¿Per què vostè té aquest sentiment

de conspiració de tots contra vostè?

Què ha fet? Vostè deu haver fet alguna cosa.

Perquè és molt estrany que tot el món vagi contra vostè,

no ho entenc.

(home) Jordi Riba, àlies Palanca...

(Cuní) Escolti, agafo un llibre del Carles Porta,

"Tor, tretze cases i tres morts".

Llegeixo textualment.

"Té una veu forta, greu i, sobretot, autoritària.

Jo he sentit explicar unes quantes coses de Palanca.

La imatge que me n'he fet és la d'una mena de bèstia salvatge

que té aterrit tothom.

La pinta que fa coincideix amb les referències.

Penso que, si allarga la mà,

ens tombarà a tots dos d'un clatellot."

Vostè és així?

Amb Palanca vam viure pujades i baixades en la nostra relació.

Quan vaig publicar el llibre, semblava enfadat...

i passejava amb una pancarta contra mi.

Però, al mateix temps, firmava el llibre,

i per fer-ho, a algun turista li havia cobrat dos euros.

En tots aquests anys han passat moltes coses, a Tor,

algunes de bones,

com el bateig del fill de la Pili i el Lázaro,

i d'una neta de Casa Bernat.

Això passava el 2000.

Ara, el Lázaro júnior ja té 24 anys.

Amb aquests dos batejos,

Tor sembla haver trencat la inèrcia d'esdeveniments negatius.

Aquí tot és il·lusió i esperança.

El temps dirà si a partir d'ara

aquest poble tan singular aconsegueix un futur en positiu.

Carles Porta, TV3, Tor.

El 8 de novembre de 2019, després d'anys malalt,

Palanca va morir.

El funeral es va fer a l'església d'Alins.

Volent o sense voler,

Palanca s'havia convertit en un mite.

Pablo, el fill de Lázaro,

familiars de Palanca i el mateix Lázaro,

van ser a primera fila.

Lázaro estava molt afectat per la pèrdua.

Palanca va generar amics i també amics.

Pablo Moreno, que el va cuidar com si fos el seu pare,

em va fer saber de seguida la mort de Palanca.

¿Y por qué me llamaste a mí?

Porque el Jordi te tenía un aprecio. Jordi tenia aprecio a Carles Porta.

Y siempre me decía: "El Carles Porta, el Carles Porta"...

Y siempre... Te tenía un aprecio.

Tuviste alguna riña con él,

habíais tenido alguna enganchada y algún...

pero él en el fondo te quería.

Te... Él... quería el Carles Porta. Y yo a él.

El van enterrar el 9 de novembre al cementiri d'Alins.

Geni i figura fins a la sepultura,

va estar a punt de donar una sorpresa amb el testament.

(ràdio, de fons: retransmissió esportiva)

Hubo un momento que se dijo

que Palanca le quería dar su parte de herencia con la montaña al Barça.

Sí, sí, sí.

Quería darle una parte de herencia, incluso hizo testamento, eh.

Hizo testamento.

Quería dar... su parte de montaña al Barça.

Era fanático, el Jordi, del Barça.

Cuando había un partido, no se lo perdía.

Radio y puesto el partido. Y lo escuchaba aquí, aquí mismo.

Teníamos la radio aquí, y pi-pi-pi... y ahí se tiraba horas.

Los 90 minutos del fútbol no se lo quitaba...

"Cállate", me decía.

Palanca l'hi va deixar tot al Pablo,

que manté el seu esperit i l'activitat ramadera.

És, juntament amb la Pili i el Lázaro, de Casa Sisqueta,

qui més temps passen a Tor.

Tengo 300 cabezas de ganado.

Entre pequeños, y grandes, y sementales, y yeguas,

tengo 300 cabezas.

El negocio del caballo está jodido, bueno,

pero se va arreglando algo, vas luchando,

vas vendiendo sementales y vas haciendo cosas.

El caballo es una pasión que tienes por él,

porque es un animal que da poco,

pero, si te gusta, lo sientes y... lo llevas en la sangre.

La gente aquí tiene vacas, porque de la vaca sacan más,

come menos, sacan más,

pero el caballo... te tiene que gustar mucho, el caballo.

Pablo Moreno manté la voluntat de Palanca

que Tor continuï salvatge,

i això topa amb els interessos d'alguns membres de la nova societat

que viuen lluny de Tor i proposen un aprofitament turístic.

Alguns no hi tenen ni casa, però són propietaris legals.

Com veus, tu, el futur de Tor?

(Aixàs) El veig amb molt de pessimisme.

Ja no et parlo d'escepticisme, eh, ja no et parlo d'escepticisme.

Jo crec que és una situació... molt complicada de redreçar,

molt complicada de redreçar,

perquè lluites amb aquests fantasmes

que arrossega la gent de tant de temps.

Qui té raó, segons vostè?

(Aixàs) I, a més a més, de les generacions actuals,

també hi ha diferències... per mi...

si no irresolubles, molt difícils de resoldre.

De manera que no puc ser optimista.

(Montané) Tot això es viu amb angoixa, perquè...

entre les víctimes hi ha part de la família.

Però, clar...

has de passar full.

No es pot viure dels records.

O sigui que s'ha de mirar...

el més pràctic i el més just

i, llavors, obrar.

Per això jo crec que Tor

tots els veïns

si trobessin una empresa

que ho volgués comprar,

el millor que podrien fer és vendre-ho.

Una finca és millor que sigui d'un home sol que no pas de tretze.

(Pablo) Lo primero que tiene que hacer la gente del pueblo

es ponerse de acuerdo.

Ya no se ponen de acuerdo, ya no quieren muchos hacer cosas.

A mí, el alcalde que hay ahora...

sí, puede ser que quiera hacer algo,

pero es que los vecinos tampoco se ponen de acuerdo.

¿Y lo que es posible hoy? ¿Lo que es posible?

Si los que tenemos nos vemos capaces, sí, pero si no...

Hay unos que no tienen y quieren mandar como los que tenemos,

ya no vamos bien.

Los que tenemos somos los que tenemos que decidir lo que se hace

en el pueblo, o en la montaña, o en los caminos, el agua...

lo que tengamos que hacer.

Pero hay gente que no tienen nada y se meten igual que los que tienen.

Ya no vamos bien, entonces.

Aquí s'han d'acabar les amenaces, aquí hi ha d'haver pau,

i hi ha d'haver... el que és blanc, blanc, i el que és negre, negre.

Ara s'han de fer coses i tirar coses endavant,

i que no es perdi una finca, com nosaltres tenim,

perquè aquesta finca no cal sembrar-la,

aquesta finca es produeix ella mateixa.

Els pins neixen sols.

L'herba, igual, aquí no cal sembrar.

Aquí només cal collir.

Però, llavors, s'ha de mantenir.

Que els llops no... no s'hi fiquin.

Ni els voltors.

(home) Jo crec que un dia o altre aniran tots a l'una,

si es vol fer alguna cosa.

Nosaltres, una cosa que vam dir, això és així,

que si nosaltres fèiem alguna cosa a Tor,

o tenim alguna subvenció per a Tor,

és que tots hi estiguem d'acord.

L'Ajuntament està obert a tot.

I buscarem la subvenció, buscarem la manera d'ajudar-los,

però hi hem d'estar tots d'acord.

Si no, jo crec que és molt difícil avançar.

Per què no s'ha fet mai la carretera?

(Pili) Perquè els veïns no han volgut.

Pensa una cosa: Tor té aquest encant perquè no hi ha carretera.

Si fos una carretera asfaltada i tal,

jo crec que seria més un lloc de pas que no Tor.

La carretera fa de filtre.

Qui ve a Tor, és perquè vol anar a Tor. I respectarà Tor.

Allà on passa tothom és un lloc més.

Les grans històries es construeixen sobre grans protagonistes.

Molts d'ells han mort o l'edat els ha passat factura.

Altres han seguit camins diversos

mantenint sempre el record de Tor.

Jo tinc molt bon record d'aquella època.

A més, em... em serveix de teràpia quan estic...

amb la feina que faig ara, per exemple,

allà, al mig d'una obra, tot gris i tot formigó...

Me'n recordo d'allò i dic: "Mira..."

Sé que això existeix, no?

Què fas, ara? Ara porto una formigonera.

Un camió de quatre eixos amb 8 metres cúbics de formigó.

Barcelona i àrea metropolitana, imagina't.

Un record... agredolç, podríem dir.

Un record molt maco, perquè...

perquè era tot molt autèntic.

I si no eres autèntic, el mateix Tor et tirava fora.

A partir d'aquí he fet moltes coses.

He anat per Rússia a fer tractes amb gent perillosa,

he anat a l'Àfrica a buscar pedres,

al Brasil, Ghana, el Camerun...

Sempre, pels meus propis mitjans,

perquè tenia la força i el poder d'haver passat...

quasi 7 anys allà a Tor.

I, jo què sé, no et pots trobar res pitjor, més dur en el món...

que... que Tor.

I ara què fas? A què et dediques?

Faig de patró, estic al mar i...

Soc el resultat d'un passat que m'ha fet més dur.

Bàsicament.

Com va la vida?

Com estàs, Porta?

Hòstia, no has canviat gaire. Tu tampoc.

El color dels cabells, més que res, però la resta...

Gregori d'Aulèstia,

el primer hippie que va arribar a Tor

i que va ser el secretari

i, probablement, el milloc amic de Sansa,

viu ara al santuari ecològic de Gallifa.

Jo vaig esperar allà un temps, després me'n vaig anar...

I, al veure que allà de moment no hi havia solució,

i ni n'hi haurà, segurament,

tret que apareguin personatges excepcionals,

no un, almenys un Sansa i un Palanca, els dos alhora, no?,

cosa que és difícil, però bé... pot ser, no?

Pot ser...

I... jo no hi he tornat mai més, allà.

Una de les últimes vegades que he pujat a Tor anava amb el Pablo,

i ens vam trobar el seu germà, el Lázaro,

baixant el seu ramat de vaques.

Si viniste a decir tonterías, te romperé la máquina.

Me llamo Carles Porta.

Havien passat 27 anys des de la primera vegada que ens vam trobar.

...cojo un palo y me grabáis.

Os quiero matar. ¿Tú quieres matarnos?

Sí. ¿Por qué quieres matarnos?

Porque no quiero dejar pasar a nadie

hasta que no se aclare el camino de Tor.

¡Quieto ahí!

Quieto ahí, que no hay ladrones.

Ara som amics? No ho sé.

El que sí que sé és que, si mai tinc un problema a Tor,

estic segur que el Lázaro m'ajudarà.

(Garriga) Amb el Lázaro som molt amics, és una persona molt afable.

Sempre em diu: "Si vienes con tu coche particular, no hay problema,

pero si vienes con el coche oficial, te voy a pinchar las ruedas".

Bé, jo crec que és una broma així, una mica,

sobretot perquè ells no volen que vingui l'autoritat a la muntanya,

i volen que continuï sent un lloc salvatge.

I una de les coses que diu Lázaro:

"Tú no te preocupes, Marc,

yo estoy para conservar la montaña

y soy el mejor guarda que pueda existir.

Conmigo esta montaña será salvaje toda la vida".

La muntanya de Tor té molts propietaris,

però molt pocs veïns.

(D'Aulèstia) Sansa va fer una predicció,

va dir: "Tot això... Això serà el Principat de Tor...

I això ho veurà...", perquè ell en deia Principat de Tor,

"això ho veurà la Pili".

I llavors, automàticament, diu: "No, la Pili no, el fill de la Pili".

Bé, aviam si el Lazarillo... o el "txiqui"...

Aviam si ho aconsegueix. Per què no?

(Pili) Jo, quan vaig néixer i tinc ús de raó,

ja sempre vaig conèixer mal rotllos.

Però bé, ho hem passat, i bé. Bé.

Jo soc de Tor, he nascut a Tor i em sento molt de Tor.

Vaig viure uns anys a fora,

he tornat i... i crec que moriré a Tor.

Espero que la Pili i la gent de Tor visquin molts anys i amb salut.

I que a Tor l'únic foc que cremi

sigui el que serveix per escalfar les cases

i coure carn a la brasa o torrar pa.

Acabem.

Qui va matar Sansa?

He fet el que he pogut per contestar aquesta pregunta.

Gràcies per haver-me acompanyat

en aquesta història increïble d'un lloc meravellós

amb uns personatges impossibles d'inventar.

Ara la història és vostra.

I ja ho sabeu: tots els focs, quan comencen, són petits.

#

A vegades penso que la més desbordada imaginació

d'un guionista de televisió

fent un argument... recargolat,

dramàtic, tràgic, complicat...

no hauria superat, ni superaria,

el que desgraciadament a la vida real

estem veient a Tor i estan vivint a Tor.

#

# Mort, qui t'ha mort?

# Al cel sigui

# i Déu no ens el torni. #