All language subtitles for LGI

#

Hola, què tal?

Aquesta platja va ser un dels escenaris

del desembarcament de Normandia durant la Segona Guerra Mundial.

El dia D, que va ser, concretament, el 6 de juny de 1944,

milers de soldats americans, britànics i canadencs...

van desembarcar en aquest punt per començar l'alliberament

de França i dels països que els nazis havien ocupat.

El nom en codi d'aquest punt va ser Omaha Beach,

i per això des d'aleshores a aquesta platja se l'anomena així:

la platja d'Omaha Beach.

El primer dia del desembarcament, només en un sol dia,

les tropes aliades van patir gairebé 3.000 baixes,

i els alemanys en van tenir un nombre molt semblant.

Però els cadàvers d'aquells soldats no es van quedar pas a la platja.

Aquest cementiri guarda

les restes de 20.000 soldats alemanys

que van morir en aquella batalla de Normandia.

Cadascun té la seva tomba i la seva làpida.

I aquí hi ha enterrats

9.000 soldats americans.

D'aquesta manera, es van començar a tancar...

les ferides profundes de la Segona Guerra Mundial.

Perquè els familiars, fossin del bàndol que fossin,

van poder tenir els seus morts enterrats amb dignitat

en un cementiri o un altre.

En tot l'estat no hi ha cap cementiri com aquests. Per què?

Doncs, entre altres coses,

perquè moltes de les persones mortes durant la Guerra Civil

estan desaparegudes

o mal enterrades en fosses que ningú sap on són.

¿Sabeu quantes persones mortes durant la guerra

encara s'estan buscant avui a Catalunya?

Més de 5.000.

I a Espanya?

Els experts calculen

que entre la guerra i els primers anys de repressió franquista,

a Espanya encara queden 114.000 víctimes desaparegudes.

114.000!

Seria l'equivalent a 12 cementiris com aquest.

A Figuerola d'Orcau, en una fossa a la paret exterior del cementiri,

els arqueòlegs hi han trobat les restes de 17 persones.

Tot fa pensar que eren soldats de la Guerra Civil.

Aquesta va ser la primera actuació del Pla de Fosses de la Generalitat.

El va posar en marxa l'estiu passat

el Departament d'Afers i Relacions Institucionals

i Exteriors i Transparència,

dirigit pel conseller Raül Romeva.

Segons aquest pla,

a Catalunya s'han identificat prop de 500 fosses

amb víctimes de la Guerra Civil i el franquisme.

En els primers anys després de la guerra,

la fossa de Figuerola d'Orcau es podia veure a simple vista.

Però, a poc a poc, aquests camps es van tornar a conrear...

i el rastre de la fossa va desaparèixer.

Però no del tot.

L'any 1946,

l'aviació nord-americana

va fotografiar des de l'aire tot el territori espanyol.

Van fer més de 171 milions de fotos en blanc i negre,

que ara permeten veure com era el país en aquell moment.

Aquestes fotografies fetes 7 anys després de la guerra

són una eina fonamental per als arqueòlegs.

De fet, van ajudar-los a detectar la fossa de Figuerola d'Orcau.

Aquest és el nucli de Figuerola d'Orcau,

i aquí hi ha el cementiri i el camí del cementiri.

Això és en l'actualitat.

O sigui, això seria el cementiri actual.

Clar, i aquí no s'hi veu res.No, actualment no s'hi veu res.

Si nosaltres fem un viatge cap al 46...

Que és quan es van fer aquestes fotos aèries, no?

Si ens aproximem molt al cementiri,

veiem el cementiri

i ens sorprèn aquesta taca

que hi ha fora del cementiri.

Segurament, la fossa del cementiri... N'hi havia una dintre.

Però a fora hi havia alguna cosa.

Els tècnics han conclòs que els enterrats a Figuerola d'Orcau

eren soldats de l'exèrcit franquista.

Primer, per la indumentària.

I segon, perquè estaven tots arrenglerats i ben posats,

tal com manava la normativa de l'exèrcit de Franco.

I era així.

El 1936, al principi de la guerra,

el general Franco ja va dictar una ordre

per regular l'enterrament dels "seus" soldats.

I, entre altres coses, deia...

que els ajuntaments havien d'acotar i tancar els espais...

on s'enterraven el que anomenaven

"les víctimes de la revolució marxista"

i, a més, indicaven que aquestes fosses...

adquirien caràcter de terra sagrada.

Ningú les podia tocar ni remoure.

Per això s'han conservat intactes.

Els soldats enterrats a la fossa de Figuerola d'Orcau

formaven part de l'ofensiva que va fer l'exèrcit franquista

per ocupar Catalunya, a partir de la primavera del 1938.

El punt culminant d'aquella ofensiva va ser la batalla de l'Ebre,

on els dos exèrcits hi van concentrar les seves forces.

Tothom sabia que qui guanyés aquella batalla, la batalla de l'Ebre,

hauria fet un pas de gegant per guanyar la guerra.

Per això, el govern republicà va cridar a files 30.000 persones més,

alguns de molt joves.

Va ser l'anomenada Lleva del Biberó.

I aquí darrere, cap amunt,

on ara hi ha aquest embassament que abans no hi era,

va tenir lloc un dels episodis més sagnants de la batalla de l'Ebre.

Mireu.

A veure, ara som aquí.

Aquest cantó d'aquí és Catalunya i aquest cantó del riu és l'Aragó.

Doncs bé, fins al juliol del 1938,

l'exèrcit republicà havia aconseguit creuar el riu cap a l'Aragó

i controlava tota aquesta zona.

Però el 25 de juliol d'aquell any, del 1938,

l'exèrcit franquista va fer una gran envestida

i va travessar el riu cap a Catalunya,

justament entre Mequinensa i el Faió, més o menys on som ara.

Entre aquí, el Faió, i Mequinensa.

Cap allà.

Durant 6 dies les tropes franquistes

van bombardejar les posicions republicanes.

Els soldats republicans van haver de subsistir sense aigua ni menjar,

en ple estiu i aïllats de la rereguarda.

De la majoria d'aquells soldats de la batalla de l'Ebre

se n'ha perdut la pista.

Uns van morir al front;

d'altres van resultar ferits i van morir en hospitals de campanya;

i alguns potser reposen aquí, en aquest vell cementiri del Soleràs.

Quan va esclatar la guerra,

ja feia molts anys que estava en desús.

Però com que el cementiri nou aviat va quedar petit,

van decidir tornar a fer servir el vell

per enterrar-hi els soldats morts.

Possiblement les parets de pedra d'aquest vell cementiri

han ajudat a protegir les restes,

tot i que durant tots aquests anys ha estat deixat de la mà de déu.

De moment, s'hi han trobat 5 rases...

amb una vintena d'esquelets arrenglerats,

que podrien ser de soldats dels dos bàndols.

Però els arqueòlegs diuen

que n'hi podria haver una cinquantena o més.

Seguirem la pista d'un dels soldats

que, probablement, està enterrat aquí.

Aquest és l'avi. El padrí i la padrina.

Aquest d'aquí. El dia del casament?Sí, efectivament.

Aquesta és la foto de casament del soldat Josep Farré.

La família va anar creixent fins que, al cap d'uns anys,

va començar la guerra i el van reclutar.

I del dia que va marxar al front

se'n recorda com si fos ahir el seu cosí germà,

sense poder aturar l'emoció.

Josep Farré va marxar al front amb 30 anys, casat i dos fills.

En el quart dia de la batalla del Faió,

el batalló de Josep Farré va caure en una emboscada.

Una de les explosions el va ferir a la cama dreta. Una ferida greu.

Un company l'anava portant a coll,

però cada hora que passava li costava més d'arrossegar-lo.

I aquestes són les cartes que l'avi Josep enviava des del front.

En aquesta carta d'aquí

veig que hi ha un tros que escriu en Pere Capdevila.

Qui era aquest?

-Sí, el Peret.-En Peret.

Qui era aquest?Un amic.

Era un amic del meu padrí.

Sempre van estar junts amb el Peret.

Al front. Fins... fins al final.

I aquest Peret hi era quan van ferir el padrí?

Sí. Sí, sí, hi era.

Però clar, en el moment aquest,

no va poder fer res pel meu padrí,

perquè el meu padrí era corpulent i el Peret era més... més senzill.

Suposo que devia ser un moment molt angoixant pels dos.

Vull dir, que va ser... va ser...

No sé què esperaven,

però sí que em puc imaginar com es podien sentir.

M'imagino intentant ajudar-lo, intentant...

Suposo que, clar, en una situació així...

(home: esbufega)

Ves a buscar ajuda.

Ves, ves!

Com que estava ferit i no podia moure's, li va dir al Pere:

"Fes el favor, marxa i salva't, perquè no té sentit".

De fet, ell quan va tornar a la meva padrina li va dir:

"Mira, vam intentar-ho tot, però em va obligar a marxar".

Perquè no podia amb ell.

I li va dir aquesta frase.

Sí, li va dir: "Marxa i salva't tu".

Si no, s'haurien mort tots dos, segurament.

Aquest és el certificat de defunció,

que gràcies a això vam saber...

Deixa'm prendre nota d'això.

Això deu ser el metge.Sí.

Creiem que alguna patrulla o alguna ambulància

va recollir del front el soldat Farré

i el va portar 40 quilòmetres endins de Catalunya, fins al Soleràs.

I creiem que està enterrat en aquest cementiri.

Però, per què el van dur fins aquí?

Durant la guerra, la família del Sergi Seró...

es va haver d'instal·lar en un pobre mas al costat d'aquestes terres.

Les autoritats republicanes

els havien confiscat la casa de la vila per fer-hi un hospital.

La van agafar perquè tenia molta cabuda per ficar-hi molta gent.

I aquí ja no hi viviu, eh?No, no.

Al morir el meu pare s'ha quedat en no res.

Fa anys que la casa està deshabitada.

La primera planta es va adaptar a la vida moderna,

però l'últim pis i les golfes

es conserven exactament igual que un cop acabada la Guerra Civil.

I això què és, Sergi?

Aquí, segons explica el meu padrí,

és on guardaven els "macutos" dels malalts que hi havia a l'hospital.

Estan numerats, suposo que per saber cada llit...

Cada número era un malalt?Un malalt, sí.

Suposo que cada número corresponia al llit pertinent, no ho sé,

i cadascú tenia aquí la seva roba, les seves pertinences.

Aquesta maleta deu ser de l'època.

Suposo, perquè estava aquí casa. És una maleta d'aquestes antigues...

Pot ser... No ho sé.

Suposo que era d'algun malalt

o d'algun soldat que portava material.

Aquí tenim la cambra del blat.Com en dieu, cambra del blat?

Sí, cambra del blat.Perquè hi guardàveu el blat?

Perquè antigament suposo que hi guardaven el blat.

I en aquesta paret, que està tota renovada,

per aquí hi va entrar un obús.

Durant la guerra? I va rebentar tot aquest tros d'aquí.

Sí, sí, sí.

I, pel que explicaven, s'aguantava per una pedra,

i tenien por que caigués......tota la casa.

Tota la part aquesta.

I aquí es veu com va pegar l'obús.

O sigui, aquests forats d'aquí són de la metralla de l'obús?

Sí, correcte, són de la metralla.

Imagina't la destrossa que devia fer un obús.

La porta que hi ha la van trobar a l'altre costat.

I sabem si va fer morts o ferits?Això no ho sabem.

Era de quan això era hospital, i no se sap.

Sí, sí, tot això...I tot això...

I ara ens queda el que eren els dibuixos que feien els malalts.

Els tenim aquí fora.

Aquí tenim tots els dibuixos.

Això són dibuixos que feien els malalts?

Sí, sí, els feien els malalts. Cares de noies...

Un vaixell.

Suposo que devia ser d'algun brigadista que va vindre llavors.

Devia ser de les ganes que tenien de marxar d'aquí.

També podria ser.

Aquí tenim un ring de boxa. És el que dèiem abans, pot ser...

Hi ha un boxejador negre.

Sí, negre, devia ser, que es veu més corpulent, més fort...

I això?Un avió nazi que cau.

El devien tocar i cau.

Hi ha avionetes... Aquí es veu com tiren les bombes.

I un...Un paracaigudista.

Això és un combat entre...

I es veu com tiren la bomba i com cau.

Aquestes parets van ser la darrera estança del soldat Josep Farré.

Perquè aquella ferida a la cama finalment li va causar la mort.

I la partida de defunció que ens ha ensenyat abans el seu net

va signada pel metge major del XII Exèrcit,

però també hi consta el nom del metge que el va operar.

Es deia doctor Antoni Porta Escayola.

El doctor Porta Escayola va morir en accident de cotxe als 51 anys.

Va tenir dos fills, i tots dos també es dediquen a la medicina.

L'Antoni és el fill gran.

És aquest, oi?Sí.

Aquest és el meu pare en una època... molt jove.

I aquesta és una foto que a mi em fa gràcia,

perquè estava en un quiròfan, operant.

Operant.

Era cirurgià?Era cirurgià, sí.

Aquesta és una altra foto. És el del mig.

És aquest, el del mig.Sí. Aquí ja està en campanya.

Això és al front, no?És al front, sí.

No sabem on.No.

I què més sabem?

Un dels documents que a mi em va impressionar

per la seva assertivitat

és l'ordre de mobilització.

Perquè, fixeu-vos-hi, diu:

"Presenteu-vos sens falta el dia 22 d'octubre

del 1936 a les 11 del matí

a aquest consell de sanitat de guerra

a fi de sortir immediatament cap al front".

Vull dir que una persona jove com era ell... reps aquesta ordre

i jo crec que quedes en estat de xoc.

Un altre document és aquest, el destí, el lloc on el destinen,

que és al Soleràs.

Aquí posa que el destinen al Soleràs.

Teniente médico don Antonio Porta... Soleràs, sí, aquí ho posa.

Però hi ha una cosa que ens agradaria saber:

com va ser l'operació

que li van practicar al soldat Josep Farré

quan va arribar al Soleràs amb la cama ferida.

Hi ha una persona que coneix a fons

tot el sistema sanitari de la Guerra Civil.

És metge anestesiòleg,

amb un currículum de més de 30.000 intervencions.

I això què és?

Això és un set o un equip d'instrumental d'amputació,

però a la Guerra Civil

ja portaven l'instrumental dins de caixes metàl·liques.

N'hem vist una d'aquestes caixes a l'hospital del Soleràs.

L'instrumental era, segurament, el mateix,

perquè no havia variat des de la Primera Guerra Mundial.

I, bàsicament, per fer una amputació...

era necessari molt poca cosa:

primer, una serra; la serra era com aquesta.

La serra, un ganivet d'amputació com aquest.

Talla molt.

I la resta.

Per exemple,

per controlar l'hemorràgia feien servir pinces.

Aquest era l'instrumental que feien servir.

És com el kit d'amputació.D'amputació, sí, sí.

I en el cas d'aquest soldat, el Josep Farré,

hem de suposar que aquesta amputació no va servir de res.

No, és clar.

Com si diguéssim, va arribar tard.

Ja havia superat el marge que es considerava de seguretat

per poder aplicar la tècnica

i suposar que aquella ferida no estava encara infectada.

I això quant de temps és?

L'ideal era en menys de 6 hores.

Si no haguessin transcorregut 6 hores,

entre la producció de la ferida i l'actuació quirúrgica.

Clar, en aquest cas de dos o tres dies...

Ja estava més enllà del marge de seguretat, o sigui...

Segur que va arribar amb unes condicions

en què... era molt difícil que se'n pogués sortir.

D'aquells hospitals de campanya

encara en queden alguns testimonis vius.

L'Alegría Royo té 99 anys.

Va entrar com a infermera voluntària a Lleida

quan encara no havia fet els 18.

Mira, jo tenia molta por dels mals i tot això,

i ara tanco els ulls

i vec lo primer malalt que vaig tindre, tu.

I em diu lo doctor:

"Alegría, agafa el carro...

i ves allà a la punta i desembolica el braç aquell".

Ai, Alegría,

a veure el terra com està de net, que si caus...

Que no et faigos mal.

Desembolico aquell braç

i no sé si veia el braç o el que veia.

No ho sabia. En aquell moment no sabia el que veia.

Lo primer malalt que vaig tindre.

Alegría, d'aquí, qui és vostè?

Aquesta d'aquí terra.Aquesta d'aquí?

Sí, aquesta asseguda a terra.

Quasi no em conec.

De totes les infermeres de la foto, només una o dues tenien títol.

La resta eren voluntàries.

Els hi van fer un curset de 9 dies a Barcelona

i de seguida les van enviar cap als hospitals del front.

Alegría, que se'n recorda d'aquest llibre?

Sí, i tant, és lo primer que vaig tindre.

Lo primer que vaig tindre.

Me'l sabia "de cabo a rabo".I encara se'n recorda?

No, de moltes coses no, però de moltes sí.

Només que me'l repassés una mica, me tornaria a quedar, però...

Ja soc massa vella, ara, per fer...

No, fill, no.

Quan es va acabar la guerra,

l'Alegría va estar en un camp de concentració.

I quan va tornar a Lleida, en ple franquisme,

ningú no la va voler contractar.

No va poder fer d'infermera mai més.

Avui, el Josep Maria Farré,

amb la seva mare, l'Antonieta, i la seva filla, la Judit,

han vingut a veure els treballs d'exhumació

a la fossa del cementiri vell del Soleràs.

El cadàver de l'avi ha de ser aquí.

Si troben un esquelet sense cama, gairebé segur que serà el d'ell.

El que tingui la cama amputada, sí que... Es veu...?

De moment encara no n'han trobat cap, no, Ares, amb la cama amputada?

Hem trobat una cama amputada,

però només el membre.

Però un cos sense, no.No, un cos sense la cama, encara no.

Clar, si en trobessin un...

De les 5 rases que han obert,

en una hi ha enterrats soldats de l'exèrcit franquista.

Els esquelets estan sencers, tots ben alineats,

cadascun amb el cap sobre les cames de l'anterior.

En canvi, a la rasa...

on hi ha enterrats els cadàvers de l'hospital republicà,

els cossos estan amuntegats, sense gaire ordre,

com si els hagués faltat temps i espai per enterrar-los bé.

Pot ser que encara n'hi hagi més?Sí, sí, mira.

Veus aquesta columna? Això és un altre individu.

Aquí tenim un individu, un altre individu aquí,

entremig, un altre individu...

Veus les cames del del mig? Aquí tens la columna i el coxal.

I per sota està sortint una altra columna vertebral;

és a dir, que a sota del del mig encara n'hi ha un altre.

L'espai està aprofitat d'una manera molt forta.

I com canviarà, si el troben?

Què fareu?

No ho sé, jo crec que donar-li una sepultura digna, no?

Crec que fora el millor.

Poder-lo enterrar al costat de la seva dona,

que va estar molts anys patint

i volent-lo venir a buscar, però no podia.

Jo crec que és, bé, com tota la guerra,

és una salvatjada.

Penso que... és un dret que tenen

els familiars.

Encara que sigui de qualsevol manera,

cal recollir-los.

No pot ser "borrón y cuenta nueva" i aquí no passa res.

Són morts traumàtiques que afecten més d'una generació,

i és molt important cicatritzar-ho, curar-ho i tot,

donar pau i una sepultura digna a totes aquestes pobres persones

que van morir i... això va destrossar moltes famílies.

I escolta'm, al teu pare, que no el va poder trobar mai,

què li diries ara?

Suposo que...

que estaria molt content...

Li diria: "Hem fet el que tu no vas poder fer,

hem fet el que la padrina no va poder fer..."

Estaria molt content.

No sabem exactament quants soldats van morir a l'hospital del Soleràs,

com el Josep Farré.

De moment, en aquesta fossa,

s'hi han trobat una quarantena de cadàvers,

però és possible que la xifra arribi als 100 o que passi de 100.

Un soldat de les Brigades Internacionals

va escriure aquesta carta el febrer del 1937,

poc després de la batalla del Jarama.

Allà, centenars de joves estrangers hi van perdre la vida.

Al cap de 30 anys,

uns altres joves estrangers van tornar a Espanya.

També ho van fer moguts pels ideals.

Aquesta vegada eren l'amor lliure,

la no-violència i les drogues psicodèliques.

Però el que es van trobar va ser la Guàrdia Civil,

que els va expulsar del país, per peluts.

Un dels expulsats va jurar

que no tornaria fins que Franco s'hagués mort.

I va mantenir la promesa.

Ara fa 6 anys

que l'Ivan York passa la primavera i l'estiu al Perelló.

Ell i la seva dona s'hi van aturar un dia per comprar mel

i van acabar comprant mel i aquesta casa.

Ivan?Ah. Sí, sí.

I'm sorry. Nice to meet you.Me gusta. Me gusta.

A beautiful house.No es mal, ¿no?

Very good, very nice.Venga, venga, entra.

Thank you.

L'Ivan és nord-americà,

però va estar molts anys sense poder tornar als Estats Units

perquè de jove va refusar d'anar a la guerra del Vietnam.

La considerava una guerra colonial.

En canvi, des de sempre...

s'havia interessat per la Guerra Civil Espanyola

i especialment pels brigadistes internacionals.

I quan ja havien comprat aquesta casa,

un dia va tenir com una revelació.

Va trobar que dos brigadistes britànics

havien mort aquí, al Perelló.

Aquells dos soldats es deien James Scott i John Ferguson.

Amb prou feines sabem que John Ferguson era escocès

i que James Scott era gal·lès.

Però sabem que tots dos

es van allistar a les Brigades Internacionals,

que tots dos van coincidir a la batalla de l'Ebre

i que tots dos hi van deixar la vida.

Ara és una casa abandonada on s'hi guarden estris dels pagesos,

però el 1938 va ser l'hospital número 3

de l'Onzena Divisió de l'Exèrcit de la República.

En aquest camp del costat de l'hospital

hi enterraven les extremitats amputades dels ferits.

Des d'aleshores és ple de braços i cames.

No el van tornar a conrear mai més.

Els soldats que van morir en aquell hospital militar

els van enterrar en aquesta fossa comuna del cementiri del Perelló.

N'hi ha més de 300.

Hi ha soldats francesos, anglesos, americans, espanyols i catalans.

Alguns ja estan identificats.

Yes, Sabadell. Artur Armengol Garriga.

Twenty one...

Diecisiete años.Seventeen years old.

Quinta del biberón.A baby bottle.

És possible saber el nom de tots els soldats enterrats a la fossa?

¿És possible saber si entre ells

hi ha efectivament els brigadistes Scott i Ferguson?

Al Registre Civil del Perelló

es conserven els certificats de defunció que es van fer,

en condicions molt precàries, durant la Guerra Civil.

Així, això és un pamflet.

Un pamflet que, suposo, que era per aprofitar lo paper.

I els aprofitaven per fer certificats de defunció.

I entre aquests certificats de defunció

hi ha, efectivament, els dels dos brigadistes britànics.

Aquesta és la inscripció de defunció de John Ferguson

i aquesta és la de James Scott.

Per això sabem que van morir i van ser enterrats aquí al Perelló.

Estan enterrats aquí.

A veure... "al cementiri d'aquest poble".

Toni, tinc més llibres antics.Què teniu?

Tenim lo llibre de l'enterramorts, que és a l'Ajuntament,

i que hi diu com enterraven les persones al cementiri.

Have you seen this book?No, no.

¿Es un libro sobre cómo los cadáveres... en la tierra?

Look at this. For example, Scott died...

31 de juliol.

So they are buried in the "hilera" setena.

"Imagine". Primera fila...

Segona fila.

Aquí hi hauria la tercera.

La quarta és aquesta d'aquí.

La cinquena.

Aquesta és la sisena

i la setena és aquesta d'aquí.

Aquí.Aquí.

Guaita, veniu.

Aquesta és la primera posició, segona,

tercera...

Jo crec que és aquí.

Aquí, entre aquest tros i aquest tros hi ha l'Scott.

Què et sembla? What do you think?

Increíble. Increíble.Sí, sí, aquest tros d'aquí.

¿Y Ferguson?Ferguson?

La 10. L'última, mira, aquí.

Aquí.

Aquí hi ha el Ferguson. En algun lloc d'aquí.

En aquest tros d'aquí.

De moment, aquesta fossa del Perelló no s'obrirà,

perquè es considera que és un enterrament amb dignificació

i hi ha altres fosses que tenen més prioritat.

Això sí, el juliol que ve,

coincidint amb el vuitantè aniversari de la batalla de l'Ebre,

l'Ajuntament del Perelló posarà aquí una placa

amb el nom de tots els soldats que hi ha enterrats

i, al costat, l'Ivan hi posarà una placa més personal...

amb el nom dels seus dos soldats, John Ferguson i James Scott.

Ja la tenim.

D'aquesta caseta en diuen la "pajarera",

i era la torre de control

de l'antic camp d'aviació de Cassà de la Selva,

també conegut com l'aeròdrom número 317.

Ja tenim la torre de control; ara ens falten les pistes.

Costen una mica de veure, però eren aquí.

Una pista era cap allà i l'altra era cap allà.

Dues pistes per aprofitar l'aeròdrom,

bufés d'on bufés el vent.

Aquest aeròdrom era un punt estratègic durant la Guerra Civil.

En plena retirada,

els republicans en volien conservar el control

per protegir les tropes que marxaven cap a França;

i els franquistes també el volien controlar

justament per fer tot al contrari.

L'aviació de l'exèrcit franquista va bombardejar la població de Cassà

durant 3 dies gairebé consecutius,

entre finals de gener i principis de febrer del 1939.

Gairebé al final de la guerra.

Però els avions només van ser

la targeta de presentació de les tropes franquistes.

Les brigades de Navarra van començar a arribar des del sud

i els italians, des de Vidreres.

L'única sortida per als soldats republicans va ser fugir.

Tots van marxar cap a França.

O gairebé tots:

un grup de soldats, la majoria brigadistes internacionals,

es van quedar a Cassà per protegir la retirada de l'exèrcit republicà.

I de tots els veïns de Cassà,

n'hi ha un d'especialment interessat

en la història d'aquest grup de soldats.

Carles Bagué s'ha passat anys explorant aquest bosquet

que hi ha als afores de Cassà de la Selva en direcció a França.

I al final ho va trobar:

la metralladora per defensar la retirada dels republicans

estava situada en aquest punt, exactament dalt d'aquest turó.

Aquí és on hi havia la metralladora.

El soldat va excavar una mica aquí,

al marge,

on s'estampia pels peus.

Estava posat així?

Estava posat així, estirat aquí, disparant allà on hi ha els xiprers.

Allà baix es van establir dos canons d'artilleria

de l'exèrcit italià,

que va començar a disparar aquí dalt.

O sigui, l'exèrcit franquista intentava pujar cap aquí?

Intentava pujar cap aquí,

però la metralladora no deixava que entrés ningú,

perquè, quan entraven, que venien de la banda de Sant Feliu,

ja els estava metrallant.

I què estava defensant aquesta metralladora?

La retirada dels republicans.Dels republicans cap allà. Ah.

Carles Bagué ha resseguit el terreny pam a pam

i ha trobat una quinzena d'impactes

de l'artilleria de l'exèrcit franquista

que intentava neutralitzar la metralladora.

Aquí davant encara hi tenim un forat dels molts que hi ha aquí a la zona.

És això d'aquí?És això d'aquí.

Encara és ben visible el clot que deixava la bomba

quan picava a terra.

Quan Carles Bagué era petit,

el seu pare li va explicar que, els últims dies de la guerra,

en el camí sota el turó on hi havia la metralladora

hi va trobar el cadàver d'un soldat.

Estava encara sagnant,

i feia pocs moments que havia perdut la vida.

Però ja estava mort.Ja estava mort.

Ell se'l va mirar i va continuar el trajecte cap a la masia...

I el va deixar aquí i va continuar cap on anava ell.

Sí, va continuar cap on anava ell, el seu camí.

I al vespre, com cada dia, a punta de fosc...

Quan tornava?

Quan tornava cap aquí,

al passar va veure un cúmul de terra aquí

i va pensar: "Mira, l'han enterrat aquí".

I estava tapat.Estava tapat, sí.

Després, com que cada dia plovia,

l'aigua s'anava emportant capes fines de terra,

fins que al cap d'uns 10 dies anava sortint,

se li veia el rostre, ja.

I d'aquí es va treure, no sabem qui,

i el van portar al lloc on ara hi ha la tomba.

I no sabem qui va ser?No, no se sap qui va ser.

I aquí ha descansat 78 anys.

O sigui que això és la famosa tomba del soldat desconegut de Cassà.

És la famosa tomba del soldat desconegut.

I què més te'n deia el teu pare?

-(trets)-(explosió)

(trets)

El soldat de la metralladora dalt del turó va aguantar la posició

fins que va ser insostenible.

I diu la llegenda que aquell soldat podria ser

el brigadista que van acabar enterrant

a la tomba del soldat desconegut.

L'excavació de la tomba del soldat desconegut

ha permès descobrir un esquelet en bon estat,

una bota i una insígnia.

Durant 80 anys, aquella tomba s'havia mantingut intacta.

I durant aquests 80 anys,

també s'ha mantingut intacta, aquí a Cassà,

la llegenda d'aquell heroi popular, la llegenda del soldat desconegut.

De fet, la tomba sempre ha tingut flors,

que portaven els mateixos cassanencs.

Però qui era aquell soldat desconegut?

De fet, segons les últimes investigacions,

hi hauria dues possibilitats:

la primera, que es tractés del soldat txec Pavel Antos,

i la segona, que es tractés del soldat croat Josip Mufic.

Sigui quina sigui la possibilitat,

estaríem davant d'un brigadista internacional.

De fet, aquí, a Cassà de la Selva,

gairebé tothom té la seva pròpia opinió.

Antoni?Ets el Carles?

El mateix.Molt de gust. Moltes gràcies.

Igualment.Segui, que parlarem una mica.

Parlarem d'aquest soldat desconegut, a veure qui era.

De petit, en deien, a casa, "la tomba del soldadet".

Però ara tothom en diu "la tomba del soldat desconegut".

I què s'explicava aquí? Què en sabem?

Sabem que era un soldat que era de les Brigades Internacionals,

que quan es van retirar les Brigades Internacionals

aquest soldat es va quedar a Cassà.

Es va quedar aquí.Es va quedar aquí.

I, és clar, quan va entrar l'exèrcit franquista,

va intentar escapar-se, es va fer fort allà, i allà va caure.

Allà el van matar.I per què es va quedar aquí?

Per una dona.Per una dona?

Ep, jo la coneixia i vaig prometre-li no dir mai qui era.

I no ho diré, encara que ja fa anys que no hi és.

L'hi vaig prometre.

Potser si hagués gosat preguntar-li com es deia,

ens hauríem estalviat moltes investigacions,

però la veritat és que no vaig gosar.

Com que ella no m'ho va dir, no vaig gosar preguntar-l'hi.

Durant els últims anys,

les famílies de Mufic i Antos han intentat saber

si el soldat de la tomba és el seu parent

i s'han posat en contacte amb l'Ajuntament.

L'Arxiu de Cassà de la Selva

centralitza les dades dels dos brigadistes.

En primer lloc, aquest d'aquí.

Aquest era Josip Mufic, que tenia 25 anys.

Josip Mufic va néixer prop de Zagreb,

que actualment és Croàcia,

però quan ell va néixer

encara formava part de l'imperi austrohongarès,

i va ser després que es va integrar a Iugoslàvia.

En total, durant la Guerra Civil,

per defensar la República van venir 1.500 voluntaris de Iugoslàvia.

La meitat va morir aquí, com el nostre Josip Mufic.

A favor que ell sigui el nostre soldat desconegut

és que era sergent de metralladores

i, per tant, molt bé podria ser el soldat...

que es va quedar a la metralladora defensant la posició.

I en contra, és que justament era sergent,

i a la tomba del soldat desconegut

s'hi ha trobat la insígnia d'un tinent.

Però això tampoc seria concloent,

perquè ja sabeu que durant la guerra és molt fàcil pujar de graduació.

Aquest és un. I l'altre és aquest d'aquí.

És Pavel Antos, que va morir als 35 anys.

Pavel Antos va néixer a la República Txeca,

però quan ell va néixer

la república també formava part de l'imperi austrohongarès.

D'Antos sabem bastantes més coses,

perquè hi ha còpia de les cartes i postals que va enviar

mentre estava a la guerra;

per tant, sabem des d'on les va enviar i sabem quina ruta va fer:

per exemple, que va estar a Múrcia, que va estar a Albacete,

que va estar a València, que va estar a Madrid.

I a favor que ell sigui el soldat desconegut

hi ha aquesta insígnia d'aquí.

És la insígnia de tinent,

igual que la que s'ha trobat a la tomba del soldat desconegut.

Però tenim més pistes per descobrir quin dels dos era.

Això és tot el que queda del soldat desconegut.

I a través de l'anàlisi d'aquestes restes

en podrem saber algunes coses.

Comencem per les dents.

Aquí tindríem, d'una banda, la dentició.

Tenen unes característiques curioses, aquestes dents,

que és el fet que les 4 incisives

presenten la forma que es coneix com a forma de pala, de recollidor.

D'alguna manera, seria semblant, perquè ens entenguem,

a aquest petit recollidor.

Això és propi de les formes asiàtiques.

Aquesta vora d'aquí la veuríem també a les dents.

Se'n diu "forma de pala".

Té les dents com...Sí, acanalades.

A la població occidental europea és molt baixa, la seva incidència,

en canvi, cap a l'Àsia s'incrementa molt...

la freqüència d'aquesta característica en la població.

Això vol dir que, com més ens desplacem cap a l'Europa oriental...

La presència seria més elevada, sí.

A les dents encara hi han descobert una altra cosa rellevant.

Si agafem qualsevol dent, com els queixals,

podem veure que hi té molts tubercles.

Llavors, com que qualsevol peça dental té un origen...

de fa milions d'anys, amb els dinosaures, etcètera,

hi ha algunes dents que a vegades presenten un a més a més,

supernumerari.

I aquest es trobaria per la cara lingual, per aquest costat.

I aquest com es diu?Es diu tubercle de Carabelli.

El que passa és que en aquest individu no se n'ha trobat

en cap de les molars que presenta,

i això ens lligaria amb les incisives en forma de pala,

perquè tant una cosa com l'altra

la freqüència és més alta a l'est d'Europa

i no tant a l'oest d'Europa.

Tot això va a favor que el soldat desconegut

sigui, efectivament, un dels dos brigadistes, el croat o el txec.

A veure què ens poden explicar els ossos.

Per exemple, l'edat.

Hem tingut problemes per l'estat de conservació.

Els ossos que ens han aportat més informació

han sigut el grau de les vèrtebres, de formació de les vèrtebres,

que ens indiquen que estaria entre els 30 i els 40 anys.

Entre els 30 i els 40, o sigui que seria més aviat... l'Antos.

Sí.Per l'edat.

Mufic, per l'edat, quedaria una mica descartat.

Normalment, per estudiar l'estatura,

fem servir la longitud dels ossos llargs,

sobretot, el fèmur i la tíbia.

En aquest cas, de l'únic os del qual tenim la longitud sencera...

seria aquest húmer.

Llavors, a partir d'aquest húmer...L'húmer és aquest d'aquí, eh?

Exacte, l'húmer dret.

Doncs a partir de la longitud d'aquest húmer,

s'ha fet el càlcul que seria entorn del metre 60,

metre 59, metre 60 d'alçada.

Això també podria quadrar amb l'Antos;

del Mufic no en sabem l'alçada.

I acabem l'anàlisi dels ossos amb el crani.

En aquesta àrea, aquesta part rodona, hi ha l'entrada d'una bala,

precisament, perquè s'hi fan fissures.

Una entrada de la bala sempre comporta unes fissures.

O sigui, segons això,

diríem que la mort

probablement li hauria vingut d'un tret per darrere, per la nuca.

Sí. Sí, sí.

Teníem la sortida de bala, eh, també.

El que passa que està molt deformat; aquí hi ha els diferents fragments.

O sigui, la sortida seria per aquí.Pel parietal.

En tot cas, sí que observaríem...

que quan aquest crani el vam remuntar...

Quan es valorava la cara,

les mesures màximes que vam poder-ne prendre

ens parlaven d'una cara llarga i estreta.

Clar, si agafem aquests dos individus,

qui presenta una cara més aviat llarga i estreta...

És a dir, una altra vegada, l'Antos.Exacte.

O sigui que va guanyant números aquest.

Per edat i per morfologia de crani i de la cara, sí.

Però l'única cosa que pot ser concloent és l'anàlisi genètica.

Per poder-la fer, van extreure ADN de les terceres molars,

i ara l'estan analitzant.

Però, com es fa una anàlisi d'ADN?

Primer de tot, les mostres d'ADN es posen en aquests pouets.

Després s'introdueixen en el termociclador

per preparar la mostra.

I, a continuació, la mostra passa al seqüenciador,

que extrau les dades rellevants de l'ADN

i les converteix en un arxiu informàtic.

Aquest arxiu és el perfil genètic de cada persona.

Si l'ADN de cada persona és com una enciclopèdia plena d'informació,

el perfil genètic és un resum amb les pàgines més rellevants.

Per poder identificar els desapareguts que s'han desenterrat,

s'han de comparar els seus perfils genètics

amb els possibles familiars.

Per això, a l'hospital de la Vall d'Hebron...

estan elaborant un banc de dades d'ADN

de les famílies que busquen parents desapareguts durant la guerra.

De moment, ja tenen recollits...

els perfils genètics de gairebé un miler de persones.

Com és el cas de l'Agustí Sanmiquel, que busca el seu pare.

Sabia si el pare era una persona alta?

-No, no.-Era més aviat baixet?

Era més aviat baixet, corpulent. Era corpulent.

¿I sap si el pare havia patit alguna malaltia greu,

alguna patologia...?

Tenia, per exemple, alguna pròtesi a les dents?

No. Jo recordo que estan a la guerra el van operar a l'apèndix.

Perfecte.

Vostè se'n recorda quina edat tenia el seu pare quan va desaparèixer?

-36 anys.-36 anys.

I té informació del lloc de desaparició?

Quina és l'última dada que en té?

L'última informació que en tenim és a Prats de Lluçanès,

a la capella de Sant Sebastià.

Cada vegada que arriba el perfil genètic

de l'esquelet d'alguna fossa,

el comparen amb els perfils genètics que tenen en el banc d'ADN.

Què és el que mirarien, exactament?

Mirarien... a la pàgina 1 hi ha alguna coincidència?

Veus que la 16 coincideix?

Sí, un dels dos coincideix.Un dels dos coincideix.

I a la següent pàgina també.Un dels dos, també.

En cada una de les pàgines d'aquestes dues mostres

hi ha una coincidència.

Podria ser perfectament que aquestes dues mostres

estiguessin relacionades genèticament.

La prova estadística el que fa és fer una pregunta.

I la pregunta podria ser, en aquest cas d'aquí:

aquestes dues mostres poden ser d'un pare i un fill?

I el programa el que fa és, primer,

mirar la coincidència de cada marcador

i establir quina és la probabilitat

que aquelles mostres siguin parents o que siguin de la població general.

O sigui que, finalment, el resultat sempre és una probabilitat,

mai és un resultat absolutament concloent,

sinó que és una probabilitat.

L'informe genètic dependrà de cada cas.

En els casos aquests de paternitat, són molt, molt, molt potents.

Perquè un 99%... Donem probabilitats molt altes.

O sigui, quan és un pare i un fill.Exacte.

Sí que pot ser que, a mesura que ens allunyem...

Un net, per exemple.

La probabilitat serà més baixa. Serà un valor probabilístic.

De fet, l'informe que emeten les genetistes de la Vall d'Hebron...

s'adjunta a l'informe antropològic i a altres informacions,

i es passa tot a la Generalitat.

Allà hauran de decidir si les dades són suficients

per atribuir les restes trobades als familiars.

Així, la fossa és aquí?

Sí, és en aquest camí, que això era l'antiga carretera de Can Maçana.

Aquesta es va rectificar l'any 46 o 47.

I aquí és on pensem que van passar els fets,

on es va aturar el camió que venia per aquí.

Devia venir per aquest camí, no?

Sí, el camió devia venir per aquí, era de nit,

pensem que es va parar aquí i els van fer baixar.

Segons alguns testimonis de l'època,

aquí sota hi hauria d'haver els cadàvers

d'un grup de 9 detinguts

que traslladaven de la presó de Manresa a Barcelona

el febrer de 1939, a finals de la guerra.

A més, fa uns anys, aquí s'hi van trobar 8 o 10 casquets de bala.

Un dels assassinats era l'avi de l'Albert Fàbrega.

Fa 79 anys que la família no sap on és.

L'any 2003, l'Albert Fàbrega va començar la recerca...

per trobar on era enterrat el seu avi

i els altres suriencs detinguts que l'acompanyaven.

I va recollir tota la informació en aquest llibre,

"Mort a les cunetes".

Aquests són els 9 que van treure de la presó de Manresa

la nit del 9 de febrer.

Aquest era el meu avi, el Lluís Fàbrega.

Era un petit empresari, tenia una serradora.

I quina significació política tenia?Bé, era d'Esquerra Republicana.

Escolta, aquests 9 que van detenir, per què pensem que els van detenir?

Perquè hem de dir que, clar, en aquell moment,

quan es fan les detencions, a Súria la guerra s'ha acabat.

Aquí entren el 27,

el que passa és que hi ha l'actuació.

Com que aquests guàrdies acompanyaven els militars,

en el moment que entraven,

ells no coneixien la gent del poble ni sabien... ni aquí ni enlloc.

Llavors, la gent de dretes eren els que els ho assenyalaven:

aquest és d'aquí, aquest és d'allà i de més enllà.

La història és que quan l'exèrcit franquista va ocupar Súria,

aquest ajuntament es va convertir en una mena de presó provisional.

De fet, els primers dies,

aquí hi van arribar a haver una seixantena de detinguts.

I entre ells, els 9 que ja coneixem.

I també sabem que al cap d'una setmana,

se'ls van endur tots 9 cap a la presó de Manresa.

Doncs bé, una nit, un grup de guàrdies civils,

acompanyats d'unes quantes persones sense uniforme,

es van presentar a la presó de Manresa

amb una llista escrita a mà

on hi havia els noms d'aquells 9 detinguts de Súria.

I, segons van dir, tenien ordres d'endur-se'ls cap a Barcelona.

Pel que sabem, dins del camió,

els 9 presoners anaven emmanillats de dos en dos.

Quan van arribar al coll de Can Maçana,

al terme municipal del Bruc,

el camió es va aturar.

¡Todos abajo!

(homes: cridòria)

(armes: les carreguen)

Aquella mateixa matinada,

les tropes franquistes van arribar a la frontera francesa.

La guerra a Catalunya s'havia acabat.

Els arqueòlegs han començat a excavar la fossa de Can Maçana

per veure si efectivament

hi ha senyals dels enterraments dels 9 afusellats de Súria.

Aquells afusellats de Súria no van ser cap fet aïllat,

perquè aquella guerra civil va ser extremadament violenta.

Evidentment la Guerra Civil són moltes guerres,

moltes guerres diferents:

és una guerra de latifundistes

contra jornalers,

d'industrials contra obrers...

i, evidentment, de catòlics contra ateus, etcètera.

Però una cosa molt important

és l'odi dels militars a totes aquestes coses.

Per exemple, el director de la conspiració, el general Mola,

que en el seu primer discurs després del cop militar va dir:

"Hem d'exterminar els que no pensen com nosaltres".

Tots els odis van esclatar el 18 de juliol del 1936,

quan una part de l'exèrcit es va revoltar contra la República.

Però en fracassar el cop d'estat,

l'exèrcit rebel va començar a avançar des del sud cap al nord.

La tàctica dels colpistes era sempre la mateixa:

bombardejar, ocupar el territori...

i reprimir la població amb matances massives,

violacions, detencions i terror indiscriminat.

Aquestes fotos són de la repressió i dels afusellaments a Sevilla.

I aquestes altres són de Badajoz.

Allà, centenars, potser fins i tot un miler de republicans...

van ser executats sense judici.

Al mateix temps, a la rereguarda republicana...

el govern havia perdut el control,

que va passar a mans dels comitès antifeixistes.

Va començar un procés revolucionari, però també una gran repressió.

Els escamots incontrolats detenien i assassinaven els opositors.

D'això se'n va dir "violència revolucionària".

A la resta de ciutats de l'estat espanyol,

quan l'exèrcit va sortir, va vèncer.

O bé es va quedar a les casernes

i es va acabar imposant.

Però l'únic que surt al carrer i és derrotat

és la ciutat de Barcelona.

Això crea com una mena de rebot revolucionari,

i això va en contra els que s'han oposat a aquestes persones,

és a dir, que són els militars revoltats,

es culpa l'Església...

i després els sectors socials,

els industrials, els propietaris i poders financers.

I llavors hi ha violència contra aquestes persones.

Aquest esquema que es produeix a la ciutat de Barcelona

es produeix arreu de Catalunya.

I per això hi ha aquest esclat de violència tan acusat.

Mirem què va passar a Súria els anys abans de la guerra.

El 14 d'abril de 1931,

els republicans suriencs van sortir al carrer

per celebrar la proclamació de la nova República.

Però la dreta local s'hi va posar en contra.

I els miners anarquistes, també.

I el primer enfrontament violent va ser el gener del 1932,

quan una gran vaga de la mineria i el tèxtil

va paralitzar la comarca.

A Súria, els vaguistes van prendre les armes del Sometent,

van ocupar l'Ajuntament

i van proclamar el comunisme llibertari.

L'endemà, l'exèrcit va ocupar la vila,

va dissoldre la CNT i va detenir una vintena de dirigents.

Els dies següents, com a represàlia,

la patronal va abaixar els salaris

i va acomiadar els treballadors més conflictius.

Quan va esclatar la Guerra Civil, a Súria,

igual que a la resta de Catalunya,

l'odi acumulat es va transformar en violència

i escamots incontrolats van assassinar 15 persones,

tots empresaris o capellans o gent de la dreta local.

Però hi va haver un d'aquells assassinats

de la rereguarda republicana

que va ser especialment colpidor.

Jo me'n recordo que el pare deia:

"Vindrà una guerra que no ens n'aixecarem".

Això me'n recordo que ho deia.

La Carme Alsina té 100 anys.

Recorda perfectament els anys de la República,

quan era una joveneta enamorada.

Parli'm una mica de l'Alfons.

Com era l'Alfons?

Un xicot que era l'enveja d'aquí.

Jo era l'enveja de Súria.

Era molt bon xicot.

Aquí, en aquesta foto, oi?Sí, en aquesta foto.

Era...

no sé si n'ha sentit a parlar: fejocista.

Federació de Joves Cristians de Catalunya.

Però ja me li van fúmer "feixista".

Vol posar-se les ulleres?

És aquest. I aquest, mossèn Anicet, i aquest és un seu germà.

I aquest, mossèn Biadiu.

Vostè abans m'ha dit que era l'enveja de Súria.

Per què era l'enveja de Súria?

Perquè totes el volien. Totes les noies el volien.

I me'l vaig emportar jo.

Bueno, "me'l vaig emportar"... I llavors, ni elles ni jo.

I aquí està vestit de soldat?

Aquí ja soc a Barcelona,

que vaig anar a aprendre de cosir i m'estava a casa d'aquesta.

Quan va esclatar la guerra

i van cridar la seva lleva per anar al front,

l'Alfons Bransuela es va amagar en una casa de pagès,

amb la intenció de desertar.

Però el van enxampar i es va haver d'allistar a l'exèrcit republicà,

a Barcelona.

I com que encara no havia acabat el termini d'incorporació,

no li van tenir en compte l'intent de fugida.

Fins que un dia que tenia permís, l'Alfons va tornar a Súria.

Però... era el dia del meu sant.

I es veu que va voler venir.

I llavors una dona, quan el va veure saltar del cotxe,

va començar a dir que el matessin, que el matessin.

I era una dona que li havíem fet molts favors els de casa meva.

Però em sembla que era per la gelosia que tenia.

I després què va passar?

Oh, es va anar fent un dallò de gent...

L'ajuntament, tot allò, va quedar ple de gent.

La seva mare, pobreta, hi va anar, per allà la gent.

I deia: "No el mateu! No mateu el meu fill! Que no ha fet res".

Molts, en fi, feien així, que callessin...

Jo també hi vaig anar. Però bé...

Coses que no marxen gaire...

En marxen, sí, però no... no com llavors.

L'Alfons Bransuela es va passar aquella nit retingut a l'ajuntament,

mentre a fora la gent en demanava la mort.

De matinada,

el comitè antifeixista local va pactar amb l'alcalde

que el portarien detingut fins a Manresa.

Però tot just a la sortida de Súria...

(trets)

Vinga, anem!

L'endemà uns nens que jugaven van trobar el cos.

Segons van explicar més tard els que acompanyaven l'Alfons en el cotxe,

els assaltants eren 8 o 9 i anaven amb la cara tapada.

I l'endemà al dematí, així que ens vam llevar,

la meva mare va sortir i va venir plorant.

Diu: "Ja l'han mort".

Qui el va matar? No me'n recordo el nom.

Millor, que així no hi penso.

Però... llavors el van matar, sí.

Al cap de dos anys de l'assassinat de l'Alfons Bransuela,

la Carme es va casar amb el seu germà, el Josep Bransuela,

que s'havia convertit en el primer alcalde

després de l'ocupació de Súria.

I després de tants anys, quan hi pensa, què en pensa de tot allò?

Home, llavors era molt trist... i això tot va marxant.

Ara hi penses... Aleshores ploraves. Ara no.

De pensar-hi s'hi pensa cada dia,

però no fa res.

Ara ja tens fills, nets, besnets..., ja és una altra cosa.

A la fossa de Can Maçana els arqueòlegs continuen mirant.

Però no pinta que trobin res.

Vam començar a excavar ahir,

hem rebaixat nivells de terra remoguda,

ara ja arribem a l'estrat geològic.

Què és l'estrat geològic?L'estrat natural de la zona.

Aquest tros d'aquí?Sí, és aquesta part.

Hi ha llocs que pot ser més dur, però no té per què ser dur, eh,

però sí que deixen d'aparèixer evidències d'ocupació humana.

Per tant, vol dir que, en principi, no hi són.

No, de moment, tots els indicis semblen indicar que no eren aquí.

No hem d'oblidar que han passat 79 anys

des del dia que van ser assassinats.

Potser ja no són aquí, no ho sabem.

Però del que sí que estem segurs

és que aquí hi va haver un afusellament.

(tret)

Sembla increïble, però hi va haver un supervivent.

Es deia Josep Nin i només va quedar ferit d'un ull.

I el més normal és que aquell Josep Nin,

que s'havia escapat d'un afusellament,

s'amagués per sempre més.

Doncs no: la pista continua.

Aquesta és la "causa ordinaria" número 32.284,

"instruida contra presuntos desconocidos

por hechos denunciados por José Nin Porta,

sobre saca y asesinatos de presos de la cárcel de Manresa,

ocurrido el 9 de febrero de 1939".

El cas és que el Josep Nin el van tornar a detenir,

el van tornar a portar a la presó de Manresa

i es veu que, quan el director de la presó el va veure,

va quedar blanc.

En qualsevol cas, ell va declarar que l'havien intentat afusellar,

i això va provocar una investigació del jutjat militar

que, malauradament, no va dur enlloc.

Aquí ho diu:

"Estas investigaciones han resultado totalmente infructuosas".

En qualsevol cas, al Josep Nin sí que el van condemnar...

pel delicte de rebel·lió militar a 20 anys de presó.

A la fossa de Can Maçana

els arqueòlegs definitivament no hi han trobat res,

ni ossos ni cap material associat a persones.

Demà vindran a tapar l'excavació i ja no hi tornaran més.

Ens hauria agradat haver-hi trobat les restes,

però les expectatives tampoc eren....

Del meu avi, els 4 fills que tenia, ja són tots morts.

Llavors, home, a mi m'hauria agradat,

però m'hauria agradat molt més,

per exemple, el 2006, quan es va fer la primera intervenció,

que n'hi havia 3 de vius, que llavors els haguéssim trobat.

En fi, s'ha fet el que s'ha pogut i ja està.

Tu dones la història per tancada?

En aquests moments, per mi està tancada.

No és la primera vegada que s'excaven fosses de la Guerra Civil.

De fet, ja durant la mateixa Guerra Civil,

el Tribunal de Cassació de Catalunya,

que depenia de la Generalitat i era aquí al Palau de Justícia,

ja va fer un primer intent per obrir i investigar algunes de les fosses

on hi havia víctimes de l'anomenada "violència revolucionària".

I un dels encarregats de fer-ho va ser el jutge Bertran de Quintana.

Aquell jutge va investigar els casos d'assassinats a la rereguarda,

va fer obrir fosses i en va perseguir els culpables.

Però, en plena guerra,

la reacció dels partits i sindicats va ser tan contrària

que tot allò es va aturar.

Acabada la guerra, Franco, el dictador,

va fer obrir totes les fosses amb víctimes del seu bàndol

i les va enterrar dignament.

A més, el 1940,

es va iniciar el que es va anomenar "La Causa General".

Aquesta Causa General va ser una gran investigació d'estat

per intentar esbrinar el nombre de víctimes

de la violència revolucionària a la zona republicana

i trobar-ne els culpables.

Els documents originals

són al Centre Documental de la Memòria Històrica de Salamanca.

I això és la publicació que es va fer el 1943.

"Causa General, La dominación Roja en España".

L'objectiu d'aquesta Causa General era demostrar, com fos,

que a la zona republicana

s'havien assassinat centenars de milers de persones.

I tot i ser una investigació de l'estat franquista

i, per tant, totalment parcial, només, "només" és un dir,

es van demostrar 85.000 assassinats.

I a sobre, els historiadors que han revisat aquella llista...

hi han trobat molts errors i moltes inexactituds.

I avui es considera que a la zona republicana

s'hi van assassinar 50.000 persones.

Avui la majoria d'historiadors estan d'acord

que durant la Guerra Civil

es van assassinar a la zona franquista

prop de 150.000 persones,

i a la rereguarda republicana, al voltant de 50.000;

d'aquestes, 8.360 a Catalunya.

A aquestes 200.000 persones assassinades,

s'hi han d'afegir unes 300.000 persones

mortes al camp de batalla

i més de 20.000 persones executades per Franco després de la guerra.

D'aquests morts,

encara hi ha desaparegudes 114.000 víctimes de la repressió franquista

i un nombre indeterminat al camp de batalla.

Al cap d'uns anys de la Causa General,

Franco va fer obrir més fosses

per traslladar els morts al Valle de los Caídos.

I després es va acabar.

No es va obrir cap més fossa, ni a la mort del dictador,

ni durant la Transició ni durant els governs socialistes.

A Espanya no es va fer la Llei de Memòria Històrica

fins a l'any 2007, quan Rodríguez Zapatero era president del govern.

Tots aquests anys,

arreu de l'Estat s'han identificat 2.000 persones.

Però a Catalunya, fins a la campanya actual,

només s'havien identificat 7 persones.

7.

És a dir, els fills no van voler parlar de la Guerra Civil...

i ara ens trobem que van ser i són

els nets dels que va viure la Guerra Civil

que expliquen als pares el que els avis no van explicar als seus fills.

Els avis no ho expliquen als fills,

però els nets sí que ho expliquen als pares i ho volen investigar.

Per aquest silenci.

És un pacte de silenci

i, en el fons, de covardia analítica sobre un fet de la guerra.

I en això hi participen, en aquest cas,

tots els partits de la Transició espanyola.

Jo recordo que fa 20 anys

em feien la mateixa pregunta.

I jo vaig dir...

L'única solució és el temps.

Però no pensava que 20 anys després

encara se'm podria fer la mateixa pregunta.

Però dic la mateixa contestació o resposta:

que realment és el temps.

És veritat que, per exemple,

quan, al començament del segle XXI,

va començar tot el moviment de recuperació de la memòria històrica,

abans de la crisi econòmica,

això era una cosa molt candent.

Ara ho és molt menys.

Jo crec que és que..., primer,

hi ha generacions que no en saben res, d'això,

hi ha generacions que ni saben qui era Franco!

I, per tant, s'ha de dir, potser amb tristesa,

que la memòria de la guerra jo crec que la resoldrà el temps.

Una de les últimes resistències de l'exèrcit de la República

va ser per defensar aquesta terra, el Lluçanès.

I els avions, els sentien?(home) Sí!

Quan van passar aquells dos avions

ens vam anar a refugiar sota un hort de cols,

sota les cols, perquè les bombes no ens toquessin.

Perquè es pensaven que els protegirien, les cols?

Exacte, això mateix!

I estaven espantats, la canalla?És que érem molt pocs que...

Josep Pujol encara recorda

el dia que la guerra va arribar a Prats de Lluçanès.

Ell només tenia 7 anys.

Però va veure com les tropes franquistes

ocupaven tots aquests camps.

Per frenar l'avanç de les tropes colpistes,

els republicans es van fer forts en aquesta carena,

la carena de Sant Sebastià.

I els combats més violents van ser al voltant de l'església.

Aquí, les tropes franquistes...

van encerclar els soldats republicans.

Va ser una matança.

I dius que aquí en van matar molts?Tot això.

Tot això els devien matar.

Tots els que hi ha colgats per aquí els devien matar per aquest tros.

Des d'aquell racó de baix, allà al contenidor fins...

Tot això de l'església. Els anaven matant arreu.

Tal com anaven pujant, pim, pam.

Perquè, el teu pare què t'explicava d'aquí?

Que allà darrere hi havia una fossa que n'hi havia d'enterrats,

ell m'havia explicat això.

Ara, com els mataven, no m'ho havia dit.

I quants n'hi havia d'enterrats?

En aquesta finca n'hi pot haver 200.200 enterrats.

Sí.

La padrina, que va tornar el dia 3, que va passar per aquí...,

pel camí passava per aquí, pel cantó de baix,

ja ho va dir, que a dalt de Sant Sebastià...

Aquella dona quedava esgarrifada.

Tot ple de soldats a terra estesos.

I deien que n'havien afusellat molts aquí, al mur aquest.

Pot ser, pot ser. Pot ser.

Els afores de la vila van quedar coberts de cadàvers.

I van ser els veïns que els van haver d'enterrar

en els mateixos camps on van morir.

L'Agustí Sanmiquel té 88 anys.

Va quedar orfe als 10 anys.

Eren els últims dies de la guerra,

i a casa esperaven que el pare tornés.

Però no va tornar mai.

I està segur que el seu pare

està enterrat en alguna fossa de Prats de Lluçanès.

El pare de l'Agustí Sanmiquel

fa 79 anys que va desaparèixer.

Però només en fa 15 que s'ha decidit a buscar-lo

davant de la insistència de la seva filla Margarita,

la neta del desaparegut.

És aquest, no?Tenim tot això.

Sí. Com es deia, de nom?

Llorenç Sanmiquel Camprubí.

El pare de l'Agustí i avi de la Margarita

va marxar el front a finals de l'any 37.

En tenien notícies sovint, perquè era molt d'enviar cartes.

Quan va acabar la guerra els van portar una carta,

però no pas per correu.

I què és aquesta carta?

Aquesta carta és una carta

que ens van portar una gent de Prats

que la van trobar a la capella

d'allà Prats.

De Sant Sebastià?De Sant Sebastià.

Entre els morts que hi havia allà.

I com és que la hi van portar a casa?

Perquè anava dirigida a la meva mare.

A Maria Puigbó.Maria Puigbó.

La seva mare.

Ara estava llegint una mica la carta aquesta,

que suposo que l'heu llegida moltes vegades, no?

Que, clar, explica coses del dia a dia. Diu aquí:

"Veig també que tens un tros d'hort fangat per plantar alls i cebes,

no tinguis mandra de plantar,

perquè com més plantaràs més podrem menjar."

O aquest tros: "Jo sempre estic a punt de menjar conill".

Perquè a casa cada diumenge es menjava un conill:

jo em menjava les dues espatlles,

el meu pare es menjava les dues cuixes

i la mare es menjava les costelles.

Això, cada diumenge.

Clar, és una carta que no va arribar a enviar mai.

No, ell no. Però que la portava a sobre, segur.

I això els va fer pensar que estava mort...?

És l'única cosa que tenim que ens fa pensar que és mort.

L'única cosa que hi ha és que anaven amb un company d'aquí Navàs,

i aquell company, quan es van amagar en aquella capella, li va dir:

"Llorenç, ara és l'hora d'anar cap a Navàs",

i el meu pare li va dir que tenia por,

que volia esperar una mica més.

I l'altre va marxar i li va sortir bé.

Perquè l'altre va sobreviure.Sí, l'altre va sobreviure.

I, per tant, el seu pare es va quedar amagat a la capella.

Tot això és el que sabem del cert del meu pare,

no sabem res més.

I es troba a faltar.

Deixem-lo aquí.

A la fossa de l'església de Sant Sebastià

de moment hi han trobat 14 esquelets, enterrats en fila.

Entre aquests d'aquí, sobretot, n'hi havia un dels més ben conservats.

N'hem aixecat un altre aquí, en aquest extrem.

Per aquí n'apareixerà un altre;

aquí hi tenim unes costelles, la part del tòrax.

I cap aquí, molt més fragmentats, n'hem anat localitzant...

I allà també, més o menys, seguint aquesta mateixa direcció,

amb alguna petita variació, però escassa.

El que es veu més bé és aquest, no?Sí, aquest d'aquí.

Això seria el fèmur?

Sí, el fèmur, la part baixa de l'esquelet, la zona de la pelvis.

Tota la columna i part del crani, fins i tot, allà dalt.

Molt aixafat, això sí, molt mal conservat,

però es conserva bastant...

I el braç, no?Exacte, obert cap aquell costat.

Tots ells estan de bocaterrosa. Estan tots de panxa a terra.

I això sol ser..., bé, diuen que, en altres fosses que han excavat,

que estan col·locats d'aquesta manera perquè qui els enterra,

sobretot quan ho fa gent del territori,

per no veure'ls-hi la cara perquè fa més respecte,

els col·locaven de panxa a terra.

De tots aquells enterraments i de tots aquells morts

ningú no en va parlar mai més.

Fins al punt que les noves generacions no ho van saber.

I va ser el barber de Prats de tota la vida,

qui va fer aflorar de nou aquelles històries.

Els seus pares eren de Màlaga.

Quan van mobilitzar el pare, la mare n'estava tan enamorada,

que el va seguir.

Va travessar tot Espanya, embarassada, seguint el marit.

Van arribar a Prats de Lluçanès.

I ja no el van tornar a veure mai més.

La mare no va perdre mai les esperances;

per ella havia de tornar.

Per ella... no s'havia perdut.

Ella sempre confiava que un dia o altre tornaria.

A vegades... Jo era petit,

però ara que soc més gran me'n recordo

que, a vegades, al vespre plorava,

i era perquè recordava el pare

i tenia enyorança, és clar, del pare.

Però no... no perquè no confiés a tornà'l a trobar viu.

I la seva mare mai va perdre l'esperança que tornaria?

Mai. Mai.

Mai, mai.

Jo era casat,

tenia canalla,

i sé que em va dir:

"Quan torni el teu pare i et vegui casat i amb canalla,

que n'estarà de content!"

O sigui que imagina't la confiança que tenia que tornés.

La mare i el Manel es van quedar a Prats,

a la casa que els havia acollit,

i allà es va anar fent gran.

El padrí de la casa que estàvem aquí a Prats, que ens van acollir,

menava terra,

i cada any, quan llaurava,

sortien ossos, el fèmur i aquestes coses,

diguéssim, d'un esquelet d'un soldat que era mort.

I el padrí... Li deia padrí, jo.

Em va dir: "Això no pot ser,

perquè cada any ens trobem el mateix problema".

Jo tenia 10 anys.

I em va dir: "Guaita, en aquell marge de sobre,

farem un forat i els colgarem,

perquè així no els haurem de tocar mai més".

I al fer-ho, vaig trobar...

un ganivet, que és aquest.

I fa 70 anys que el porto a la butxaca.

Era d'aquell soldat mort allà.

I per mi ha sigut com si portés el meu pare a la butxaca.

Tot això no ho sabia ningú

perquè el Manel no ho havia explicat mai.

Fins que l'any passat l'ajuntament el va convidar a fer el pregó.

L'impacte va ser descomunal.

I ara sí,

passo la paraula al pregoner de la Festa Major 2017.

Manel, moltes gràcies per acceptar aquest repte.

El terme de Prats de Lluçanès,

des de Sant Sebastià fins a Lurdes, i des del Grau fins a Santa Llúcia,

hi va haver més de dos-cents i pico de morts

de soldats.

I entre ells potser hi havia el meu pare.

I aquí comença la història d'un petit refugiat.

(públic: aplaudiments)

I ara, si el troben, què farà?

Una festa.

No un enterro, ja ho dic sempre, un enterro no.

És una festa. Per mi seria una festa.

Enterrà'l sí, perquè el podríem enterrar amb la meva mare,

i seria una satisfacció molt gran que tindríem.

En aquesta fossa de Prats,

del vell cementiri de Sant Andreu de Llanars,

hi han trobat els cadàvers de 4 soldats.

Però al camp del davant,

on els testimonis recordaven

que hi havien vist enterrar almenys un carro ple de morts,

només hi han trobat restes d'ossos molt més antics,

probablement d'una necròpolis medieval.

Els familiars que esperen des de fa tants anys

van visitar les diverses fosses de Prats de Lluçanès

amb l'esperança que algun d'aquells cadàvers fos el pare desaparegut.

També el vicepresident del govern, Oriol Junqueras,

acompanyat pel conseller Romeva i per l'alcalde de Prats de Lluçanès,

va visitar aquesta fossa el mes de setembre passat.

Aquesta és una de les 18 fosses

que la Generalitat ha obert durant el 2017.

I, fins ara, s'han trobat restes de gairebé 300 persones desaparegudes.

La feina continuarà almenys durant tot aquest 2018.

Segons els testimonis

i els historiadors que ho han investigat,

en aquells últims combats als camps de Prats de Lluçanès

hi van morir 320 soldats.

Al final, només n'han trobat una vintena.

I la resta potser ja no es trobaran mai.

Tots els pagesos de Prats saben que de tant en tant, mentre llauraven,

trobaven un os aquí i un altre allà.

I durant tots aquests anys,

els tractors han passat amunt i avall,

enduent-se terra, arrels, pedres i qui sap si també els ossos.

I encara queden moltes fosses per obrir.

Queden milers i milers de soldats mal enterrats al camp de batalla.

I queden més de 100.000 víctimes

desaparegudes de la repressió franquista.

Potser són massa morts i massa desapareguts

per a una història que no sap pas com acabar-se.

Al cementiri de Soleràs s'hi han acabat trobant 145 cadàvers.

I, entre ells, aquest amb la cama tallada.

D'aquí uns mesos,

l'ADN confirmarà si són les restes del soldat Josep Farré.

Les proves d'ADN del soldat desconegut de Cassà de la Selva

no han pogut atribuir les restes

ni al tinent Pavel Antos ni al sergent Josip Mufic.

La tomba del soldat desconegut continuarà sense cap nom.

A Súria, l'Albert Fàbrega, que no descansa,

ha trobat una última pista:

aquest senyor, el Miquel López, li va explicar que el 1946,

quan tenia 14 anys i treballava amb el seu pare

fent la nova carretera del Coll de Can Maçana,

van aparèixer unes restes humanes

just al lloc on es pensa que hi havia la fossa.

La Guàrdia Civil va acordonar la zona durant uns dies

i no va deixar que s'hi acostés ningú.

Quan van marxar, ja no hi quedava res.

I ningú en va tornar a parlar mai més.

I a Prats de Lluçanès, Agustí Sanmiquel i Manel Bueno...

segueixen esperant poder trobar el seu pare desaparegut.

Mentrestant, els tècnics...

continuen analitzant les restes de les fosses

per veure si alguna coincideix amb les que els familiars reclamen.