Original subtitles

"Caiguda està la flor dels teus anys feliços"

CRÒNICA FAMILIAR de Vasco Pratolini. 1945

Nàpols al telèfon per a "L'Humanité". Un moment.

Ara vinc.

Demà el diari trobarà a faltar el teu article.

Hi ha un límit que un pot suportar.

45 minuts per rebre una resposta de Nàpols i no he entès ni una sola paraula.

Què carai passa aquí?

Tinc gana!

De què és? De salami? Sí, de salami.

Bé! Gràcies.

-Cigarrets per al noi. -Gràcies.

- Bona nit. - Bona nit.

Digui?

Digui!

Digui? Florència?

Parli, Florència! És des de Florència per a vostè.

Digui?

- Digui? Digui? Ei!

Corsi, ets tu? Soc en Mugai, el linotipista de guàrdia.

- Sí, digues. - Tinc un missatge per a tu.

No hem pogut comunicar-nos abans.

Els funcionaris del ministeri... millor si m’escoltes,

...bloquejaran la línia des de la mitjanit fins a les tres.

- Hi ha una cosa que et concerneix. - Sí, llegeix-la.

- Mira, jo compleixo amb el meu deure... Digues-ho!

El teu germà va morir ahir al matí.

Has de ser fort.

Els metges diuen que arrossegava la malaltia des de fa massa temps.

M’escoltes? Et llegeixo la nota.

"Estava serè. S’ha recordat de tu".

La teva família es pregunta si seràs al funeral, si trobaràs la manera.

Hola?

Quan va morir la mare, tu només tenies 25 dies.

Aleshores, tu eres lluny d’ella.

El nostre pare encara era a l’hospital, a causa de les ferides de guerra.

L'àvia i jo veníem a veure’t.

Havíem de pujar la costa de Magnoli i de Scarpuccia.

Era el mes de setembre i començava la tardor de 1918.

Jo tenia 8 anys i no podia estimar-te,

...perquè tothom deia que la mare havia mort per culpa teva.

Un dia, els pagesos que et cuidaven,

...et van portar fins als jardins de la vil·la del Baró.

Era un senyor anglès, un Sir.

Va semblar commoure's en conèixer la teva història i va dir que calia ajudar-te.

Així va ser com el seu majordom et va prendre sota la seva protecció.

Es deia Salocchi i per a tu es va convertir en el "papa".

I així va ser com vas entrar a la Vil·la Rosa, i es va començar a organitzar al teu voltant...

...dia rere dia, aquella mena de presó d’afectes, costums i complexos,

...dins la qual et vas trobar com si fossis un condemnat.

Aquí tens el teu berenar!

Maco, maco! Quin nen més bufó!

Dino, Dino, Dinino... Lorenzo, senyora! Lorenzo!

Disculpi! Però aquest era el nom del seu oncle, amb el qual el vam batejar.

Sí, ho entenc, senyora.

Però Dino és un nom vulgar.

Ara es diu Lorenzo. Queda clar?

Què és? Melmelada de taronja.

Així! Sigues bon minyó!

Què tens?

Una cosa més, senyora, dispensi.

Vingui amb mi.

Voldria aclarir-li un assumpte. Passi, si us plau!

Maria! Sí, senyor.

Miri, estimada senyora, d'aquí poc el nen començarà a entendre.

Naturalment, jo no vull impedir que el vegi. Això no ho he fet ni ho faré mai.

Però així com el nen s'ha d'acostumar a nosaltres com la seva veritable família,

...seria convenient que vostè evités, si és possible, parlar-li del seu pare.

I em sap greu, però sobretot...

...no ha de parlar-li mai en absolut de la mare.

Queda clar?

Però, per què? No ho entenc.

De què va morir la seva filla?

De meningitis, oi?

Sí.

Però la meningitis va ser només una conseqüència, una complicació,

...durant els darrers tres dies, després de la seva operació i la grip espanyola.

Exactament, sí. Va ser la grip espanyola. Això mateix.

Tot i així... Puc comptar amb la seva discreció?

Vull dir que el nen mai hauria de saber aquesta...

...,com vostè diu, aquesta complicació dels darrers tres dies.

Eh?

M'entén?

No ho sé.

No ho crec.

Sempre m'ha de passar a mi! Si ho hagués imaginat...

El meu marit està agafant massa afecte al nen.

I això no està bé. No és el nostre fill.

El seu pare ja s'ha curat. Per què no ve a buscar-lo?

Però si és el seu marit qui no el vol tornar!

I no hi ha cap raó per prendre-l'hi per la força.

Ell no el tracta malament. Tractar-lo malament? No, això segur.

Li vol assegurar el futur.

És clar que per al nen ha estat una sort que la seva mare morís.

No hauria de dir una cosa així.

Igual que hem tirat endavant aquest, hauríem pujat també el segon.

Bon vespre, senyora.

La mare havia mort per complicacions en el part;

...és a dir, per culpa teva.

Però no t’odiava pas per això.

Per a mi, tu havies mort amb ella.

Les visites a Villa Rossa cada cop més breus, fredes i de compromís...

...es van perllongar durant tota la teva infantesa, que vas viure com en una peixera,

...sense secrets, sense descobriments i sense amics,

...fins que els nostres diversos destins es van separar.

Era l’any 1935, al gener o febrer.

15 a 16.

15 a 17.

15 a 18.

Roberto, fot-li una pallissa!

Perdoni!

16 a 19, canvi! Treu en Lorenzo.

Com que 19? La pilota ha tocat dins. El punt és meu.

Ets ruc o què? Ha sortit fora d'un pam, almenys.

Estàs de broma? Ha anat a dins. Fora! Si fins i tot tu ho has vist.

Va, juga! Au, som-hi! 19 a 16.

Aleshores, ja en tinc 19.

Preparat? Sí.

21. Ja et pagaré.

Lorenzo, te n’he de pagar 5, però tu me’n deus 5. Estem en paus.

D’acord, demà te’ls dono. No, me’ls dones ara, que els tens.

Aleshores vull la revenja. Dóna’m 8 punts d'avantatge i ens juguem 20 lires.

8 punts! Però t’has tornat boig?

- 8 punts són massa. - Bé, fem que en siguin 6.

Està bé: 6 punts. Canvi de camp. Ràpid!

Escolta, Roberto!

Vinga la pala! Vinga la pala!

Perdoneu-me, he de marxar a casa. Bona nit.

Per què te’n vas? Lorenzo!

No em dones la revenja?

On vas? I el que havíem quedat? Una altra vegada serà. Fins demà.

Lorenzo, continuem jugant. No, me’n vaig. El meu germà m’espera.

El teu germà? Des de quan tens un germà? Però què dius?

Mi-te'l. Us heu convençut?

Perdoni, vostè és el germà d’en Corsi?

Jo?

No.

Aquell vespre et vaig poder evitar, amagant-me.

No ens havíem vist des de feia almenys quatre anys.

Haurien calgut massa preguntes, massa explicacions.

Van passar així encara dos mesos: l’hivern.

"Deu estar content. Ja li hem tallat l'electricitat."

Senyor Enrico! Senyor Enrico!

Els meus inquilins mai em diuen quan surten o quan se'n van.

Si em vol dir el seu nom...

Digue-li que ha vingut el seu germà.

Ah! Així que ell és el seu germà...

Sí, gràcies. Està bé, senyora. Bon vespre.

Entra!

S'adona de com viu el seu germà!

M'agradaria endreçar-li una mica l'habitació.

Però ell no vol que li toquin res.

Fins i tot quan torna, intenta que ningú el vegi.

Demà o demà passat espero que...

Espero que sigui demà, perquè aquesta no és una casa de beneficència.

Sí, sí, gràcies. Passi-ho bé.

Em sembla una persona amable. Per què la tractes així?

A què es deu aquest honor?

Si no et sap greu, ¿podria allotjar-me durant uns dies?

Aquí?

Sí, per a mi seria perfecte.

No hi ha cap problema.

Gràcies.

- Què ha passat? - Res.

El pare s'ha enfadat per una cosa.

Quina cosa?

Si no me la dius, hauré de portar-te a casa.

Ja no vivim on tu creus.

Ara vivim a Borgo Ognissanti,

...en una habitació llogada com aquesta.

Ah!

- I com està el teu pare? - De salut, bé.

I els teus estudis, com van?

Així, així.

- I aquest ha estat el motiu de la discussió? - També.

I per què més?

- Saps francès? - Intento aprendre’l llegint.

I com t'ho fas, si ni tan sols tens una gramàtica?

Me les arreglo... amb això.

Per què m'has evitat al ping-pong?

T'he evitat?

No era el lloc adequat. Tu estaves amb els teus amics.

T'hauria espatllat la partida i res més.

- De totes maneres, perdona'm. - No té importància.

Per què més us heu barallat?

Per una noia.

Caram!

No t'amoïnis, passa sovint.

Era una bona espelma, però...

És la filla de la mestressa de la casa.

Però no hi ha res entre nosaltres, només juguem.

Aquest matí, el pare ens ha sorprès al passadís.

M'ha tancat a la nostra habitació...

...i a ella l’ha perseguit a cops d’escombra.

- Per què rius? - Perquè m’imagino l’escena.

Està bé, però és per morir-se de vergonya.

El pare discutia amb ella i amb els seus pares...

Puc acompanyar-te a casa...

...i parlar amb el teu pare.

No. Li he deixat una nota dient que me n’anava amb tu.

Així que ja ho tenies decidit.

Almenys per aquesta nit, sí.

D'acord.

- Et sap greu tornar-me el vocabulari? - Perdona. Aquí el tens.

Llavors sortim i anirem a comprar una espelma.

També haurem de pensar a sopar alguna cosa.

Si no et sap greu, m'agradaria convidar-te.

Sí, sí. Perquè jo no arribo per pagar per dos. Som-hi!

Però, com t'ho has fet per trobar la meva adreça?

Al Registre Civil.

Ah, sí!

És molt bo.

El pare no em deixaria menjar-ne.

I el nostre pare, l’has vist?

No. L'última vegada va ser fa un parell d'anys i crec que...

...que no tenia gens de ganes de veure'm.

Jo no n'estaria tan segur.

I què heu fet, després de la mort del baró?

Vam deixar Villa Rossa gairebé immediatament.

No s'entenia amb els hereus.

Te'n recordes de la senyora Salocchi?

I per què a ella no li dius mama?

Mai no he pogut.

Continua.

Així que ens vam quedar sols: ell i jo.

Un cop vam deixar Villa Rossa, ell no sabia què fer i vam anar a Canes,

a Montecarlo, a San Remo...

En resum, a tots aquells llocs on ell solia anar amb el baró.

I... la dida?

Se'n va anar també.

Bé. Ara, si vols dormir...

- I tu? - No, encara tinc coses a fer.

A més, ja veuràs com dormint de costat hi ha lloc per a tots dos.

Fet!

- Vols la cadira? - No, no. Fes-la servir.

- Pots agafar-la. - No, queda-te-la.

Si no et molesta, em pots passar la cartera? -Ah!

Per on es va al lavabo?

No, no tenim lavabo.

Ens rentem a la cuina, però a aquesta hora tothom dorm.

Si vols anar al vàter, és al costat de la cuina.

No importa.

Per què vas enviar l'àvia a l'hospici?

No pots dormir?

És una cosa deshonrosa.

I què és la deshonra?

La gent et critica.

I què és la gent?

Per què em contestes fent-me preguntes?

Escolta: el Sr. Salocchi et sorprèn amb una mossa.

Tu t’escapes i vens aquí, tot i que feia un segle que no ens vèiem.

Bé, doncs. La gent són tots aquells a qui no t'has adreçat,

...perquè sabies molt bé que no et podrien comprendre.

Nosaltres dos podem discutir.

I no la gent.

Tinc son...

...i el que dius és difícil d'entendre.

L'àvia ja no podia treballar més, Lorenzo. Té més de 70 anys, saps?

Jo guanyava 12 lires diàries com a linotipista.

Un únic salari, un únic sou.

A penes ens arribava per pagar alhora dinar i sopar.

Però, com podies decidir que anés a l’hospici?

L’hospici existeix, oi?

I l’han fet per als pobres. Els pobres hi acaben tard o d’hora.

Em podries donar una cigarreta?

És l'última!

Gràcies.

No serà perquè potser no tenies gaire ganes de treballar?

No ho sé, potser. A tu, què et sembla?

És veritat que vols arribar a ser escriptor?

- Periodista. - I ho aconseguiràs?

Potser.

El pare diu que ets un dropo.

És veritat. Diu que tu i jo som de la mateixa classe.

És veritat, però som d'una classe que ell no coneix.

I per què no la coneix?

Perquè és un criat.

Per què l'àvia només plora quan la van a veure?

Has anat a veure l'àvia!

Avui també, per preguntar-li la teva adreça.

M'ha dit que vivies a Roma...

...i que t'havia vist a Via Guelfa. Llavors vaig comprendre...

...que l'havies abandonada.

No m'agrada que em vegi així.

- Llavors, per què no treballes? - Perquè aquest és el meu treball.

No vull portar la vida que em toca,

la vida del nostre pare o de l'avi.

No he tingut les teves oportunitats.

Et felicito!

Quan vas anar a veure l'àvia per primera vegada?

Fa gairebé dos mesos.

Després que em trobessis jugant a ping-pong.

Em vaig penedir d'haver-me comportat d'aquella manera...

...i en comprendre que m'havia escapat com un fugitiu,

...vaig pensar que li aniria bé que anés a veure-la.

Aquesta és la nostra mare.

La que té l'àvia és una foto millor.

Aquí encara era una noia.

Quina idea tens d'ella?

Cap.

No en tinc cap.

L'àvia me'n parla.

Apaguem?

No et treus la roba? No, fa fred. Dormo vestit.

Com era?

Era molt bonica.

I què més?

Tenia uns ulls que semblaven verds,

...i que miraven sempre amb molta serietat.

Com tu, quan jugues a ping-pong.

O sigui?

Com són els meus ulls quan jugo a ping-pong?

Distants, com fixats en una cosa que penses,

...fora del món.

Però, tenia els ulls verds o semblaven verds?

No ho sé.

I què feia?

Vivia i després es va morir.

Per què no em pots dir res concret i precís?

Com puc estimar-la, si ningú me'n parla?

Li agradaven molt les taronges.

- També la melmelada de taronja? - Sí, crec que sí.

I què més?

Li agradava vestir-se de fosc.

Li agradava la comèdia.

No suportava quedar-se enmig de la gent.

Era una bona modista.

Treballava en un taller de confecció a Via del Corso.

Ho sents?

Són les furgonetes de "La Nazione", que porten els diaris al primer tren,

...amb la tinta encara fresca.

CARRER DELS DESCONTENTS

Molteni!

Casati!

Sí.

Posem-nos aquí.

- Tens les mans fredes. - Sí, saps? Fa més d'una hora que soc al pati.

No hauries d'anar-hi, de cap manera. Especialment en aquesta època.

Però hi he d'anar, perquè si no, no se sent quan et criden.

- Però tu no sabies que jo venia. - Ho sabia.

Avui n'estava segura.

Com estàs?

Com en una presó.

Però m'hi vaig acostumant, saps?

A vegades sento una mica de melancolia. Però ara que ets aquí...

- Tens tos? - No, no. No és res.

- Has vist en Lorenzo? - Sí, ell vindrà avui també.

- Has vist que ben plantat? - Sí.

El Sr. Salocchi l'està fent estudiar per a funcionari.

Així quan sigui gran, podrà tenir un bon lloc, mentre que tu...

Jo estic bé així.

I jo també tinc una feina.

De periodista! Un que es dedica a explicar el que fan els altres.

- Bon dia, Mare. - Bon dia, Casati. Seieu.

Bon dia.

És la Germana Clementina, el nostre gendarme.

Però és bona.

M'ha donat permís per tenir una gibrelleta a les nits.

- I ara! - Sí!

- Com et tracten aquí? - Bé, de veritat.

- Treballo una mica. - Quin treball?

Una mica de costura. Em serveix per fer que el dia passi més ràpid.

Però jo tinc sort.

Et tinc a tu i al Lorenzo.

Has vist? Es pentina amb ratlla.

Quan ve a veure'm li dic: "Seu".

"Si us plau, després de vostè, àvia". Eh?

Ja ve!

Com es troba, àvia?

Bé, tu també podries tutejar-la, no?

Deixa'l estar. Encara no s'hi ha acostumat.

Seu aquí!

Com que no, si sou germans?

Només cal mirar-vos als ulls, atentament.

Són iguals. Encara que els teus semblen una mica cansats.

Menges? -Sí, com un lleó. No et crec.

En canvi tu sempre has estat igual de bé.

- Ja has fet els 18 anys? - Sí, 18 anys.

Àvia, què et passa?

És la vostra mare qui us ha enviat.

Perquè avui heu vingut tots dos alhora.

Escolta, àvia: ja veuràs com tornaré a venir molt aviat.

No sé quan, però avui mateix he sol·licitat el trasllat.

Llogarem un petit apartament. No.

Serà més lluminós que el de Via del Magazzini. Ja veuràs! - No, no.

Jo ja he acabat el meu paper en aquesta comèdia.

No, no.

L'hora de la visita ja s'ha acabat.

L'hora de la visita ja s'ha acabat.

Bé, he de fer via.

Àvia, per Pasqua ens reunirem tots tres. Anirem a un restaurant.

Sí, molt bé. Però voldrà el Sr. Salocchi?

És clar que voldrà, si a tu no et fa res.

No em tractis de vostè. Em fa sentir com si fos una estranya.

Ho sento!

Bon dia. Mira qui ha vingut! Una bona peça!

Passeu! Vine!

Vine!

Perdona'm, estimat.

Seu, seu.

Vols un licor... un conyac?

No, gràcies.

Hauria d'oferir-te'n, però no en tenim.

Som abstemis i rarament tenim convidats.

Bé, digue'm alguna cosa de tu.

Fas alguna cosa de profit ara?

Treballo, vaig a la biblioteca. Estudio.

Tot això.

- Em sembla que res d'especial. - No.

Però, no treballaves en una impremta?

Sí, però ho vaig deixar fa temps.

També has tingut un quiosc de begudes, em sembla.

Sí, durant un estiu.

Era una feina divertida, però va durar poc.

Sobretot ha de durar poc, oi?

Soc aquí perquè vostè m'ha convidat i per parlar d'en Lorenzo.

Vols una cigarreta? Això sí que t'ho puc oferir.

Gràcies. Tinc les meves.

Has vist a què hem hagut d'arribar?

Bé, no està malament, em sembla.

Potser per a tu.

Però en Lorenzo hi estava acostumat d'una altra manera...

...i deu sentir-se una mica humiliat.

I encara que la teva conducta no sigui precisament un model de virtuts,

...cosa que per altra banda no em concerneix,

...és bo que sàpigues el que ens està passant.

I aquí em tens.

Tu saps, igual que tota la teva família,

...com me'l vaig endur amb mi i com l'he criat.

I ara no parlaré de la despreocupació,

...que la teva família ha mostrat per la vida d'en Lorenzo i tots els meus sacrificis,

...que han estat molts, molts...

...i sovint, per sobre de les meves possibilitats.

No pretenc retreure'm res,

...perquè si pogués tornar enrere, faria altra vegada tot el que vaig fer.

Però ara ja no puc fer res més.

Soc un vell, que viu dels seus últims estalvis.

- Lorenzo! - Sí, l'escolto.

Fes-me el favor de venir aquí.

Tot el que dic et concerneix.

M’he de treure el pa de la boca perquè ell pugui anar a l’escola.

I com a resultat, es dedica a fer el gallet amb la primera bagassa que troba.

Si una nit l'haig de trobar, sé com fer-ho amb seguretat:

...o al billar o al ping-pong,

...amb la gent que ja t’imagines, vulgar i maleducada.

Però ara he pres una decisió i te la diré també a tu:

...o en Lorenzo assenta el cap, o l’envio amb son pare perquè el faci treballar.

I així sabrà què vol dir: que s’espavili!

Que faci el gandul i el vagabund, aquest és el seu problema. Que faci com tu, si vol.

Perquè em sembla que les poques ganes de treballar són cosa de família.

Almenys, tal com jo ho veig.

Està bé. Però a mi no em jutgi.

Tu, a hores d’ara, podries tenir una bona feina,

...en lloc d’haver de dedicar-te a vendre gelats a l’estiu.

Sí, ho sé. Però a mi no se li acudeixi jutjar-me. Mai!

Però, mira aquest! Parlo i ni tan sols m’escolta.

I té raó. Sap molt bé que mai no farà cas del que li dic.

Enviar-lo amb son pare! T’ho imagines?

O amb mi.

En Lorenzo pot venir a viure amb mi quan vulgui.

Fins i tot ara mateix. Bon dia!

Àvia, vols una mica més de pastís?

No. Donem gràcies a Déu, perquè hem menjat com a prínceps.

- Quina hora és? - Dos quarts i deu de tres.

- Una mica de vi? - No, no!

A la tornada, la monja ens crida una per una a totes per fer-nos preguntes.

...amb l’excusa d’informar-se de com hem passat el dia de festa.

Però, en realitat, ho fa per saber, per l’alè, si hem begut.

I què us fa? Us treu la gibrelleta?

- Perdoni, àvia! - Per què? Què passa?

Quan sé que la tinc sota el llit, no la faig servir.

Però si no la tinc, soc capaç d’aixecar-me tres o quatre vegades...

...i he d’anar fins al fons del corredor, on fa un fred que pela.

- Quina hora és? - Àvia, ja m’ho ha preguntat fa poc i ja l’hi he dit.

Són les dues i quaranta-tres.

Està bé. A les quatre en punt haurem de marxar.

Però primer m’he de tornar a posar l’uniforme.

Si una arriba tard, li treuen el permís per sortir durant tres setmanes seguides.

Ens tracten com si fóssim soldats.

Almenys, no heu de fer la guerra!

Per cert, sembla que estan allistant en secret...

...els soldats que van voluntaris a l’Àfrica, perquè hi haurà guerra allà.

El fill d’una de l’hospici ja s’ha allistat.

I la seva promesa ha vingut plorant a veure la mare,

...perquè el convenci de donar-se de baixa.

- Àvia! - Què?

Miri el que han escrit en aquella paret.

El què?

- No ho pot veure des d’aquí? - No. L’àvia no sap llegir.

Han escrit: "Aquesta és la nostra guerra preferida". Quina?

Volen dir que el que preferim és treballar al camp.

Això és natural. No calia escriure-ho a les parets.

- Tu estàs a les Joventuts Feixistes? - No, àvia.

Jo pertanyo als progressistes: aquells que porten cordons blancs.

- No els has vist mai? - Sí que els he vist.

El teu pobre avi hauria tingut un cobriment si t’hagués vist vestit així.

Ell no s'avenia amb aquests d’ara.

Però mai no hauria estat capaç de matar una mosca.

Era capaç de canviar de vorera en un carrer,

...abans que treure’s el barret quan veia passar una desfilada militar.

Quan no tornava a casa, em quedava molt preocupada perquè no sabia on cercar-lo.

- Te’n recordes? - És clar!

I tu? No, res.

No me’n recordo de res.

Tanmateix, de tant en tant, venia a veure’t a Villa Rossa.

Però tu eres encara molt petit.

Va morir el 1925, l’1 de maig.

Una mica abans d’expirar va dir:

"Si moro l’1 de maig, estic segur que aniré al Paradís".

Per què? Què passava l’1 de maig?

Aleshores, l’1 de maig era un dia festiu.

I també va ser el dia que ens vam casar.

Quina hora és?

Tens temps. Són les tres i deu.

- Espera. Encara ens queda una estona. - Sí, àvia.

- És el moment més difícil. - Ho sé i també que és culpa meva.

Exagero. Un cop hagi creuat la porta...

No l’has d’abandonar. És el teu germà i només et té a tu.

És veritat. Ho repetirem altres dies.

No! Què fas?

Avui has gastat molt i si ara has de marxar de viatge...

- No, àvia. - Tranquil. Jo no ho necessito.

Encara em queden les cinquanta lires que em vas regalar per Nadal. - Queda-te-les, no...

Sí, sí. Si no les prens, em quedaré preocupada.

No les necessito, àvia, no.

Aleshores, deixa’m veure quant portes a les butxaques.

Si en portes prou, no insistiré.

És millor que ens acomiadem aquí.

Sempre penso que podria ser l’última vegada.

Van passar dos anys de sanatori entre les muntanyes i el llac.

Durant aquell temps em vas escriure sovint...

...i les cartes s'assemblaven a tu, que eres qui les escrivia:

...tímides, esquives, temoroses d'esplaiar-se.

El teu protector havia fet un pas més...

...cap a la indigència més absoluta i havies hagut de suspendre els estudis.

Començaves a descobrir tu mateix com fer front a les dificultats,

...en un món hostil, en el qual havies d'inserir-te a la força...

...i per al qual els teus costums, maneres i els teus mateixos pensaments...

...no estaven adaptats, si no eren completament negatius.

Quan vaig tornar, no vaig anar immediatament a cercar-te.

Començava també per a mi una lluita per sobreviure,

...mentre a Europa s'acostaven els núvols de la guerra.

"Notícies d'Espanya:

"El comandament general de la Falange comunica: Ahir, 6 de novembre,

"...l'últim centre de resistència al nord de Madrid ha caigut.

"Les tropes italianes del general Gambara,

"...conjuntament amb l'exèrcit del general Morales...

"...han entrat a Tordesillas".

"Després de dos dies de dur combat,

"...la bandera nacional oneja a gairebé tot el territori del país".

"Les tropes dels milicians estan en desbandada".

"L'Exèrcit Major comunista, a les ordres del general Líster...

"...ha quedat delmat després de l'última batalla".

"El general Franco es disposa a realitzar l'atac decisiu...

"...a l'últim baluard bolxevic, la Ciutat Universitària de Madrid".

Oh, hola!

Hola! Però, quan has arribat?

Permet-me, vull presentar-te a... Rosario! - Molt de gust.

Sandrina, vine!

La Srta. Zatti. El meu germà. Molt de gust. -Bona tarda.

Un amic meu. -Encantat. Bona tarda.

Li puc oferir alguna cosa per beure? No, gràcies. Anem al cinema.

Per què no m’has avisat?

- Alguna novetat? - Tu, més aviat.

Així que vostè és la Sandrina!

- En Lorenzo m’ha escrit sovint sobre vostè. - Ah, sí!

- I on vius? - De moment, m’he instal·lat al seu estudi.

Si ho hagués sabut, podies haver vingut amb nosaltres.

No, no. És només per uns dies, penso anar-me’n a Roma.

Te’n vas a Roma? - Sí. - Quan?

Bé... no de seguida. Demà en parlarem.

Si no us fa res, podríem seure en algun lloc.

No, no, i ara. Anàveu al cinema. Vinga, aneu-hi!

Si no, quin tipus de diumenge seria aquest? No és cert, Sandrina?

Però el seu retorn és molt important. Si us plau, heu d’anar al cinema i divertir-vos.

Al matí, truca’m al seu estudi. El número és a la guia.

A quina hora?

- No em facis aixecar del llit. - A les 10?

- A les 10! - D’acord.

I la teva feina com va?

La feina que tenia era de prova. Volia parlar-te’n.

Sí, sí, ja ho entenc. És clar!

Aleshores, ens veiem.

Adeu. Adeu.

Bona tarda. - Adeu. - Bona tarda.

Adeu. Fins demà. Adeu.

Així vaig conèixer que t’havies enamorat.

Ella era una noia de 16 anys, oberta i senzilla.

I al seu costat vas passar els teus dies més feliços... i els darrers.

Estaves sense feina...

...i l’experiència quotidiana d’aquells contactes amb un món hostil...

...i les quotidianes renúncies a les quals estan sotmesos els pobres,

...ja les havies provat.

La necessitat de feina et va fer trucar a un centenar de portes.

Per una simple feina administrativa, et demanaven referències que no podies obtenir.

I si et presentaves per una feina de missatgeria,

...sempre en preferien un altre, perquè tenia una bicicleta.

Et vas presentar a uns exàmens per a una feina de poques setmanes al Cens.

En un mes, vas guanyar 30 lires.

Hola! Què hi fas aquí?

- He vingut per parlar amb tu. - Ara no tinc temps, Lorenzo.

Vinga, anem!

Vine!

Així que tornes a estar sense feina, oi?

I per sortir d’aquesta situació, què t’aconsella el teu vell?

- Per què t'hi fiques amb ell? - I qui s'hi fica?

Només m’informo i intento entendre.

- Tenien raó d’acomiadar-me. - Per quin motiu?

Baix rendiment.

No tinc gens de pràctica.

No sé escriure a màquina, ni redactar una carta comercial.

A sobre, deixar els estudis a mitges tampoc m’ha ajudat.

Sí, bé, però deixem-ho estar. A què aspires? Què és el que vols?

- Necessitaria que... - Què vols que passi?

Que et cridin perquè ets elegant i tens un aspecte atractiu?

- Però si aquest abric ja té tres anys. -I això, què importa?

Lorenzo, Villa Rossa ja no existeix.

Què et penses? Que sempre ho trobaràs tot fet?

Mira’m. Ja em donaven per mort i, en canvi, aquí em tens ben viu.

Perquè jo vull seguir vivint.

Però el meu no és un problema de salut.

Vols que sigui sincer?

De vegades em sembles hipòcrita, saps?

I sobretot amb tu mateix.

Hauria d’estudiar, però no tinc temps.

Què vols que et digui? No ho sé. No ho sé!

És clar que t’has d’espavilar. Ja tens 20 anys!

Has d’espavilar-te tot sol, buscar alguna cosa, fer quelcom.

En venir a mi, què és el que esperes?

Com puc ajudar-te?

Tu mateix pots veure que he hagut de tornar a començar des de zero.

I no és gens fàcil, saps? Ni tan sols per a mi.

Aquell hivern va morir l’àvia.

I les seves darreres paraules van ser:

"Ara els nois es quedaran sols. Què faré?"

En un moment de lucidesa ens va poder reconèixer.

Ella va posar les nostres mans dins de les seves.

Després es va disposar a morir, com qui rep un merescut descans.

Compti'ls!

Si us plau, signi aquí.

El senyor també ha de signar.

M'escriuràs des de Roma?

Sí, sí.

Ho deia per estar en contacte. És clar! Hem d'estar units.

- Era un desig de l'àvia. - Lorenzo, no t'ho prenguis tot al peu de la lletra!

A l'àvia no li podia dir que ja no eres un nen.

Però a tu sí que t'ho puc dir: ja no ets un nen!

I no estàs més sol que jo.

Només volia respectar el desig de l'àvia.

- En el fons, en els darrers anys em sembla que... - Sí, digue-ho d'una vegada.

No has estat gaire feliç i tot per culpa meva, oi?

- Canviem de tema. - Per què?

Hi ha altres temes dels quals podem parlar?

- Al cap i a la fi, som germans. - Sí, és clar. Som germans.

Lorenzo, jo crec que t'estimo molt.

Però el fet d'haver-te d'estimar perquè ets el meu germà,

tant me fa. Ho entens?

Un neix germà d'un altre per pura casualitat.

L'important és tenir els mateixos gustos, les mateixes idees; ser amics.

Tens amics? Aquells de l'escola o els del billar?

Ja no els he tornat a veure.

Ja no formo part del seu món. Em fa vergonya, si me'ls trobo.

- Cadascú ha de saber on és el seu lloc. - I quin és el teu lloc?

Tu mai no trobaràs quin és el teu lloc!

Mira'm!

Si agafo aquest carretó...

...i el capgiro, és perquè em dona la gana!

Em ve de gust fer-ho i ho faig. No pregunto si puc o no puc fer-ho.

Ho faig i s'ha acabat!

Però, per què el tornes a posar al seu lloc? Per què ho fas ara?

No comprens que no m'importa tenir un germà tan estirat com tu.

No vull haver de recordar sempre que tinc un germà tan ben educat.

Ho vols entendre d'una vegada?

Havies trobat una nova feina:

...administratiu en una administració pública.

Havies necessitat una infinitat de recomanacions perquè t'acceptessin.

Vivies en una mena de presó moral de la qual intentaves evadir-te,

...saltant dia rere dia tot un mur de convencions i inhibicions,

...que el teu passat havia posat davant teu.

Ara sé que estaves indefens,

...lliurat a un sacrifici estèril,

...en un món on fins i tot els anyells han de defensar ferotgement la seva innocència.

Et vas enamorar d'una altra noia i et vas casar amb ella.

El veritable amor és el dels pobres.

Estimar-se és donar-se valor i protecció.

És sang que s'uneix a la teva i és solidaritat.

Però l'amor dels pobres és el més fràgil.

O el mosaic que formen les ànimes encaixa perfectament,

...o tot s'ensorra fent-se miques...

...i l'amor es converteix en abatiment i desesperació.

Un pobre pot cometre tots els errors als quals la pobresa el porta,

...però no es pot equivocar a l'hora d'escollir la seva companya.

I tu vas cometre aquesta equivocació.

Poc temps després me'n vaig anar definitivament de Florència.

Van passar els anys de la guerra.

Després de l'alliberament de Florència,

...una carta teva em deia que tenies una malaltia misteriosa,

...que no tenia cap possible cura.

Tan bon punt et va ser possible, vas venir a Roma,

...i vam passar junts el Nadal, abans que ingressessis a l'hospital.

- Lorenzo! - Sí?

- Et deixo aquí. - Per què? No m'acompanyes a dins?

En primer lloc, perquè no em deixarien entrar. Però no hi donem tanta importància.

Esperaré que entris i demà ens tornem a veure.

Està bé. Fins demà. Au, ves-hi!

Adeu.

Eres un pacient pobre, amb qui es podia estudiar un cas interessant.

Els metges es van abraonar sobre tu, com mosques sobre el sucre;

...com boxejadors en l'últim assalt.

I per a tu era l'últim assalt!

I van començar els intents,

...tractant de curar la misteriosa malaltia, amb les eines del seu ofici:

...intervencions molt concretes, transfusions,

...usant el teu cos com una pàgina en blanc,

...sobre la qual es podia esbudellar i resoldre un problema.

Una pàgina amb tantes anotacions i guixades sembla un cos apunyalat.

Però aquesta vegada el cos era el d'un home.

Les ferides eren de debò i la sang roja... calenta.

Vas entrar a l'hospital més fort que jo...

...i ara et trobaves postrat en un llit.

Estaves pàl·lid, físicament abatut però encara pacient i confiat.

Com a primera cosa en aquella teva pàgina en blanc,

...els metges havien escrit: "Sulfamides a grans dosis".

I les havies provat innombrables vegades, sense cap resultat.

Visita! Visita!

Hola!

- Hola! - Com estàs?

Malament.

Per què malament?

Ahir a la nit em van posar una injecció i encara em fa mal.

Escolta: tens febre!

No ho sé. No em trobo bé.

- Crido el doctor? - No, no, no! No!

No, no és res important. T'ho asseguro.

Seu!

- Et faig mal? - No.

- I ara et faig mal? - No, estreny, estreny.

- I ara? - No, estreny. No tinguis por.

No comprens que si no tinc força és que és el final?

No vull morir! No vull morir!

No vull. Ho entens? No.

M'has fet mal i no saps quant! Parlava només per compromís.

- Per què menteixes? - Mira!

Estàs content?

Perdona'm.

Fes-me un petó.

Només et tinc a tu, saps?

Queda't sempre al meu costat.

No m'abandonaràs mai?

Fes-me un altre petó!

Mira! Aquí tots tenen algú: parents o amics,

...que potser només venen per pura conveniència.

Però, si sabessis quin consol fan!

Jo visc dia i nit per aquesta hora en què tu vens.

Saps? Aquesta nit he pensat en la mare...

...i he comprès com l'he trobat a faltar.

I també he comprès per què m'he sentit sempre tan sol.

Tu, en canvi, la vas poder conèixer.

Tenia els cabells negres, oi?

S'assemblava a mi?

Sí, això diuen.

Parla'm d'ella.

L'àvia deia que era una mica nerviosa.

Pobra!

Deu haver estat culpa de la seva malaltia.

Quina malaltia?

L'epilèpsia.

És la primera vegada que ho sento.

Què té de dolent? Per què m'ho vols amagar?

No, no té res de dolent; només que no és veritat.

Però si la pròpia àvia m'ho va confirmar.

L'àvia? L'àvia no et pot haver dit una cosa així.

Doncs sí.

Li vas dir tu a l'àvia si era epilèpsia? Sí, és clar.

Llavors, l'àvia no et deu haver entès. Si li haguessis dit "convulsions"...

...llavors t'hauria respost que no.

Enrico! Sí?

És veritat que la mare va morir boja?

No, no, no. No és veritat.

Aquesta idea la tens des de petit, però no és certa.

Mai va estar boja? No. És una cosa que t'han ficat al cap.

- No sé per què. - No, ningú m'ho ha dit clarament.

Potser sentir una paraula avui i una altra demà,

...han fet que jo m'ho imaginés.

Entens per què vull saber com era ella quan vivia?

Perquè la imatge que tinc d'ella és la imatge d'una boja.

Aquesta nit no he fet altra cosa que demanar-li perdó contínuament.

Va, no t'has de turmentar.

Explica-m'ho! Què?

Ets escriptor, oi?

Descriu-me-la! Digue'm alguna cosa que em faci imaginar-me-la viva.

Me'n recordo tan poc.

La mare va morir al capvespre,

...després d'una tarda en què l'àvia i jo...

...ens vam quedar sols amb ella.

Al costat del seu llit hi havia tantes corones de flors!

Va ser com si la veiés per primera vegada.

Oh! Aquest és el record més viu que en tinc.

Portava un vestit negre.

Un ram de flors, li cobria la meitat de la faldilla.

Portava una brusa blanca brodada,

...cordada pel coll amb un fermall blau.

Semblava que dormia, però...

...amb un son... pesat.

Estava pàl·lida i blanca.

Després una mosca es va posar sobre el seu front i se'n va anar.

Va fer una volta al voltant del seu rostre i va tornar a posar-se.

Llavors, jo em vaig ficar entre les corones de flors,

...vaig anar fins al capçal del seu llit...

...i vaig agitar la mà davant del seu rostre...

...i la mosca se'n va anar.

Espantaràs també les mosques de la meva cara?

Em vas demanar melmelada de taronja...

...i no en vaig poder trobar.

Vaig recórrer tota la ciutat, de botiga en botiga,

...de negativa en negativa i de somriure en ironia.

Els botiguers movien el cap, com si els demanés una cosa absurda:

...un tros de Mart.

Potser mai com aleshores vaig odiar tant els alemanys...

...i vaig sentir l'horror de la guerra.

La desesperació i l'egoisme fraternal em van arribar a enterbolir el judici.

Era un home encegat i desenfrenat,

...que buscava un pot de melmelada de taronja,

...amb l'ímpetu d'un bandoler i la veu tremolosa d'un captaire.

Inútilment! Inútilment!

Lorenzo,

...no he trobat la melmelada de taronja.

T'he portat aquesta.

Si un dia volgués un bri d'herba,

...segur que no en creixeria gens al camp.

- És bona! - No és culpa teva.

- És bona. - No, no en vull. Llença-la!

La melmelada de taronja em recorda tantes coses!

Totes deuen ser coses mortes i enterrades.

Li he tornat a escriure.

Per què la meva dona no em contesta?

Deu haver canviat de casa, ja ho veuràs.

Encara no deu haver rebut les teves cartes.

Quan em ve la crisi,

...sento una veu que intenta convèncer-me perquè em deixi anar.

És una sensació molt dolça,

...que fa que s'esvaeixi el dolor,

...com si m'adormís.

He de fer un esforç enorme per vèncer la son,

...perquè tinc por de no tornar a despertar-me.

Alguna vegada, quan la son m'atrapa per sorpresa,

...quan em desperto...

...és com si tornés a la vida des de la mort.

- Vull curar-me costi el que costi. - És clar que et curaràs! És clar!

Senyors, han de marxar! Ja és l'hora. És tard.

Vinga! No poden quedar-se al passadís!

Hem de sortir tots. Demà ens veurem.

Està prohibit quedar-se, ja ho saps.

N'hi ha un que s'ha amagat darrere la cortina!

Si ell es queda, també ens podem quedar nosaltres.

Té permís, perquè el seu germà ja està més en l'altre món que en aquest.

Canalla! Canalla!

Canalla! Lorenzo!

- Té un atac! - Soc més viu que vostè!

No vull morir! Soc viu!

Vull curar-me! Vull curar-me!

Fora d'aquí! Infermera, un metge!

No vull morir! Crideu un doctor!

El metge de guàrdia, ràpid! És clar! És clar! - Vull curar-me!

Ràpid, infermera! Subjecteu-lo!

Fora! Fora d'aquí!

- No facis això. Porta't bé. - Deixa'm!

- Deixa'm! Deixa'm! Deixa'm! - Ràpid!

Traieu-li tot això!

Què li heu fet?

No té importància. No és això el que importa.

Per què està embenat? Què li ha passat?

- No ho sabem. - Què? No ho sé.

No és això el que importa. No és això el que importa.

Però, com és que no ho sap?

Què li ha passat?

- Què li ha passat? - Li ha supurat una injecció.

No és la primera vegada. Sol passar.

Una injecció que li ha sup...

I quant de temps fa que està així?

Fa poc, fa poc. Però és ell que...

...es posa furiós. Però ara ja s'ha calmat.

Ei! On va? Aturi's! Torni aquí! Torni aquí!

Què fa? No es truca abans d'entrar?

No vull que el meu germà es mori per culpa vostra.

Però, què diu?

En un mes l'heu convertit en un esquelet.

No té ni alè per poder respirar.

És un ésser humà, encara que sigui pobre!

No és cap gos! Morazzi! Morazzi!

Què li heu fet? Incapaços! Carnissers!

No sé de què em parla. Marxi immediatament! Morazzi!

Què diu? Morazzi!

Què has dit?

No saps de què estic parlant?

Comporti's! Deixa'm!

Quedi's quiet! - Deixa'm! Quedi's quiet! - Deixa'm!

Quedi's quiet! - Deixa'm! Quedi's quiet! - Deixa'm!

Quedi's quiet! - Deixa'm! Quedi's quiet! - Deixa'm!

- S'ha tornat boig, suposo. - Jo no m'he tornat boig!

Però si el meu germà es deixa aquí la pell, juro que algun de vosaltres...

Deixa'm! Deixa'l!

Doctor! Deixa'l!

Deus tenir les teves raons, però jo, què puc fer?

Una injecció que supura és un accident. Passa sovint.

No seria tan greu si la seva condició física no estigués tan deteriorada.

I qui ha fet que estigui acabat? La malaltia! La malaltia l'està consumint.

Ho hem provat tot i ara hem suspès qualsevol tractament,

...per intentar la cicatrització.

Però tenim poques esperances, poques.

No, no són poques.

No són poques!

No són poques!

No són poques!

Pren! Vinga, beu-t'ho!

I calma't!

No és veritat, saps? Aquí, pobres i rics són tots iguals.

I la visita és la mateixa, tant si és al pavelló com a l'habitació de pagament.

I fem tot el possible. Però tenim pocs recursos i encara menys diners.

Llavors, per què no puc parlar amb el professor? - Tornem-hi!

Precisament fa un moment, hem discutit el cas del teu germà amb el professor.

He fet que et portin aquí. Estaràs millor.

Aquí estaràs sol. Puc dormir amb tu. Mira, hi ha un llit.

- Una habitació? - Sí.

Tot sol?

Quan van traslladar al número 7, a una habitació, es va morir.

No, Lorenzo, de què m'estàs parlant? Ja no ets a l'hospital.

Ara ets en una clínica. Jo he fet que et portin aquí.

- Una clínica? - Sí, una clínica privada.

Aquí sí que et curaran bé. Saps quant costa? - No.

No, no! Vull tornar a casa.

Igualment, aquí continuo patint i res més, Enrico.

Sisplau, fes que pugui tornar a Florència. Em curaran millor...

...i estaré al costat de la meva dona.

- I podré tornar a veure la meva filla. - Sí.

On ets?

- Eh? - Acosta't, no et sento.

Soc aquí.

Tu, creus en Déu?

Sí.

No és veritat. Per què em dius que sí, si no hi creus?

- Vols preparar-me per morir? - No.

Com fa el capellà, que ve a donar-me la comunió? - No, no.

Jo crec que és necessari saber afrontar la mort,

...en aquell moment en què ja no es pot esperar res dels homes,

...si pots deixar de banda Déu, aleshores és que no hi creus.

Però si ja no esperes res ni dels homes ni de Déu...

Encara pots confiar en tu mateix...

...i reconèixer-te en tots aquells que deixem enrere.

- Això és el comunisme? - Això també.

- Quina hora deu ser? - Ja fosqueja.

A Florència ja deuen haver encès els fanals al costat del riu Arno.

- Déu és una llum? - Sí.

- Parla'm de Jesús, et fa res? - No, és clar que no.

Parla'm fins que es faci de dia. Tinc por d'adormir-me.

Jesucrist era un home: era el Fill de Déu.

I ell va dir: "Feliços els homes, perquè heretaran la terra".

L'estàtua de Jesús, quan el baixen de la creu,

...la Setmana Santa, a la Capella de la Misericòrdia.

Déu és Jesús.

No, una estàtua.

La capella era plena de gent.

Era un Dijous Sant.

La Sandrina i jo fèiem la visita dels set monuments,

...a set esglésies diferents.

Vull tornar a Florència.

És fosc. Encén!

- Descansa. - És fosc. Acosta't, no et veig bé.

Lorenzo... Lorenzo...

Ja ho veuràs quan siguis al llit.

- Parlarem fins que es faci de dia. - Sí.

Per què dorms vestit?

Fa fred. Fa fred. Fa fred.

Ho sents? Són els camions de "La Nazione"! -Sí.

Estarem tranquils... tranquils... tranquils.

La mare és al Paradís, oi? És clar, és clar.

Ve a trobar-me.

Hi havia una boira molt espessa ahir a la nit, a la costa de Magnoli.

Com anava vestida la mare?

Amb un vestit negre.

Un vestit, un vestit negre!

Portava una faldilla llarga.

Van passar alguns dies.

Demanava sempre el mateix:

...tornar a Florència.

Després li van tornar les forces d'una manera gairebé sorprenent.

Era el vigor que precedeix l'agonia.

Aleshores vaig accedir al seu trasllat,

...i avui mateix he de confessar haver-te deixat marxar i no haver-te acompanyat,

...per no haver de presenciar la teva mort.

Vull recordar-te viu.

Em sento bé, saps? I ple de força.

A més, la idea de tornar a veure la nena i la meva dona...

Has hagut de pagar molt per l'ambulància? No, no m'ha costat res.

Una antiga amiga meva de la Creu Roja s'ha ocupat de tot.

No t'amoïnis.

Quin greu que no puguis acompanyar-me.

Demà agafaré el tren i em reuniré amb tu.

Tan bon punt arribi, vindré a veure't.

Lorenzo, estàs decidit? No te’n penedeixes?

Que verd que està tot!

Vull recordar-te viu.

I ara penso que per als esperits immaculats o corromputs,

...la mort és sempre un hàbit de vida,

...i el compliment d’un coneixement,

...per a les ànimes que ja no són pures i les que encara no han pecat,

...que no coneixeran el gust de la renúncia ni el sabor de l’ofensa.

"Perquè dels pobres en l'’esperit serà el Regne del Cel", diu Jesucrist.

Per això, la teva ànima resplendeix allà a l’Eternitat, en el punt més alt.

CRÒNICA FAMILIAR. 1962