Original subtitles

BASAT EN PRESES CINEMATOGRÀFIQUES

RODADES PER LOUIS LUMIÈRE I ELS SEUS OPERADORS

ENTRE 1895 I 1905

Un dia de març de 1895, cap al migdia,

les portes de la fàbrica Lumière s'obren.

Davant d'elles hi ha un nou invent: El cinematògraf.

Està a la vorera de davant.

Què diria Lumière? ''Som-hi''? ''Acció''?

No hi ha cap testimoni ni arxiu, però és el gest inaugural.

Surten les dones i després els homes. Gairebé ningú mira a la càmera.

Es va considerar la primera pel·lícula de la història,

tot i que la gent que la va veure trobava a faltar un cotxe de cavalls.

Tant era. Calia una primera pel·lícula i allà estava.

Sortida dels obrers de la fàbrica Lumière.

Fins que se'n va trobar una altra.

Aquesta també és la primera pel·lícula?

És més fosca, però l'enquadrament és el mateix. Són iguals.

Quan van inventar el cinema, també van inventar el remake.

Amb l'ombra s'observa que el sol no està en el seu zenit.

Serà març. La gent porta roba d'abric.

I què surt al final de la pel·lícula?

Un cotxe de cavalls!

Aquesta tercera versió

és, segurament, la que va ser rodada al març del 1895.

Veiem els mateixos personatges, el gos i les bicicletes.

Els que presumeixen o fan el ximple per cridar l'atenció

demostren que és una escenificació.

Comença l'aventura del cinema

amb 17 metres de pel·lícula, 35 mil·límetres d'ample,

i 50 segons d'una eternitat que encara perdura.

Ara aquest carrer es diu carrer de la Primera Pel·lícula

i el primer protagonista de la història del cinema va ser la gent, el poble.

Al juny del 1895, Lió acull el Congrés Francès de Fotografia.

Un vaixell els porta fins a Neuville-sur-Saône.

Lumière els espera al moll

i filma als feliços científics.

Feliços, però no per molt de temps.

L'endemà es projecta la pel·lícula.

A partir d'aquest dia,

tots aquests inventors comprenen que el cinema acaba d'inventar-se.

El cinematògraf dels Lumière és el millor aparell de tots.

Aquesta és El menjar del nadó ,

una de les primeres i més conegudes pel·lícules.

A l'esquerra està Auguste Lumière, que actua mentre el seu germà filma.

A la dreta estan la seva dona Marguerite i la seva filla Andrée.

El que va impressionar a la gent va ser el moviment de les fulles,

perquè el cinema significa moviment, no com la fotografia.

La imatge es mou.

Aquesta pel·lícula està enquadrada a la perfecció.

Podem veure a baix a la dreta

una ampolla de conyac, el que demostra que és un dinar francès,

un dinar de cinema.

Aquesta pel·lícula és un documental? La idea és senzilla.

Un ferrer i el seu ajudant gravats des del davant.

Lumière segurament es va inspirar en unes imatges d'Edison.

Aquí, gràcies a la seva nitidesa,

l'escena és tan realista que ens sembla sentir els cops de martell.

El ferro candent a l'aigua produeix un fum superb que omple la pantalla.

És un documental? El ferrer va vestit amb camisa i corbata.

A més, al final algú li porta un got d'alcohol.

Amb Lumière tot és posada en escena.

Heus aquí la primera obra de ficció, la primera comèdia.

Una de les pel·lícules més famoses, coneguda com El regador regat.

Una broma del jove Edouard Lumière

es va convertir en el doll d'aigua més famós de la història del cinema.

Fixeu-vos bé. El jardiner persegueix el trapella

no només per estirar-li les orelles, sinó per portar-lo davant la càmera.

Afegeix unes bufetades perquè la pel·lícula duri 50 segons,

i al final el marrec mira de manera fugaç a la càmera.

El 1892, Cézanne va pintar Els jugadors de cartes.

Quatre anys més tard, Lumière roda Partida de cartes

seguint aquesta composició.

Una pel·lícula que ens mostra a l'esquerra a Antoine Lumière,

pare dels germans Lumière, jugant amb Alphonse Winckler,

pare de les germanes casades amb els germans Lumière.

A la dreta està Félicien Trewey, amic de la família,

que va portar el cinematògraf a Anglaterra.

La pel·lícula és una escenificació.

Observin al cambrer a qui van demanar que actués.

No actua, sobreactua.

L'arribada d'un tren a l'estació de la Ciotat

va ser la primera pel·lícula que va espantar els espectadors

perquè creien que el tren travessaria la pantalla.

La pel·lícula va causar una gran sensació

i Lumière va comprendre que el cinema havia de ser espectacular.

Veiem passar a la família Lumière.

Més enllà de la seva fama, aquesta pel·lícula ha de ser jutjada per la seva estètica.

Observin la seva composició,

com Lumière va fer que el tren entrés en diagonal,

partint així la pantalla en dos.

El blanc i els tons clars, a baix a la dreta

i a dalt a l'esquerra, el negre i els tons foscos.

Encara que algunes pel·lícules semblaven documentals,

no ho eren.

Mirin aquesta, Demolició d'un mur ,

rodada a Lió-Monplaisir el 1897.

Un mur cau. La pel·lícula buscava impressionar i ho va aconseguir.

Auguste Lumière actuava per al Louis, que era qui filmava.

Aquí està davant la càmera

donant ordres a uns treballadors.

La pel·lícula es va fer famosa

perquè durant una projecció hi va haver un incident que la va alterar.

En lloc de rebobinar la pel·lícula amb el projector apagat,

ho van fer amb el llum encès i projectant cap a la pantalla.

Sense voler es va projectar a l'inrevés, davant els ulls atònits del públic.

En lloc d'una demolició,

van veure com es reconstruïa un mur després d'una gran polseguera.

És fàcil imaginar l'impacte en l'espectador de l'època.

L'endemà, quan van veure la projecció

els obrers de la fàbrica Lumière, van cridar: ''Els caps són bruixots!''.

Lió va ser la primera ciutat filmada per Lumière.

En aquella època als travelling se'ls anomenava panorames.

Aquest no és el primer panorama, però és el que millor fet està.

La càmera es va col·locar en un tren per entrar a Lió

pel nord, creuar el riu i acabar a l'estació.

En ser lleuger i sofisticat,

el cinematògraf permetia obtenir una imatge molt estable.

Així veiem en perspectiva la recentment construïda basílica de Fourvière.

Encara que L'arribada del tren a la Ciotat és la més famosa, no és l'única.

N'hi ha desenes més.

L'arribada d'un tren a Perrache és el contraplà de l'anterior.

La gent sap que està sent gravada, no perquè miri a càmera,

sinó perquè es mou més ràpid per demostrar que està treballant.

El tren encara no s'ha aturat i la gent es precipita a obrir les portes.

Com és habitual amb Lumière, apareix una distracció, un miracle,

que ens omple de sorpresa i misteri.

Mirin a la dreta. És el fum d'un altre tren.

La seva aparició dóna a la imatge una gran profunditat de camp.

El nostre viatge per Lió continua.

Aquesta pel·lícula va ser la primera que es va projectar al Grand Café.

Immortalitza la Place des Cordeliers

i mostra la quinta essència del cinema dels Lumière,

on es plasma la vida amb gran senzillesa.

Si una pel·lícula agradava, Lumière la repetia.

Aquesta és la plaça de Bellecour, situada en un dels barris més famosos

i més concorreguts.

Col·locada, segurament, en un balcó,

la càmera ens permet veure l'ebullició del lloc i l'època.

Després d'anys perduda, aquesta pel·lícula va ser trobada i restaurada.

Per als lionesos té un valor incalculable.

Veiem aquí un dels primers noticiaris.

Mostra Lió quan es va inundar el 1896

des del Quai de l'Archevêché, avui dia Quai Romain Rolland.

A més de la informació,

hem d'observar el treball de direcció.

Lumière havia de mostrar tres coses: La inundació,

els cavalls que passen amb dificultat i la multitud que observa el que passa.

Com va dir Bertrand Tavernier citant el cineasta Raoul Walsh:

''Només hi ha un lloc per posar la càmera''.

Lumière el va trobar i va capturar la realitat de l'escena.

Aquesta pel·lícula comença amb un travelling cap endavant.

Lumière va veure la força visual del moviment de la càmera.

Amb l'experiència es van tornar més sofisticats.

Aquí s'atura quan passen els cavalls

i el travelling va ara cap enrere per seguir al tramvia.

Aquesta es diu La Place du Pont

i mostra el desig de Louis Lumière de captar la vida i la realitat.

Rodar al carrer és una consigna que es repeteix i que seguirà

quan enviï als seus operadors al voltant del món.

Aquesta pel·lícula es va rodar al Cours de Verdun el 1896.

Aquest joc de boles lioneses era molt popular i encara ho és.

El joc normalment requereix concentració.

Però, davant la presència de la càmera,

tothom sobreactua una mica i exagera els seus gestos.

Fins i tot veiem un home amb crosses que creua just abans que tiri un altre.

Amb tanta posa i gesticulació,

aquests homes amb barret i bastó donen a la pel·lícula una alegria popular.

La infància és el gran tema en el cinema dels Lumière.

Aquesta nena és la neboda del Louis i l'Auguste.

Li han demanat que jugui amb el gat i que li doni de menjar.

Un gat que es resisteix i fuig.

Després salta i torna.

Aquesta pel·lícula, rodada a Lió el 1900,

ens recorda l'impressionisme d'Auguste Renoir

per la inspiració, la forma i el tema.

I és gairebé un primer pla,

pla que inventarà oficialment Griffith deu anys més tard.

I mentre, el gat menja, demana més i aranya la nena.

Vegin la primera pel·lícula de suspens de la història del cinema,

rodada com si fos a produir-se un drama.

El Louis era pare i veia el cinema com a instrument

per conservar els records familiars.

Aquesta nena representa a tots els nens. Està aprenent a caminar.

Vacil·la. Cau

o no cau.

I al final cau.

Lluny d'espatllar la pel·lícula, aquesta caiguda

suposa la seva raó de ser.

Aquesta és la pel·lícula número 69

i va ser rodada durant la segona meitat de l'any 1895.

Veiem Andrée Lumière, la mateixa que abans menjava,

i al seu pare, l'Auguste, que intenta que jugui amb peixos de colors.

Al principi amb humor i tendresa,

després amb certa impaciència, fins i tot la sacseja perquè jugui.

Al final de la pel·lícula, la mirada còmplice a la càmera

expressa la seva impotència.

Aquí, en una altra pel·lícula a l'estil de Renoir,

Madeleine Koehler juga amb el seu germà Marcel,

tots dos nebots de l'Auguste i el Louis.

En realitat, no juguen. Ballen.

S'entusiasmen. Cada un porta un ritme i un sentit.

Aquesta pel·lícula va ser rodada a l'estiu per Alexandre Promio,

un dels millors operadors de Lumière.

L'escena té lloc a una platja d'Anglaterra el 1896.

Descalços a l'aigua i sota la mirada de les mares,

els nens pesquen gambetes amb salabrets.

No obstant això, el tema principal és la bellesa de l'escena.

La posició de la càmera delimita l'enquadrament.

Aquí està situada lluny per mostrar als tres nens en un pla general.

Com ja s'ha dit, les pel·lícules duraven només 50 segons.

Observem com el nen sap que té poc temps,

ja que intenta repartir el raïm el més ràpid possible.

Veiem rapidesa i autoritat, fins i tot impaciència i nerviosisme.

Un nerviosisme que es converteix en tema principal i ens fa riure.

Bany al mar es va rodar a La Ciotat al juliol del 1895,

a la platja de la casa d'Antoine Lumière.

De nou, els nens, germans i cosins,

juguen a la Mediterrània al vespre.

La càmera ho recull tot.

Els salts, el retorn a la vora, el que hi ha fora de pla

i les carreres pel pantalà.

La pel·lícula és una meravella.

Aquests nens que juguen a les bales no són de la família Lumière,

tot i que els han filmat amb el mateix carinyo.

Aquests nens són de l'anomenada classe treballadora.

Són nens i nenes que juguen al carrer. Un va descalç.

Veiem una nena que vesteix diferent a la que jugava amb el gat.

La pel·lícula està plena de vida i és un retrat de la França del segle XIX.

Aquesta és misteriosa.

És una desfilada de cotxets de nadó cap a la llar d'infants de París el 1897.

No se sap què feia allà el càmera

ni per què va pensar que faria una gran pel·lícula.

Recorda a la pel·lícula del tren per la perspectiva diagonal,

però aquí la locomotora són els cotxets perfectament alineats

i les infermeres que semblen sortides d'una pel·lícula de W.C. Fields.

I acaba amb un final feliç.

Un nadó apareix caminant en la direcció oposada,

com fa Chaplin al final de Tiempos modernos.

La filmografia Lumière té un tema destacat:

La França treballadora.

La Ciotat, on el pare dels Lumière tenia una gran casa,

és la ciutat de la Mediterrània la imatge de la qual portarà el cinematògraf.

Aquesta és una pel·lícula descriptiva que brilla per la inactivitat.

No passa res.

Tota la gent mira cap a la llunyania, expectant, una mica intranquil·la,

fins que per fi arriba una planxa de metall,

segurament el tema inicial de la pel·lícula,

al costat de l'admirable enquadrament i la riquesa d'elements que mostra.

Aquesta es titula La caldera .

La composició, un cop més, és perfecta.

Va ser rodada a La Ciotat a les drassanes Messageries Maritimes.

Al començament del segle,

les drassanes de la ciutat donaven feina a més de 6000 persones.

El Louis, l'Auguste i sobretot l'Antoine Lumière

es van apropar a gravar el que seria un retrat inoblidable de la ciutat.

Obrers reparant una vorera d'asfalt

és el títol de la pel·lícula 833 del catàleg Lumière.

Va ser rodada per un operador anònim el 1897 a França.

El fum li dóna un aspecte abstracte, entre pintura i fotografia.

La càmera capta el moment amb delicadesa,

amb aquest sentiment d'espontaneïtat i de to documental.

O gairebé.

En observar més atentament, veiem els obrers en primer pla

mentre al fons apareixen uns curiosos perfectament alineats.

Les mines de Carmaux ocupen un lloc destacat en la història obrera francesa.

Aquí veiem com treuen el coc que alimentarà els alts forns.

La càmera està situada a prop del material abrasador.

Va fascinar als espectadors de l'època i segueix fascinant avui dia.

Però la composició és sorprenent.

Es superposen dues pel·lícules amb dues accions simultànies.

La principal està a baix, on els treballadors s'afanyen,

i l'altra està a dalt, en cinemascopi, on altres empenyen vagons.

Estem en el 1896, en algun lloc de França.

Aquesta pel·lícula es titula Bugaderes al riu.

A les dones les anomenaven bugaderes com en els quadres de Degas.

Aquest cop tenim tres pel·lícules en cinemascopi.

Tenim el cavall a dalt, els homes al mig

i les dones que renten la roba al riu.

Quan es parla de la França treballadora, eren sobretot dones treballadores.

Entre els treballadors hi ha els pescadors.

Aquesta pel·lícula podia haver estat rodada per Visconti

durant la seva etapa neorealista quan va dirigir La terra tremola.

Això va succeir 50 anys abans al sud de França.

Aquesta pel·lícula es titula Pesca de sardines.

L'estabilitat de la imatge indica que el càmera estava a terra,

però l'enquadrament ens fa creure que som al mar.

Avui dia el cinema faria el mateix.

Estava l'operador aquí per casualitat?

No sabem res d'aquesta pel·lícula que es va rodar a París el 1896.

És impressionant l'efecte provocat pels cavalls que passen al galop.

Fins el 1920, els cotxes de bombers anaven tirats per cavalls

i portaven escales i bombes d'aigua per separat.

Lumière va mostrar de forma objectiva una època,

els seus oficis, llocs i tradicions sense reconstrucció alguna.

Al final de la pel·lícula veiem com la vida segueix.

Els curiosos passen per davant de la càmera.

Blanc. La maneta s'ha parat i ara segueix, així com la pel·lícula.

Un altre exemple de la cura que se li donava a la posada en escena.

Mostra de manera magistral la desfilada dels cavalls del picapedrer Vautier.

Creuen la imatge en diagonal per ocupar-la sencera

i mostrar així que hi havia molts cavalls i que tiraven d'alguna cosa pesada.

L'operador només tenia 50 segons per plasmar-ho.

A més, la càmera no tenia visor.

Calia enquadrar la imatge de memòria.

Mirin el ben ajustada de temps que està.

Comptem: 47, 48, 49, 50 segons.

La pel·lícula és perfecta.

Després de la feina, arriba LA FRANÇA QUE ES DIVERTEIX.

Moltes de les 1500 pel·lícules dels Lumière

mostren a francesos divertint-se,

com aquesta guarnició de cuirassers a Lió

que albergava 3000 homes i 1600 cavalls.

Aquest pot ser el cavall més simpàtic de la història del cinema.

I el més pacient.

Aquests atletes s'aprofiten d'aquesta bondat

per encadenar salts fallits i tombarelles.

Aquí hi ha el mateix grup esforçant-se al màxim.

Es diu El salt a la manta i és espectacular.

Lumière potser dubtava de l'efecte còmic,

per la qual cosa va afegir a un espectador.

Mirin a la dreta.

Aquest home gran no para de riure. Sembla que li encanta l'espectacle.

Li serveix a Lumière perquè la gent vegi el divertit que és.

La seva sobreactuació el converteix en protagonista.

Una escenificació dins d'una altra guiarà l'espectador i li farà riure.

Bany al Saona.

Quan es va filmar aquesta pel·lícula al Saona,

un dels dos rius de Lió,

nedar en tots dos rius estava prohibit des de feia 15 anys.

Tot i que no afectava els banys públics ni a les classes de natació.

Per això aquests nois s'aprofiten

i actuen davant la càmera perquè admirem els seus salts.

Admirem sobretot els seus vestits de bany.

Aquesta és la pel·lícula 33 del catàleg Lumière,

filmada pel mateix Louis el 1896 a la carretera a Ambérieu

al començament de la carrera Lió-Ginebra i tornada

organitzada pel diari local Le Progrès.

Els esports moderns i el cinema van néixer alhora.

Aquesta pel·lícula mostra el caràcter popular de tots dos.

Entre la pols i la velocitat, els ciclistes pedalegen amb confiança,

excepte un que s'atura a un costat.

Set anys després, Maurici Gaurin guanyarà el primer Tour de França.

Al principi vam veure els obrers de la fàbrica Lumière.

Aquí estan jugant a un joc popular, la cursa de sacs.

En aquesta prova amb un públic molt animat,

nostre personatge favorit és l'últim perquè no ho aconsegueix.

I al final, estiguin atents, veurem el braç del càmera.

El del director que no deixa passar una.

Estem de nou a La Ciotat, en la casona Clos des Plages,

una de les nombroses cases d'Antoine Lumière.

Solia convidar els seus amics i aquí els veiem jugant a les boles.

Aquest joc tenia unes regles precises, però aquí no s'entenen

perquè es tracta d'una representació per al cinema.

Tots tiren com i quan volen, des d'on sigui.

No segueixen un ordre ni mantenen un lloc per tirar.

L'home amb barba de enmig intenta tirar.

No aconsegueix fer-ho.

Fan com que mesuren les distàncies.

El barbut per fi llança,

però fa trampes i s'apropa massa.

Aquí estan de nou en la mateixa casa. És la pel·lícula 74.

Va ser rodada pel Louis a La Ciotat el 1896.

Veiem a Marguerite, la dona d'Auguste Lumière,

a Rose, la dona de Louis,

a Charles-Albert, el germà del sogre de tots dos germans

i a Pierre Bellingard, un amic fotògraf de l'Antoine.

Si ens fixem bé,

observem com la Rose fa trampes,

el que molesta al seu oponent,

que tanca de cop la caixa del joc.

Aquesta mostra de nou a aquests amics, però en el comiat.

Es diu Partida al cotxe

i la seva restauració mostra tota la seva bellesa.

Ara podem apreciar el seu enorme valor.

Veiem a Antoine Lumière, a l'esquerra, estrenyent mans,

filmat amb el cinematògraf del seu fill Louis,

que ell mateix va inspirar.

Hem esmentat l'esport i el cinema.

L'alpinisme va ser una activitat d'oci que va començar també a finals del XIX,

alhora que el cinematògraf.

Som al Mer de Glace, una glacera prop de Chamonix,

amb turistes que l'escalen.

Trenta anys abans, dos artistes, els germans Bisson,

havien fet allà una fotografia que es va fer famosa.

Era com si els Lumière seguissin els seus passos.

Per acabar aquest capítol sobre la diversió,

veurem dues pel·lícules d'acròbates, els Kremo, amics d'Antoine Lumière.

Han de fer la seva actuació en 50 segons.

El nen es torna boig.

Després cada un es prepara per al darrer salt,

que donarà gran espectacularitat a la pel·lícula.

Una tombarella final

i tothom se surt de mare.

Els Kremo eren una família d'acròbates

amb el nom del fundador, Josef Kremo.

Aquesta pel·lícula mostra unes acrobàcies icarianes

que s'executen amb persones i no amb objectes.

Fins i tot amb nens.

Un nen farà de paquet

i serà passat, girat

i martiritzat també.

Per a tu.

Una volta.

I aterra sobre una nena.

Ara no es tracta de llançar a un, sinó a dos nens.

Aquests eren els Kremo.

La ciutat dels Lumière també era la ciutat de la llum.

Continuem així el nostre viatge per París,

on els Lumière van realitzar la primera projecció de pagament

el 28 de desembre de 1895 al Boulevard des Capucines.

El retrat que fan

és el d'una ciutat en ple canvi.

Amb les seves exposicions universals,

veu arribar el futur a passos de gegant.

L'operador ha col·locat la càmera a l'ascensor de la torre Eiffel

i ens ofereix un travelling vertical.

A baix veiem l'antic Palau de Trocadero,

construït per a l'Exposició Universal del 1878

i que va ser destruït el 1935 per aixecar el Palau de Chaillot.

Estem a prop del Louvre, al jardí de les Tulleries,

que deu el seu nom al fet que allí, antigament, es fabricaven teules.

La imatge mostra una estampa fabulosa,

que sembla sortida d'una pintura, una fotografia o una novel·la.

Inesperadament, algú empeny a un nen perquè surti de l'enquadrament.

La posició frontal de la càmera

mostra, de nou, la profunditat de camp de l'aparell.

Tot es veu nítid, des dels nens

fins al punt més allunyat.

En 50 segons el càmera capta la tranquil·litat d'un diumenge

a la capital francesa a finals del segle XIX.

Aquesta pel·lícula amb un toc proustià

es va filmar durant el Grand Prix de Longchamp.

Es diu Retorn als Camps Elisis .

Al fons l'obelisc de la plaça de la Concòrdia.

Estem a l'avinguda més bonica del món.

De nou el cinematògraf immortalitza una empremta única,

definitiva i representativa de l'època.

No difereix molt dels Camps Elisis d'avui,

ja que els cotxes predominen, les bicicletes es colen com poden

i els espantats vianants

intenten creuar amb la major precaució i dificultat.

Aquesta pel·lícula, rodada el 1897, és el quart panorama del Sena.

També apareix la torre Eiffel.

Aquesta preciosa pel·lícula es va rodar

amb la càmera muntada en un vaixell de Bateaux-Parisiens.

Apreciem la perfecta filmació i el tractament exquisit del tema,

el que la converteix en una obra elegíaca.

Les escales del pont de l'Alma, data de l'Exposició Universal de 1900,

inaugurada pel president Emile Loubet.

Va acollir a 50 milions de visitants

i va deixar edificis com el Petit Palais i el Grand Palais.

Un home amb barba passa dues vegades per davant de la càmera, que el fascina.

En 50 segons, el París etern de Proust

sembla tornar a la vida.

El cinematògraf ens va deixar pel·lícules purament descriptives,

mirades històriques i etnològiques d'un món inalterable.

Heus aquí la Concòrdia, amb obelisc i fonts, com precisa el catàleg.

Aquí està amb el seu trànsit, els seus vianants

i els seus carruatges que vénen i van.

L'enquadrament és perfecte.

És un pla fix que mostra l'obelisc i les fonts

davant dels edificis.

Per donar vida a la imatge, perquè això és cinema,

es veu una desfilada de bicicletes modernes i veloces,

de les que presumien Jarry i Zola.

Després de la Torre Eiffel i dels Camps Elisis,

el cinematògraf ofereix a l'espectador

la catedral de Notre-Dame i la seva plaça.

Ens creiem al París del segle XIX, on n'hi havia prou amb cridar

a un cotxer per anar a qualsevol lloc immediatament.

Aquí veiem el contrast entre els que van i vénen

i la imponent catedral, que emfatitza aquest moviment.

Dies després de la primera projecció, el Louis pren una decisió.

Decideix enviar els operadors per tot el món,

per, com va dir Tavernier: ''Oferir el món al món''.

Vegem el seu treball.

Per a un lionès, anar al sud de França ja era viatjar.

De camí a la Ciotat, Louis Lumière s'atura a Marsella.

Allà roda La Cannebière .

Una presa muda en blanc i negre

que il·lustra de meravella dels colors i sons de la ciutat.

La càmera no es mou, però res s'està quiet.

Veiem a venedors de sardines, bars americans,

funeràries i tramvies.

El 1900 Lumière immortalitza Marsella

en plasmar la ciutat en un inoblidable Fotorama,

un nou invent que va veure la llum a l'Exposició Universal.

Felix Mesguich, un dels grans operadors,

va tornar amb moltes pel·lícules.

Aquesta mostra la platja de Biarritz, la joia dels Pirineus Atlàntics.

La vista és esplèndida i l'enquadrament admirable,

encara que a dalt a la dreta hi hagi un tros de negatiu.

El cinematògraf immortalitza el pas del temps i la felicitat en família

quan les platges comencen a posar-se de moda.

Molt aviat, en aquest mateix lloc,

el jove Lartigue farà les seves primeres fotografies.

Aquest és el mercat de Fort-de-France,

filmat amb l'atenció necessària

pel càmera Alexandre Promio

a Martinica l'any 1902.

Aquesta és la pel·lícula 1304.

Veiem ansioses compradores,

venedores ben vestides i altres amb cistelles al cap.

No hi ha homes. Sí, està aquell que passa.

Veiem aquí Ginebra durant l'Exposició Nacional.

Va ser rodada el 1896 pel mateix Promio.

Mostra el típic i el pintoresc.

Hi ha una casa de fusta,

una desfilada de vaques, campanes i gent amb roba tradicional.

També està Lavanchy-Clarke, l'agent dels Lumière a Suïssa,

que apressa la gent i no dubta a mirar a càmera.

La primera pel·lícula que ens confon és Ball al bivac .

És l'exèrcit de la reina d'Espanya. Els militars ballen.

S'aturen.

Després tornen a començar. Ballen una jota i és tot un caos.

Veiem com un grup es mou de manera incomprensible.

Cadascun balla al seu gust.

Alguns ballen sols i d'altres, com aquests dos, ho fan agafats.

Lumière també va inventar el cinema abstracte.

A Barcelona ens trobem amb estibadors,

mariners a terra que descarreguen les mercaderies dels vaixells.

Uns treballen i passen per la passarel·la, tret d'aquest graciós que saluda

i al qual renya el seu company.

D'altres, en primer pla, no fan res.

De tota manera, el més important i maco d'aquesta pel·lícula

és el fum.

La pel·lícula número 295,

Panorama del Gran Canal pres des d'un vaixell,

és famosa per tenir el primer moviment de la càmera,

un travelling lateral que llavors en deien panorama.

Alexandre Promio

va pensar que si el cinematògraf fix podia filmar coses en moviment,

el contrari també era possible. I així va ser.

En realitat, Constance Girel va fer un altre panorama

a Colònia al riu Rin el 21 de setembre del 1896.

És a dir, 36 dies abans d'aquest de Venècia.

Lumière, com John Ford,

imprimeix la llegenda més que la realitat.

A l'altre costat de La Manxa,

Charles Moisson filma Anglaterra el 1896.

Lumière tenia sentit comercial.

No va ser La sortida de la fàbrica la primera pel·lícula publicitària?

Aquest és The Empire, el cinema dels Lumière a Londres.

A dalt a l'esquerra es llegeix:

''El cinematògraf dels Lumière. Totes les tardes''.

El teatre era de Félicien Trewey, a qui hem vist bevent cervesa.

Per desgràcia no tenim una presa semblant del Grand Café.

A París la gent també anava al cinema en calessa.

Aquí veiem el pont més famós de Londres.

El cinematògraf retrata fidelment el món que l'envolta.

Aquesta presa mostra que els operadors complien un plec de condicions:

Portar imatges distintives de les ciutats, de la seva gent i monuments.

Aquest és un exemple. Veiem el pont de Westminster,

on destaca el Big Ben, com els bombins en els anglesos ..

Tot s'enquadra en una composició perfecta.

Després del primer cinema de Londres, aquesta és la primera sala d'Alemanya.

És el Panoptikum de Berlín a la Friedrichstrasse.

Un cop més, lluny de filmar un simple pla descriptiu,

la pel·lícula presenta diferents punts de vista

i línies de fuga que es creuen davant de l'edifici.

Posa èmfasi en les dones elegants que porten para-sols.

Aquesta pel·lícula va impressionar a Wim Wenders quan va viatjar a Lió

per documentar-se per el seu homenatge als inventors Skladanowsky.

Al Regne Unit, aquesta vegada a Dublín, veiem els bombers,

un ofici que va fascinar tant a Promio

que apareixen en 11 de les 15 pel·lícules que va rodar a Dublín.

Aquesta pel·lícula utilitza l'espai de forma sorprenent.

Cada deu segons passa alguna cosa.

Passen uns cotxes i sorgeix una multitud alegre i inquieta

que surt fora de camp quan passa alguna cosa que no es veu.

Aquesta pel·lícula es va descobrir en la visita a Lió d'Elia Kazan,

originari d'Istanbul.

Es va quedar molt impressionat.

Veiem la ciutat més famosa de Turquia

des de la ribera europea del Bòsfor. Aquest panorama de la Banya d'Or

és un veritable pla seqüència, una cosa inèdita a l'època

i que encara avui seria difícil d'aconseguir.

Descriu un moviment circular perquè sempre es vegi la mesquita

i que també surtin al mar, la ciutat, un vaixell gran, un altre petit

i, al fons, els vianants creuant el pont.

Després de la Turquia d'Europa, veiem la d'Àsia, com es deia llavors.

Abans de la Primera Guerra Mundial, comprenia Anatòlia, Armènia oriental,

el Kurdistan occidental, Síria, Palestina,

Mesopotàmia i l'Aràbia otomana.

Aquesta pel·lícula, Caravana de camells , es va rodar a prop de Jerusalem el 1897

i és, senzillament, majestuosa.

Aquesta pel·lícula comença amb un primer pla, o gairebé.

L'home mira fixament a la càmera.

Dos anys després de la seva invenció,

el cinematògraf havia de satisfer la curiositat del públic

a tot el món

amb un exotisme nou i constant.

Porta de Jaffa es va rodar a la vella ciutat de Jerusalem.

Dos nens reparen en la càmera i decideixen fer-se veure.

Imaginin l'extraordinàries que devien ser aquestes pel·lícules

per a un públic asiàtic, americà, europeu o africà.

Hi ha un lloc precís per a la càmera i aquesta pel·lícula és la prova.

És la primera vegada que es filmen les piràmides i l'esfinx.

No obstant això, és un prodigi, més que pel tema retratat,

per la perfecta posada en escena.

Amb un suau contrapicat.

Promio plasma en 50 segons l'essència d'Egipte.

Veiem camells, genets, la seva forma de vestir,

així com la Gran Esfinx de Giza i la piràmide de Kefrén.

Des dels seus inicis, el cinema serà un instrument per conèixer el món.

Aquesta pel·lícula mostra al bei de Tunis i la seva cort

baixant l'escalinata del Bard.

Tots els poderosos volien aparèixer en les pel·lícules dels Lumière.

Avui dia es parlaria de difusió mediàtica.

El bei de Tunis volia que el filmés Alexandre Promio.

Però la desfilada és tan solemne i nombrosa

que no distingim qui és el bei.

La coronació del tsar Nicolau II va suposar un gran èxit per a Charles Moisson.

Aquesta pel·lícula és més senzilla, però magnífica.

Es va rodar a Moscou, al carrer Tverskaya,

en la Rússia dels grans novel·listes.

Un carrer, com el de Lió o Berlín, però observin l'home del fanal.

L'intriga el tipus que mou la maneta.

Mira directament a l'objectiu i ens obliga a mirar-lo.

Es converteix en el protagonista i se li aglomera la gent.

Dota la pel·lícula d'una tensió dramàtica excepcional.

Alexandre Promio, que podria haver servit de model per en Tintín,

arriba als Estats Units el 1896.

Li dóna a Broadway, l'avinguda més important de Nova York,

una profunditat de camp grandiosa en una pel·lícula enlluernadora.

Pobre Alexandre Promio, que va patir la ira de Thomas Edison,

decidit a deportar aquests francesos que havien organitzat amb èxit

projeccions en terreny nord-americà.

Abans de la seva expulsió,

Promio va tenir temps de rodar una sèrie de pel·lícules esplèndides.

Vam viatjar a l'oest, fins a Chicago.

Promio va filmar a 5000 policies a l'avinguda Madison,

l'artèria principal de la ciutat.

D'aquests 5000 policies, 4997 tenien bigoti.

Aquí n'hi ha un que no en porta.

Observin de nou la profunditat de camp,

l'ús de la diagonal i dos homes més sense bigoti.

Aquest.

I aquest.

A Mèxic, Gabriel Veyre roda prop de Guadalajara

aquesta obra estranya on s'enfronten cavalls i ànecs.

En aquesta batalla que sembla desigual guanyen els ànecs,

que recuperen el seu territori natural: L'aigua.

Ho aconsegueixen malgrat els cavalls, els gossos i els mexicans.

Amb gran sentit de l'enquadrament, del ritme i de l'èpica,

Gabriel Veyre plasma per als europeus

el pintoresc d'un país llunyà.

Nens anamites recollint sapeques davant la pagoda de les dames.

És Vietnam, llavors protectorat d'Annam a la Indoxina francesa.

Aquesta pel·lícula és molt instructiva. La filla i la dona del governador

llancen monedes als nens.

Elles van de blanc i ells de negre. Elles estan dretes i ells ajupits.

Avui dia aquesta pel·lícula testifica el que va ser el colonialisme.

A Gabriel Veyre li agradava trencar les regles.

A Louis Lumière li agradava el seu atreviment.

Calia valor per filmar això a Tonquín.

Es titula Embarcament d'un bou en un vaixell.

Va rodar una primera versió on l'animal cau.

No es va atrevir a conservar-la i va destruir el negatiu.

Després, va rodar aquesta segona presa.

Va inventar Lumière el cinema d'arts marcials?

Després de travessar el mar de la Xina, Constant Girel arriba al Japó,

a Kyoto, la seva capital històrica,

i se submergeix en un món enigmàtic per a la societat occidental.

Filma un lloc amb banderes japoneses i dos kendoka en un pla general.

L'estil Lumière es palpa: Un tema, un punt de vista i un tractament.

Aquesta presa s'avança a la història del cinema.

Kurosawa rodarà aquesta mateixa escena 60 anys després a Els set samurais.

Aquest capítol mostra que els Lumière també van fer ficció, comèdia.

Les pel·lícules d'èxit es projectaven a tot arreu.

Amb tantes còpies, els negatius es feien malbé i calia repetir-les.

Un dels grans èxits, El regador regat, va tenir moltes versions.

Aquesta fa servir la profunditat de camp i un joc còmic més sofisticat.

Acaba amb una mirada a la càmera.

Lumière va fer moltes comèdies amb militars.

Aquesta pel·lícula, La mainadera i el soldat, està mil·limetrada.

De nou, per introduir el públic en l'acció,

hi ha un personatge que riu i incita a riure a l'espectador.

Acaba amb unes bufetades,

una acció recurrent en les obres dels Lumière.

Aquesta presa, rodada a Anglaterra el 1897,

és la primera pel·lícula de futbol, les regles acabaven de ser fixades.

La càmera no es mou,

així que és impossible seguir la pilota.

Ara desapareix de sobte.

I la pel·lícula es torna divertida.

La posició de la pilota

s'endevina pel moviment dels jugadors,

que es mouen com ballarins de ballet.

La pel·lícula 948 es titula Baralla de matalasseres.

En aquesta desgavellada pel·lícula, les matalasseres que es barallen

semblen les matalasseres del teatre de Shakespeare.

És difícil imaginar el tema de la pel·lícula.

Es surt de mare i sembla escapar-se dels personatges i fins i tot del director.

El mediador es converteix en el blanc de la ira de totes dues.

Després arriba gent per tot arreu, es converteix en un despropòsit,

les plomes queden en suspensió a l'aire,

de la mateixa manera que la pel·lícula.

Aquesta pel·lícula es diu L'enamorat atrapat.

És una mena de Romeu i Julieta a l'estil cinematògraf.

Es va rodar en un estudi, com moltes comèdies Lumière.

Al balcó, fa de Julieta Eugenie Laurent,

una obrera de Monplaisir.

El final és l'esperat i, mentre la gent riu,

un dels personatges mira a càmera perquè els espectadors riguin més.

El 1896, Louis Lumière filma a Félicien Trewey,

el seu agent a Anglaterra i amic del seu pare Antoine.

Es transforma en altres personatges gràcies al barret:

Aristide Bruant, Eduard III, un escocès, un xinès,

un pescador de sardines, un porter, don Basilio, un policia i un soldat.

Ajuda saber-ho.

Torna l'exèrcit francès. Els caçadors alpins entrenant,

creen un involuntari efecte còmic.

Un personatge principal se sent ridícul

i mira a la càmera, inquisitiu, per assegurar-se.

Els caçadors alpins eren un cos de l'exèrcit creat el 1888.

Vestien de blau i portaven una boina a la qual anomenaven pastís.

Fan aquests exercicis perquè està la càmera?

Tavernier va dir que veient aquesta pel·lícula

comprenem per què França perdia totes les guerres.

Potser a la fàbrica Lumière,

el Louis va fer les pel·lícules més absurdes,

com aquesta titulada Serrador de fusta melòman de 1897.

És el producte d'una ment bromista.

D'una ment cineasta també. Tenia accessoris i tripijocs,

un ritme lent com el de Laurel i Stanley.

I uns còmics que feien el seu paper a consciència.

Aquesta pel·lícula es va rodar a París el 1897

i mostra l'actuació de la ballarina La Bossi.

No va deixar empremta en la història de la dansa, excepte per aquesta pel·lícula.

Li van dir que tenia 50 segons per demostrar el que sabia

i ella ho va fer amb certa convicció.

Louis Lumière va inventar el cinematògraf i va produir centenars de pel·lícules,

però també va fer comèdies extravagants.

Com aquesta pel·lícula, rodada a La Ciotat el 1896.

Quan l'animal està dins i s'activa la roda de la màquina,

entenem per què la presa es diu Xarcuteria mecànica.

Veiem aquí el vehicle més rar del cinema.

A prop de Lió s'està construint el canal de Jonage.

El vehicle és una piconadora.

La mecanització no exclou l'ús de la pala.

Crida l'atenció que fins i tot en grans obres públiques,

Lumière aconseguís una composició perfecta

i extregués el pintoresc i sorprenent de l'escena més banal.

No sabem si Louis Lumière havia llegit Vint mil llegües de viatge submarí,

però aquesta pel·lícula sembla una adaptació primitiva

anterior a la realitzada per Richard Fleischer el 1954.

A l'esquerra veiem una bomba d'aire manual,

que serà un element còmic recurrent

a El tresor de Rackham el Roig d'Hergé

i que aquí accionen dos homes amb certa desídia.

El cinema és moviment. Lumière deixa la càmera fixa

i mou els personatges dins de l'enquadrament.

La plataforma mòbil, una vorera que es mou a dues velocitats,

va ser la instal·lació més aclamada a l'Exposició Universal de 1900.

En aquesta França que creia en el futur,

Lumière va saber captar l'estil, l'esperit

i la bellesa dels nous temps.

El nou segle també era el Nou Món.

A Nova York, el pont que uneix Manhattan i Brooklyn

es va inaugurar el 1883, després de 14 anys d'obres.

L'angle format per la passarel·la i les escales

crea un altre enquadrament per on passa el tramvia.

Aquestes novetats i construccions van ser les que els operadors de Lumière

van oferir del món al món.

Què ens agrada més d'aquesta pel·lícula? La composició plàstica?

O la qüestió que planteja?

El 1897, els pous de petroli de Bakú a l'Azerbaidjan s'incendien.

Allà es troba un operador de Lumière i col·loca l'objectiu lluny de l'acció

per plasmar-ho tot en un pla general.

A baix i molt petit, un home camina cap a l'esquerra.

L'avarada del vaixell La Varese va ser rodada per Francesco Felicetti

a les drassanes dels germans Orlando a Livorno, Itàlia.

La ubicació de la càmera és perfecta.

James Cameron triarà la mateixa per a l'avarada del Titanic.

El vaixell entra per l'esquerra amb un soroll ensordidor imaginari,

apaivagat per l'escuma que provoca el vaixell a l'allunyar-se.

Aquest capítol podria titular-se ''Les petjades dels Lumière'',

perquè aquestes pel·lícules podrien ser de 20 o 30 anys després.

Fixeu-vos, sembla Eisenstein i els mariners del Potemkin.

La càmera està en un balener i això li confereix una modernitat,

una llibertat i una audàcia que no només permet mostrar una cosa,

sinó també dramatitzar-la.

Presa des d'un balener en marxa és una magnífica obra de cinema.

Accident d'automòbil és espectacular. Ara veuran per què.

El protagonista sobreviu a l'accident i s'assembla moltíssim

a Michel Simon en l'obra de Renoir Boudu salvat de les aigües.

Hem esmentat el moviment amb la càmera fixa.

Des del principi, els operadors buscaven punts de vista nous,

inèdits i abstractes, impulsant el cinema experimental.

Aquesta Peixera amb peixos de colors

ens permet veure formes, ombres, reflexos i transparències.

Quan veiem aquesta pel·lícula, rodada a Itàlia el 1897,

ens preguntem si estem davant d'una pintura de Turner

o una fotografia de Gustave Le Gray.

Fa mal temps. L'operador hi és i pot encendre el cinematògraf.

No va poder ser més oportú.

L'embarcació, colpejada per les onades,

s'allunya i torna sense sortir de l'enquadrament.

Un dia, John Ford li va dir a un jove Spielberg:

''Nano, mai posis la línia de l'horitzó en el mig''.

Lumière demostra aquí el per què.

Aquesta pel·lícula és En fila índia a les glaceres amb raquetes..

Veiem als caçadors alpins. Alguns no es mantenen en peu.

Als Lumière, amb casa a Evian, els encantaven les muntanyes.

Chamonix era un lloc per a relaxar-se.

Aquest bell pla general ens planteja un dubte.

On estarà situat l'operador per filmar amb tant prodigi

la processó de caçadors alpins?

Si abans evocàvem a Kurosawa, ara és el torn d'Ozu.

El director japonès que va donar tanta importància als silencis

hauria apreciat que la càmera estigués tan baixa.

Si el cinema és l'art del moviment, també és l'art del temps.

El temps és el tema aquí.

Admirem la disposició dels dos fumadors d'opi.

Un va amb camisa blanca i pantalons negre i l'altre, a l'inrevés.

Tant Louis Lumière com Gabriel Veyr van filmar la mort a Mèxic.

''El cinema és la mort treballant'', deia Cocteau.

Una mort de veritat? No.

Rodada un matí, prop de Ciutat de Mèxic,

és una recreació que va tenir lloc amb el permís de les autoritats

al dia següent d'un duel de veritat en el qual va morir un home.

Animats per Louis Lumière, que adorava les pel·lícules excèntriques,

els operadors van començar a col·locar el cinematògraf a tot arreu.

Aquí està dins d'un globus captiu que s'allunya del terra.

La imatge tremolosa i incerta li dóna tota la seva força i bellesa.

Aquesta presa sembla una metàfora del cinema.

Tres nivells de profunditat de camp ofereixen tres lectures.

El primer nivell és la multitud.

El segon nivell és el vaixell,

i la cadena que es trencarà i espantarà els espectadors.

És com una pantalla de cinema on succeeixen coses.

Quan surt de la imatge, apareix la mateixa escena

amb altra gent com a nous espectadors.

Acabarem amb unes pel·lícules sorprenents

com aquest Esquelet alegre, rodat el 1897.

Ens recorda una cosa: Quan inventen el cinema,

el Louis i l'Auguste són joves i estimen la vida, les bromes i l'espectacle.

Així haurien pogut titular a aquesta pel·lícula: El cancan de l'esquelet.

No és una pel·lícula en color, sinó que se li va afegir després.

Es va acolorir a mà. Es va rodar a Itàlia i es titula Dansa serpentina .

En aquesta època, Loïe Fuller va inventar la dansa moderna.

Això és un tribut a aquesta ballarina nord-americana.

Dansa serpentina és una coreografia creada per Fuller a Nova York el 1892.

La pel·lícula és una meravella.

Batalla de neu és una de les seves primeres obres mestres.

Es va rodar a prop de la fàbrica Lumière a Lió un dia assolellat.

Passen moltes coses. La gent es diverteix i arriba un home.

Es cau de la bicicleta i es converteix en el blanc.

Intenta anar-se'n i oblida el seu barret.

Les ombres al terra blanc

mostren la perfecta fotografia del cinematògraf.

La gent gaudeix fins al final,

segurament excedint les indicacions del guió.

Gabriel Veyre va rodar aquesta pel·lícula a Namo, Vietnam, el 1900.

Aquesta potser és la pel·lícula més bella de Lumière.

Amb un travelling cap enrere,

la càmera, en una cadira de mans, surt del poble.

Els habitants estan fascinats amb l'aparell.

Molts nens corren davant de la càmera.

Una nena guanya la cursa.

La càmera fixa la cara per l'eternitat.

La seva mirada, la seva timidesa i la seva alegria

donen a aquesta pel·lícula tota la seva intensitat i emoció.

Des del principi, el cinema va suposar àrdues batalles

i demandes de paternitat.

Van inventar els Lumière el cinematògraf?

La seva màquina era millor que el kinetoscopi d'Edison o no?

El Louis no es deixava enganyar

i va fer Enganxadors de cartells , rodada per Promio el 1897.

Un astut guió relata l'èxit del cinematògraf de Lió.

Es tracta d'una pel·lícula dirigida i amb actors, un cop més.

Tot acaba amb unes bufetades, l'arribada de la policia

i amb la galleda de cola al cap dels agitadors.

Aquesta és la pel·lícula 42 del catàleg Lumière.

La va rodar el mateix Louis.

Malgrat les aparences, no es tracta d'un trucatge.

Félicien Trewey, que es transformava abans amb un barret,

tenia una altra especialitat: Escriure a l'inrevés.

És una prova més de l'humor i la fantasia del cinema dels Lumière.

Les projeccions solien acabar amb aquesta pel·lícula

i amb ella i la seva elegància masculina acabem aquest programa.

Senyores i senyors, gràcies.

Hem vist 108 pel·lícules rodades amb el cinematògraf.

En total, Louis Lumière i els seus operadors van filmar 1422 pel·lícules.

Encara queda molt per descobrir.

Hi va haver molts artefactes estrafolaris abans del cinematògraf,

però cap després. Quan Louis roda seves primeres pel·lícules,

tot està allà i per sempre.

Va ser l'últim inventor i el primer cineasta.

Des del principi va fer que el setè art fos una cosa divertida,

tendre i universal.

Una pel·lícula composta per 108 peces

que van ser rodades entre 1895 i 1905

per Louis Lumière i els seus operadors.

Dirigida i comentada per Thierry Frémaux.

En memòria de tots els ''lumieristes''.

Càmera! Acció!

Als que visiten a Lió, França, el carrer de la Primera Pel·lícula.