All language subtitles for tr7

# ("Mort, qui t'ha mort", Roger Mas)

# Mort, qui t'ha mort?

# Mort és qui no parla.

# Mort, qui t'ha mort?

# Al cel sigui
i Déu no ens el torni.

#

# Mort, qui t'ha mort?

#

# Mort, qui t'ha mort?

# Al cel sigui

# i Déu no ens el torni. #

Hola a tothom, soc Carles Porta,
gràcies per acompanyar-nos.

Perdoneu que us recordi
el paper del jurat popular.

En essència heu de decidir
quina és la veritat que us creieu.

I us dic això perquè avui
tindreu feina. Comencem.

La Neus creu que el Miquel Aguilera
és el sicari de Mallorca.

Jo ara...

et diria...

Us creieu la Neus?

Oye, ¿tú has estado viviendo
en Mallorca alguna vez?

Sí, viviendo en Mallorca
con mi mujer.

Fem una cosa, mentre fem recursos,

jo miro de contactar amb ell,
a veure si ho podem fer ara.

Mentre estic amb la Neus,

escric pel Facebook al Miquel
Aguilera, que viu al Nepal,

tinc la sort
que està davant de l'ordinador

i accepta connectar-se.

Miquel!

Per anar directe al gra.

¿Recordes que et vaig dir
que hi havia una noia

que deia que havia parlat
amb algú a Mallorca?

Sí.

A ella, avui, jo li he ensenyat
fotos teues...

i em diu que ets tu.

Jo no sé qui és aquesta dona,
però...

el temps que tu m'has dit
no pot ser.

Fem una cosa.

Aquesta noia, la tinc aquí a prop.
Si no t'importa, te la presento.

Sí, sí.
Neus.

Seu, sisplau.

Et sona la Neus?

No.

Hola.

Hola.

Ella diu que creu que ets tu
qui era a Mallorca...

Quin any era? 2015?
O quan era, això?

Sí, 2015...

Quin any ha dit?
Aviam, quin any ha dit?

2015.

El 2015, exactament.
El 2015 exactament...

estava a Pushkar, al Rajastan,
a l'Índia,

i després me'n vaig anar a...

me'n vaig anar al Nepal

perquè l'exèrcit francès em
va dir que anés cap allà

a ajudar la gent pel terratrèmol.

O sigui que no pot ser.

Jo anava amb una samarreta
del Barça i em vas dir:

"Aquí todos somos del Madrid".

I jo crec que et vam fer
una mica de peneta.

I al cap de 3 hores ens vas enviar
al Bar Cubano,

que allà hi havia habitacions.

I no hi havia cap habitació,

i ens vas venir a buscar
i ens vas dir...

Aviam, jo crec que estàs bastant
confosa amb la persona.

Jo crec que estàs, o bastant confosa
o... o no sé,

o estàs buscant alguna cosa,
perquè ja et dic...

Jo puc ensenyar-te...

puc ensenyar-li al Carles Porta,
o enviar-li per correu documents...

d'on era, quin dia,

quin mes i quin any.

O sigui que no pot ser.

Jo no puc estar a 18.000 quilòmetres

i estar a Mallorca.

-No pot ser.
-No.

¿Hi ha alguna cosa que reconeguis,
algun tatuatge, alguna cosa,

alguna marca, algun senyal,
alguna cosa?

És a dir...

Perquè porto 57 tatuatges,
algun segur que el reconeixes.

No, és que no m'hi vaig fixar.

Aviam, primer de tot.

La regla número u: no agafis mai
ningú a la carretera.

Ni a la carretera...
encara que s'estigui morint o no.

Perquè, mira, la gent
me la pela bastant, m'entens?

Jo soc bastant sociòpata,
en aquest aspecte.

Tu saps com soc jo, no, Carles?
Jo no confio...

En l'únic que confio
és aquí dormint.

La gent, a mi, me la pela bastant.

Llavors, no n'agafaria
ni una ni dues, ni tres.

Llavors, no pot ser.

Llavors, o estàs confosa,

o vas prendre alguna cosa
que... que no havies de prendre.

No ho sé, no ho entenc.

M'entens? Hi ha coses
que no poden ser.

Tu continues convençuda
que era ell?

Hòstia, és que...

És que, clar,
ell està tan convençut que no...

Molt bé, a mi em queda bastant clar.

Moltes gràcies
per la teua paciència.

Vinga, bona nit.
Gràcies, Miquel.

Bona nit.

Sembla clar
que no era el Miquel Aguilera,

que ens demostra amb el visat
que el 2015 era a l'Índia.

Qui era, doncs,
el suposat sicari de Mallorca?

Recuperem un detall.

La Neus ens havia dit això:

"Yo estuve ahí implicado",

va ser aquesta, la frase
que a mi em va fer enviar ubicació.

La Neus va guardar la ubicació

que ens permet obtenir una adreça.

I amb l'adreça podem entrar
al registre de la propietat.

Continuem investigant

i acabem sabent que allí hi va
viure un llogater que tenia 3 gossos.

I aconseguim un nom, RTS,
de Facebook.

I els mateixos gossos

que havia identificat la Neus
al Facebook de l'Aguilera,

o molt semblants.

I aconseguim el seu telèfon.

"Hola, buenas."

Soy Carles Porta,
no sé si me has visto en la tele.

"Sí. Sí. Buenas."
¿Qué tal? ¿Cómo estás?

"Aquí..."

Ah, muy bien.

Bueno, yo te llamaba
por tu pasado en Tor.

"¿En Tor?"
Sí.

"De eso hace muchos años."

Me han dicho que fuiste importante
en ese momento.

"Sí, bastante. Sí."

"Sí, bastante importante,
bastante sonado."

"Si quieres, con más calma,

"te llamo y... me dices
lo que quieres saber...

"y yo te explico
por dónde van las cosas,

lo que hice, lo que no hice..."

A mí me gustaría
entrevistarte para la tele.

"Vale."

¿Te va bien si hacemos
una videoconferencia?

"Sí, sí, no hay problema."

Nosotros tenemos a una chica

que nos dice que habló contigo
cuando vivías en Andratx

y que le dijiste que tú estuviste
implicado en la muerte de Sansa.

"No."

"No, no, no, no, no, no, qué va."

"Para nada."

"Ahí se ha ido
por los cerros de Úbeda."

"Yo sí que hice muchas cosas,
pero qué va..."

"Cuando murió Sansa,
yo tenía 16 años."

17. Exactamente, 17.

"En Tor empecé a pasar
a los 19, 18."

Y entonces Sansa ya estaba muerto.

"Sí, sí."

¿Qué hacías tú en Tor?

"¿Dime?"
¿Qué hacías tú en Tor?

"Contrabando de tabaco."

"Pasábamos con los Land Rover,

y pasábamos andando a veces
con los fardos."

Si te va bien...

Es que me gustaría grabar
esta conversación.

Y... repetimos un poquito lo mismo.

Pero te llamo mañana, ¿vale?

¿Sobre las 11 te parece bien?

"Vale, perfecto."
Muchas gracias.

"De nada, hombre. Hasta luego."
Adeu.

L'endemà em diu
que no té cobertura de wifi

i, per tant, no el puc gravar
en vídeo.

I també em diu això:

"Ja me'n recordo de la conversa
que vaig tindre jo amb aquesta noia."

Ah, sí?

"Ella em parlava del Palanca."

"Jo, el Palanca que conec
és de Sant Julià."

"Es diu José Palanca,

que no té res a veure
amb aquell home que va morir,

aquest home, el Sansa aquest."

"Jo, aquest home,
no el vaig conèixer mai."

"O sigui que aquesta dona...

em sembla que la informació
l'ha perduda una mica."

"Ella em preguntava pel Palanca,
el contrabandista."

"Sí, jo conec el José, el Palanca."

"O sigui, mira tu per una conversa
com es tergiversa tot."

Escolta, ¿em deixes que et truqui,
que t'enviï un link...

i et truco amb videoconferència
i ho gravem 5 minuts?

"Sí, que no tinc gaire temps,
que estic superliat."

"Se'ns està girant feina
i anem una mica liadets."

Ara et truco.
Fins ara.

Però ja no em va tornar a agafar
el telèfon.

I dos dies després em va bloquejar.

Per què?

Podria ser cert
que participés en l'assassinat?

¿Algú el va contractar
per matar Sansa

quan tenia 17 anys
i feia contraban per Tor?

Podria ser que la Neus
recordi malament la conversa?

¿Podria ser que aquest suposat
sicari de Mallorca sigui un fantasma

i va xulejar
davant de dues turistes?

El crim està prescrit,

i els advocats em recomanen
que no reveli la seua identitat.

L'hem investigat

i això ens han dit fonts

que treuen la informació de la
policia andorrana i de la Interpol:

(home) Té requeriments a Andorra,

a Montevideo, a l'Argentina
i a Moscou, a Rússia.

I sí que anava amb un tio
que és un quinqui d'aquí

que no arriba a sicari,

però sí que li dones 200 "pavos"
i li trenca les cames a algú.

Té càrrecs de maltractament
a les seves parelles,

estafa, tinença il·lícita d'armes,

robatori,
robatori de plaques de vehicles...

Una joia.

Però aquest tio va començar
a tenir aquestes denúncies...

ja era un perla a partir del 91,

vull dir, amb 15 anys.

Al 95 ja estava bregat.
Una cosa així pot ser possible.

Jo no sé si sicari o no,

però que el tio
és un perla de collons.

Amb Tor les possibilitats
són infinites.

Decidiu vosaltres què us sembla

el suposat sicari de Mallorca
com a sospitós.

El que sí que és clar
és que feia contraban.

El contraban generava tensió
i tota mena d'alteracions a la zona.

Posava molta llenya al foc de Tor.

En aquests anys n'he trobat més,
de sospitosos,

algun de relacionat
amb el contraban.

Van matar Sansa els contrabandistes?

(home) Penseu que el contraban
a Tor era...

diari.

El contraban es feia cada nit.

Almenys jo.

Jo el tenia com... si treballés.
Cada dia.

I si donava... el mes
que passàvem cada dia per Tor,

doncs cada dia per Tor.

(M. Aguilera) El peaje,
lo cobraba yo.

El peaje era cosa mía.

¿Y cómo lo hacías, esto?

Cuéntamelo un poquito, hombre,
por favor.

Pues nada, me iba arriba,

cogía el cacharro, la Nisan,

le ponías cadenas...

Me iba para arriba, a la montaña
Gelada, creo que se llamaba,

donde se juntan los dos caminos,
del Palanca y del Sansa.

Me quedaba allí, en el cruce,
y ya está.

Cuando venían, "¿Qué traes?" "Tanto."

Una, dos, tres...

4 paquetes de tabaco por aquí.

Me daban la pasta,
a veces eran 10.000 pesetas,

que era mucha pasta en esa época.

A veces me daban 7.000, 5.000...
y ya está.

Al día siguiente,
o cuando acababan de pasar todos,

igual tenía 25 o 30.000 pesetas,

cogía, me iba para Sansa
cuando se despertaba...

O él me despertaba a mí,

porque ya le habían dicho todos
"¡Oooh!".

¿Sabes? "Va, desperta't, vinga.
Què ha passat aquesta nit?"

Le enseñaba la pasta y le decía:
"Mira, això, ha passat aquesta nit".

"Càgon Deu."

Cogía, le daba la pasta,
su parte, y ya está.

Fifty fifty porque, a ver,

quien tenía las herramientas
era yo.

Y quien podía caer era yo.

Las herramientas eran estas.

Las herramientas de trabajo.

(home) Cuando haces contrabando
hay mucha tensión,

por la gente que quiere cobrar,

o que te denuncian
porque pasas por ahí...

Si se llega
a un punto de inflexión así,

de cobrar este peaje,

además de una forma
muy contundente, con una arma,

puede ocurrir cualquier cosa.

Cuando hay esta presión detrás, cuidado.

Els contrabandistes volen passar

i Miquel Aguilera els cobra peatge
per repartir-se'l amb Sansa.

En tornarem a parlar.

(home) El tabac és el 80% del valor
de les mercaderies de contraban

procedents d'Andorra,
sobretot tabac ros...

Però, primer, intentem conèixer
com funcionava el contraban.

Les colles fan servir
els passos de muntanya,

les pistes forestals frontereres

i, després, les carreteres locals
i comarcals...

(Pili) Hem viscut èpoques
de totes maneres.

Al principi,
era un contrabandista molt sa.

De per aquí la zona,
de la Seu, de la banda d'Andorra...

Feien el seu jornalet

i, quan acabaven el jornalet,
feien un viatge o dos de contraban.

Un contrabandista bastant sa.

Adeu, nano!

(home) Casi siempre esto
del contrabando han sido "collas".

Iban unos delante, otros detrás...
En fin.

Llegaban y decían:
"¿Usted quiere portar un fardo?"

Y por 1.000 pesetas ese señor
tenía que coger el fardo

por sus hombreras y un bastón
que llevaba de un pedazo de árbol,

y ale, y a las montañas.

(home) Jo crec
que estaven ben vistos.

Els contrabandistes de la muntanya
estaven tots ben vistos.

Segurament ho ha fet tothom,

vull dir, per necessitat
o pel que sigui,

aquí a la muntanya, en aquells anys
de gana i daixò, ho han fet tots.

¿I qui estava més ben vist,

els contrabandistes
o la Guàrdia Civil?

Segur que els contrabandistes.

(Pili) El problema va ser després,

quan s'hi van ficar aquestes màfies

que anaven amb un munt de cotxes,
sense llum, sense assegurança,

a sac...

(home) Este verano pasó por aquí
un coche, iría a 80 o 90...

Si pilla un crío
o pilla cualquier cosa del pueblo

y yo creo que lo hace pedazos.

Potser atropellaven un gos,
atropellaven una vaca,

o atropellaven una altra cosa.

Llavors va ser
quan vam haver de dir:

"Aquí s'ha d'avisar la Guàrdia Civil
perquè algun dia mos mataran".

Nosotros llegamos a tener,
en la época buena,

trabajando para nosotros
a más de 15 personas.

Y pasando a diario
unas 50, 60 cajas.

Això què vol dir,
perquè ho entenguem?

50, 60 cajas serían, hoy en día,

un valor de unos 70.000 euros
de tabaco de compra.

Com es configurava la teua banda?

Bueno...

La meva banda... depèn de la
quantitat de tabac que portis.

Clar, pensa que cada vehicle porta un xòfer,

més gent que tens a la muntanya,

més gent que tens a la carretera,

més gent que tens a la porta
del quarter de la Guàrdia Civil.

A tot arreu tenies gent,

llavors, pensa que, potser,
en una nit, tens... no sé...

mínim de 15 cap amunt.

15, 30, 20... 40...

Tot això ho has de pagar.

Tinc una imatge al cap
de 3 bandes, amb la meva.

Vaig veure amb els meus ulls,

vaig comptar 38, 37 jeeps
i camionetes.

I això era just on hi ha el rètol

que és meitat cap avall, Andorra,

i, meitat cap aquí, on comença
el camí de terra que és Espanya.

O Catalunya, com vulgueu.

Semblava que anéssim a la platja, vaja.

Però anàvem a passar tabac.

I van passar tots per Tor.
Sí.

Tots per Tor.
Tots, un darrere l'altre.

Espectacular.

Tor es muy cómodo para trabajar.

Me permitía trabajar de noche
con luces,

al mediodía
sin hacer demasiado ruido,

y me permitía tener el cuartel
de la Guardia Civil a dos horas.

Yo tenía preferencia por Tor.

Més coses.

¿Tor té alguna particularitat
millor o pitjor,

amb relació a les altres pistes
que hi ha per passar contraban?

No, l'únic que té Tor és que...

allà hi havia dos personatges
que volien manar.

Que n'eren els amos,
per dir alguna cosa.

Com podeu suposar, el Negre
es refereix a Sansa i Palanca.

I resulta que, per anar del port
de Cabús al poble de Tor,

hi havia dos camins,

el de Pleià,
que passava per finques de Sansa,

i el de la Rabassa,
que passava per finques de Palanca.

I els contrabandistes
n'havien de triar un.

Con Sansa y Palanca,

la verdad es que en aquella época
trabajaban los que ellos querían.

(Negre) Com que sempre tenien
una mica de guerra,

si un volia cobrar una miqueta,
l'altre també volia cobrar.

Però, clar, nosaltres
no podíem pagar als dos.

I, llavors, era més fàcil posar-se
d'acord amb Sansa o amb Palanca?

Con quien tuvieras mejor trato.

O sea, normalmente,
con ninguno de los dos.

Si no contabas con los dos, mal;

si contabas con ambos,
no tenías trato.

(Sansa) Fa més de 14 anys
que no trec ni un duro...

Era muy problemático llegar
a un acuerdo

que nadie se ofendiera
y que nadie tuviera problemas.

(Negre) Se'ns enfotia
que fossin bons o dolents,

que parlessin bé
o que parlessin malament.

És indiferent.

L'únic que nosaltres necessitàvem
allà era passar tabac.

Hi havia una pista i ells manaven
en aquella pista, això sí.

Però bé, si la tingués jo, la pista,
també manaria jo.

I pagaria tothom.

El Sarroca, de Casa Cerdà,

i també els de Casa Peretona

que, no ho oblidem, sempre
havien anat de costat amb Sansa,

es miraven el contraban de lluny.

(Sarroca) La meua habitació donava
cap a vora el port de Cabús.

Quan sortien els cotxes
davant de casa nostra,

mirava la finestra
i baixaven els contrabandistes

a l'hora que fos de la nit.

I trobava contraban per la muntanya
moltes vegades.

Però bé, jo mai...

mai no hi havia anat ni a mirar-ho.

I allò que es deia, que Sansa o
Palanca cobraven peatge per passar?

No ho sé.

D'aquests temes, en sé molts,
no te'ls explicaré avui.

Avui no, un altre dia. Avui no.

Quan voldràs parlar de tot això?

Un altre dia. D'aquí... jo què sé.
D'aquí molt lluny o molt a prop.

Hablamos de contrabando

y siempre lo focalizamos
en el tabaco.

De contrabando en Andorra
había de todo.

De radiocasetes, de vídeos,
de electrónica,

de Game Boys de la época...
se echó de todo.

(Negre) Tor... i això era per baixar.

Però el que no sap la gent
és que nosaltres,

que baixem tabac,
podíem pujar altres coses.

Per exemple, m'han ofert droga.

M'han ofert passar armes.

Però clar, jo soc andorrà,

i jo no vull conflictes
amb Andorra, amb armes...

Andorra és casa meva.

Jo sempre, això, ho he prohibit,
almenys al meu equip,

perquè jo no vull drogues a Andorra.

I si jo ho puc evitar una miqueta,
ho evitaré.

El contrabando, al final,

era una ayuda de subsistencia
para todos.

Y en épocas en las que el ganado
no criaba, o no había ingresos,

se tenía ese apoyo,

esa válvula de escape
de, bueno, voy a pasar una cajita.

Y se acogía desde el transportista,
el taxista,

el vecino de la comarca...

Claro, estos no tenían...

la infraestructura
que teníamos nosotros.

No tenían una visión tan empresarial
como la que teníamos nosotros.

Y sí que se podían cometer errores

de decir: pues yo, por lo
que llevo, pues no pago.

Y por mis cojones,
con perdón de la expresión.

Eso, al final, cuando las cosas
empiezan por cojones,

acaban por cojones.

Y sí que podía haber choques
de trenes, ahí.

Sí que podía haber
choques de trenes.

Atenció a la distinció
que fa el nostre entrevistat

entre els contrabandistes professionals,

que tenien una bona infraestructura
i no els feia res pagar,

i els contrabandistes ocasionals,

que ho feien per treure's
un sou puntual extra

i pagar peatge se'ls menjava
els beneficis.

Que alguien se te encarase,
¿esto es posible?

A ver, todos se encaran,
a nadie le gusta pagar pasta, tío.

Tú piensa que ellos tenían antes
barra libre.

El Sansa quería pasta

y siempre estaba mosqueado
con los contrabandistas,

que le destrozaban el camino,

que utilizaban su camino
y que nadie pagaba, allí.

Y fue cuando le dije yo
de poner un peaje.

Y él me dijo que no,
que era peligroso,

que... que no,
"que hi sortirem perdent"...

Fue cuando le dije:
"¿Me lo dejas a mí?"

Y él me dijo: "Fes."

Yo fui para el sitio que tenía
que ir, cogí mis juguetes y...

ahí empezó lo que vino a ser
el negocio.

¿Y los contrabandistas lo
aceptaban deportivamente?

Hombre, claro.

Alguna vez alguno había venido...
con algún juguete,

pero yo le había dicho que no.

Primero, que los juguetes
no se pasaban por Tor,

y, segundo, que no, que el que
llevaba los juguetes era yo.

Y que la próxima vez
no me vería venir.

Yo tenía mi camuflaje blanco
y no me veían venir.

La Patrol era blanca, también,
o sea, cuando había nieve...

tú no veías la Patrol,

primero, porque le metía nieve
en las luces, en la matrícula,

en todas partes,

y, segundo, porque iba de
blanco, yo, no me veías.

En aquelles circumstàncies,
no era difícil...

que els contrabandistes
s'enfadessin amb Aguilera

i, de rebot, amb Sansa.

Aguilera va marxar el 22 de juliol

i a Sansa el van matar el 24.

¿Qué recuerdas tú del momento
en que mataron a Sansa?

¿Cómo te enteras? ¿Cómo lo viviste?

A ver, yo me entero porque...

recibo una orden judicial
en casa de mi madre

diciendo que me tengo que presentar
el día siguiente en...

en... Tremp para declarar.

Yo pensaba que era
por los cacharros que tenía,

por mis dos juguetes,

pero cuando llegué allí
vi que era por lo del Sansa.

Y la verdad es que yo les dije
lo que yo sabía,

y cúando estuve allí,
cuándo me fui...

el día que me corté el pelo,

el día que dejé la nota
con mi DNI...

Les dije todo, exactamente,
y ya está.

En una de les converses,

li vaig preguntar per la nota
que va deixar penjada a Casa Sansa:

per què hi havia lletra diferent

i per què l'havia dirigit
a la Benemèrita.

Ni me acuerdo.

Estaba nervioso. La verdad es
que estaba nervioso, por la letra.

Pero sí, sí que me acuerdo, ahora.

¿Por qué estabas nervioso?

Estaba nervioso porque el Sansa
no me permitía más ir a su casa,

Había de entrar a coger mis cosas

y, claro, invadir su casa
para recoger mis cosas.

Entonces, escribí esta nota
para cubrirme el culo.

¿Y tú, allí, no viste nada,
ni a nadie?

¿Nada que te llamase la atención?

Estaba todo como siempre,
el desorden suyo, sus cosas...

Yo no estaba ahí.

Si yo llego a estar ahí,
te lo digo,

aunque yo fuera a prisión, de ahí
no salía ni un puto vivo, ni uno.

Si llego yo a estar allí.

La conversa amb Miquel Aguilera
va ser el 2023.

27 abans, el 1997,

quan vam fer el reportatge
per al programa "30 minuts",

vam pujar amb Palanca
al Pla de Llumeneres.

Ell ens ensenyava els seus dominis

i ens vam trobar
amb aquesta situació.

De lluny va veure una màquina
excavadora traient neu del camí.

(M. Aguilera) El Sansa y el Palanca,

los dos se mosqueaban muy
y muy fuerte con los contrabandistas

cuando abrían camino.

Tanto el uno como el otro.

Y, casualmente,
siempre era el mismo.

Había dos, uno que era un bonachote,

y otro que tenía muy mala leche
que le llamaban el Gordo.

Ese tipo tenía muy mala leche.

Parecía un cagón
pero tenía muy mala leche,

y más cuando estaba con más gente.

El que crea
que porque hay un metro de nieve

dejaría de ganar pasando las cajas,
es muy iluso.

Las bandas contrataban
unos campesinos de la comarca

que tenían esta excavadora

y comenzaban a abrir
quilómetros de pista.

Al final este contrabando
tenía una onda expansiva

que se extendía por toda la comarca.

Todo el mundo aportaba
lo que aportaba.

El que tenía una excavadora,

si le pagabas
una cantidad de dinero ingente,

pues empezaba a abrir camino.

Sí que tenía que ser
un trabajo rápido

porque, si pasaba el helicóptero...

y, en lugar de un nevero
de dos metros...

había un pasador
por el que pasaban coches...

Hombre, aquello era muy escandaloso.

Y entonces sí que se montaba
un control.

Dies després vam volar amb
helicòpter per la part andorrana

i vam veure que també obrien camí.

Aquesta vegada a l'helicòpter
érem periodistes i no la Guàrdia Civil.

Eso sí, pensemos
que en aquellos años...

ya se hacía lo que se había de hacer

para que la patrulla
fuera a otro sitio a mirar.

I què es feia?

Se pagaba. Se pagaba.

I tant que n'hi ha hagut casos,
i tant.

I gent expulsats
i a la presó, també.

Clar que n'hi ha hagut.
I tant, sí, sí.

Sí.

Una nit mos ho van oferir
a un company meu i a mi.

Mos van oferir l'equivalent
a mig milió de pessetes

per saber els serveis
del divendres a la nit.

L'hi vaig dir al capità.

I diu: "Tu li segueixes el corrent,
a veure què diu", i tal i qual.

El vaig veure al cap d'uns dies,
i li dic: "Escolta, això què...?"

I diu: "No, no, això ja ho vaig
arreglar amb els de dalt".

I... no gaire temps després

un company la Guàrdia Civil
el va trincar.

Como digo, esto no se hacía solo.

Se pagaba muchas veces para que
el agente fuera a mirar otra pista,

se llegaba a acuerdos,
probábamos cebos...

Dejábamos un coche
con 10-12 cajas detrás.

Cuando venían los guardias civiles
destinados a la Seu, decían:

"Vamos a donde están
los guardias civiles ricos".

No teníamos ni el sentimiento
tampoco de que hiciéramos nada malo.

El que més preocupava
als contrabandistes

eren els imprevistos.

I l'any que van matar Sansa,

Tor els feia por
per la tensió que hi havia.

Jo crec que aquell home
se'n pot anar a dormir ben tranquil.

(dona) Segons el jutge,

el Ros és l'única persona
que viu a Tor, té propietats i...

Feia 5 mesos

que a Montané l'havien nomenat
amo únic de tota la muntanya.

-Que m'ho expliquin, allò.
-És que no hi ha dret.

I havia començat a canviar coses.

(home) Y él lo que quería era
quedárselo todo él aprovechando

una sentencia del juzgado de
primera instancia de Tremp.

Com ara quedar-se sol a la societat

o anul·lar el contracte
amb el Ruben i els anglesos.

Jo tinc la titularitat registrada.

Sansa també havia canviat d'idea
en relació amb les pistes d'esquí.

(D'Aulèstia) Era una època
en la qual totes les pistes d'esquí,

Llessui, Port Ainé...
totes anaven avall.

Les pistes no eren rendibles.

El tema llavors va ser,
en compte de fer apartaments,

fer un parc natural privat.

Perquè la seva principal idea era
treure rendiment de la carretera.

Aquí hi havia el negoci.

Tant si vas a veure parcs
com si vas a veure el que sigui,

el negoci estava a cobrar
a la carretera.

Contraban, el que tu vulguis,
però tu paga.

En Miquel cobrava peatge?

A tu et consta, això,
en nom del Josep?

Bé, el Miquel...

Ell sempre anava armat, no?

Ell va agafar la idea de dir:
mira, aquí es paga per passar.

Com que Tor era tan salvatge,

cada u agafa la llei per la seva mà.

I, clar, si algú et diu
que has de pagar...

i el tipus veus que té una pistola,

dius: "Hòstia, doncs jo li pago...

perquè, si no, aquí dalt
buiden el carregador".

Miquel Aguilera va estar 22 anys
a la legió estrangera francesa.

I, com recorda el seu germà Àlex,
a Tor es feia respectar.

¿Y has matado a mucha gente, tú?

¿Se puede decir aquí?

Bueno, ha pasado bastante tiempo,
ya, no pasa nada, ¿no?

No.

Bastante.

A bastante.
Por desgracia, a bastante.

¿Y siempre en el ejército,
siempre en la legión?

¿O... cómo ha sido, eso?

A ver, en la legión, sí.

¿Cuántos? No lo sé.

Pero siempre ha sido...
en el trabajo que tenía.

Fuera del trabajo no.

Miquel Aguilera, aquell any 95,

seguia les ordres de Sansa
sense contemplacions.

Durante todo el invierno

mucha gente ponía cajas y cajas
y cajas de tabaco

envueltas en plástico

en una borda grande
que hay en la esplanada

para, cuando pasara la tormenta,

recogerlo a cambio de un dinero.

Y yo estaba ahí.

No se hace,

esto de estacionar un producto
en un sitio y luego llevárselo.

A mí me decía: "Este tipo,
si quiere pasar por aquí,

me debe dinero, me tiene que
pagar el dinero que me debe".

Y muchos decían:
"El Sansa, el Sansa..."

Hasta que llegué yo y les dije:
"Esto se ha acabado".

"Esto se ha acabado."

Estamos hablando de que estamos
en pistas forestales.

Ahí en la montaña veo una
actuación muy contundente

de sacar un arma
y cobrar un peaje.

El contrabando conlleva
mucha tensión.

Se pueden llegar a situaciones
de estrés

que pueden desencadenar
en cualquier cosa.

Darrere de la mort de Sansa
hi podia haver algun contrabandista?

Si era alguno individual
que trabajara solo...

Si no tuviera una inversión,
no tuviera infraestructura,

con lo cual tendría más riesgo
o más nervios,

y se presentara una persona armada
pidiendo el derecho de paso,

quizás sí que se le podría ir
la cabeza

y llegar a un momento de cólera
y de estrés

y lo mate.

¿Podia haver matat Sansa
un contrabandista enfadat

perquè Aguilera, en nom de Sansa,
li cobrava massa peatge?

Després de molts anys,

una persona del Pallars
que havia fet contraban

es va decidir a parlar amb mi.

Em va demanar anonimat.

Però em va semblar essencial

deixar constància
de les seues paraules,

sobretot, perquè em va donar
el nom d'un home...

que, segons ell,
el dilluns 24 de juliol del 1995...

va arribar tacat de sang
a un bar de Montardit de Baix.

I quina hora era, això?

9 i mitja, 10 de la nit, les 11...
De 10 a 11.

Va aparèixer ell.

Coié va aparèixer aquí a la vall,
allà en aquell bar.

Hi havia 4 persones jugant
a cartes i va aparèixer Coié

amb una camisa vermella de quadres.

Tot això d'aquí
era ple de sangota.

I l'altre li va fer canviar
i li va dir...

I ningú li va dir on...?

Qui és Coié?

Per què anava tacat de sang
la nit del dilluns dia 24?

Abans d'aprofundir-hi,

recapitulem els detalls clau
de la mort de Sansa.

(Miserachs) El dia 23 de juliol

ell volia venir a sopar aquí casa.

La nit del 23 Sansa
era a Os de Civís.

"Fa poques hores que ha vingut
el Sansa preguntant per vosaltres."

A primera hora de la tarda
del dilluns 24,

va trucar al seu advocat.

¿Te llamó él por teléfono?
Sí, me llamó él por teléfono.

4 y media, 5.

Podem suposar que va trucar
des d'Os de Civís

perquè a Tor no hi ha telèfon.

I després, caminant, podia
tornar cap a Tor pel port de Cabús,

camí utilitzat pels contrabandistes.

El problema de Tor
va ser el contraban.

Si un descobria l'altre, llavors
tenies un problema molt gran, aquí.

Llavors, els donaven 50.000
pessetes en una nit.

50.000 pessetes eren molts
quartos, s'havia de callar.

I Sansa, com que es va passar
de la ratlla,

va passar el que va passar.

Es va passar de la ratlla
perquè volia cobrar massa?

Volia cobrar massa
i que, si no, descobria el pastís.

Cuando se empezó a trabajar
bien, bien, bien...

fue cuando Sansa desapareció.

Hombre, que le fuera
bien, bien... tampoco lo creo,

lo único que facilitó que hubiera
un solo interlocutor.

En ese sentido, sí.

Pudiera haber llegado a ocurrir

que en ese peaje se abusara
de esas personas que iban solas,

y si eres de la zona y tal,
puede pasar cualquier cosa.

Continuem amb la hipòtesi.

Aguilera,

que feia de guardaespatlles
i cobrava amb pistola,

ja ha marxat.

Jo crec que l'Aguilera li
feia d'escut al Montané.

El contrabandista enfadat
es troba Sansa

sol.

Recordeu que a Casa Sansa
no hi havia mosques.

Aquest cadàver havia estat posat
en un altre ambient

on la mosca havia post els ous.

¿El van matar al camí
del port de Cabús

on les mosques van pondre els ous

i, després, el van traslladar
a casa seua...

per algun motiu desconegut

o per implicar-hi Aguilera?

Nosaltres, un dia a la nit,
estàvem aquí...

i vam veure un cotxe
que va tirar cap allà.

Que era el cotxe del Miguel
Aguilar aquest, un GS de color verd.

Iba con un... Citroën GS.
Tremendo coche.

¿Un Citroën GS verde?

No, blanco.

Blanco como la nieve.

¿Te acuerdas de la Pili?
Nos dijo que creía que era verde.

No, mi coche no era verde,
mi coche era blanco.

La fidelitat dels testimonis
sempre és complicada.

¿Tu estàs absolutament segura

que era el cotxe del Miquel Aguilera,
el que va anar cap allà?

Era un GS de color verd.
Sobretot, després de tants anys.

La Pili s'ha confós
de color de cotxe.

Es podia haver confós de model
o de conductor?

No.

Home, sí que podia haver passat.

O, simplement, que no haguessin
passat per aquí,

que haguessin entrat
per la porta de sota.

Clar, podia haver passat.

Però qui és Coié?

Quan vaig publicar el llibre,
el novembre de 2005,

a la primera edició
vaig canviar un nom,

el d'un contrabandista ocasional
que tenia molt mala llet.

I mentre jo feia la investigació
per al llibre,

va estar a punt d'escalfar-me
els morros.

Li vaig dir Batallé.

Ningú més sabia el seu nom real.

Dos anys després, el 2007,

jo treballava en una productora
de programes de televisió

i teníem l'oficina
al carrer Balmes de Barcelona.

Un dia que jo no era al despatx,
va passar això.

Van trucar a la porta,
vaig anar a obrir...

i hi havia un senyor
que estava molt emprenyat amb tu.

Estava molt enfadat.

Et volia veure perquè volia dir-te

que estaves dient coses d'ell
que ell no hi estava d'acord

i que li estaves tocant los ous...

I que... Bé, estava molt emprenyat.

I llavors va haver-hi un moment
que va dir

que venia de Tor o tenia
alguna cosa a veure amb Tor,

i llavors aquí em va agafar
el cangueli,

vaig pensar: "Ai, ai, ai,
que aquí la ballarem".

Sí que és veritat que li vaig
preguntar com es deia, qui era,

perquè vaig dir: "Segur
que en Carles ho voldrà saber",

i em va dir Collé o Cuié o...
alguna cosa així.

I... i, clar, llavors
jo vaig pensar:

"Potser no és res greu,
perquè no em sonava..."

Jo havia llegit el llibre,
el teu llibre.

Jo l'havia llegit i no em sonava,
aquest nom, que sortís allà.

Llavors em vaig relaxar.

L'Anna es va relaxar
perquè, efectivament,

el nom de Coié no sortia al llibre.

Però jo no,

perquè sabia que era el nom real

d'aquell contrabandista ocasional
que tenia mala llet.

Era evident
que ell s'havia reconegut al llibre,

que m'havia buscat

i m'havia trobat en una adreça
de Barcelona.

Però per què em buscava Coié?

Si al llibre en parlava poc, d'ell.

Quan el vaig escriure,

encara no tenia la informació
que el dia 24 de juliol de 1995

Coié va entrar a les 10 de la nit

al bar de Montardit
amb la camisa tacada de sang.

Vaig decidir buscar-lo

i vaig parlar amb molta gent
del Pallars.

(home) "Hola."

L'excontrabandista
que l'havia vist tacat de sang

me'n va donar més detalls.

Ja t'ho dic jo, eh, que tu
no els coneixes, aquesta gent.

I aquell que aneu a veure,
el Coié, fote'l al punt de mira,

perquè aquest, si li caus malament, vigileu.

Ara no el conec,

però 10 anys endarrere aquest tio
era molt perillós.

Molt, molt.

Molt i...

Se l'havia de tenir molt al marge.

Al marge, perquè aquest tio
era molt perillós.

Ara no ho sé,

potser li han baixat els fums
perquè és més gran i tot això...

Aquest tio... vigileu que...

se li'n va l'olla ràpid.

Si se li'n va l'olla,
fa el que menys et penses, eh.

Però, quan tu dius
que se li'n va l'olla...

Fa 10 anys endarrere,
parlar d'aquest tema,

amb aquest tio no en podies parlar,

perquè t'hauria fotut
un cop de ganivet, i ràpid.

(Carbonell) A la nit
hi havia trànsit de contrabandistes

i tots paraven allà.

El Coié, el primer dia
que el vaig conèixer,

entre la cara, la pinta,
les coses que explicava,

deies... acollonia una mica, no?

Me'n recordo
que va ser una conversa:

"Ah, aquell me'l vaig trobar
un dia", no en sé imitar l'accent,

"i li vaig agafar la cara
i li vaig esclafar" i no sé què...

I jo pensava:
"Déu meu, quin element".

I si el feu sortir a la televisió,
aquest home és molt perillós.

Vigila, que algun dia a aquest
home se li giren els ulls...

Has vist com té els ulls,
aquest home?

Se li giren els ulls.

Ell no té escrúpols,
ja t'ho dic.

Aquest no té escrúpols, eh.

Coié vivia a Esterri d'Àneu.

L'havia intentat localitzar
diverses vegades,

fins que l'estiu de 2017,
amb dues persones més,

el vam trobar al bar Els Cremalls.

La persona que gravava

va tallar perquè tenia Coié
al seu costat

i va tenir por que veiés que
estava filmant amb el mòbil.

El vaig convidar a una cervesa
i, coses de la vida,

el vaig convèncer
per fer-li una entrevista.

"Bon dia. Què passa?"

Perfecte, doncs pensa que ara mateix
sortim d'Alins i venim cap aquí.

"Doncs ens veiem d'aquí mitja hora."

Vinga, gràcies. Adeu,

L'agost de 2017

ens va rebre molt atentament
a casa seua, a Esterri d'Àneu,

on vam xerrar gairebé dues hores.

Coié tenia cabres en un corral,

i el gos del propietari
de la discoteca Rock-Dur

n'hi va matar alguna.

Té, per tu. Té, mira, vine.

Coié feia contraban

i reconeix
una topada amb els Aguilera.

A mí, mis cacharros
no me los puede quitar nadie.

A ver, en el ejército
he aprendido muchas cosas.

Y una de las cosas
es tenerte a dos metros

para que tu mano no llegue nunca...
a coger nada.

Si me hubiese intentado
coger el cacharro,

ese señor... que no me acuerdo
de él, no me acuerdo,

la verdad es que hacía mucho tiempo

que no estaba entre los nuestros.

Coié coneixia Sansa i em va explicar
el que sentireu ara.

Com us dic sempre,

imagineu-vos que sou jurat
i està declarant davant vostre.

Coié diu que una setmana abans
que el trobessin mort,

Sansa va dormir a casa seua
a Esterri.

Recordeu que a Sansa el van trobar
amb un cable al coll.

I recordeu també
que el dilluns 24 era viu.

Coié va dir que quan van matar Sansa
ell estava de viatge

i va tornar un dilluns.

Què vol dir amb aquest gest?

Ens queda l'últim capítol.

Tornaré a parlar amb Coié

i encara tindrem
alguna sorpresa més.

Ja ho sabeu:

tots els focs, quan comencen,
són petits,

i el foc de Tor es va fer molt gros.

#

# Mort, qui t'ha mort?

# Al cel sigui

# i Déu no ens el torni. #