All language subtitles for Infància sobreexposada

#

(dona) "L'operació policial
ha requerit

més d'una seixantena
d'entrades i registres..."

#

"...en què s'han intervingut desenes de dispositius d'emmagatzematge..."

#

"...com discs durs, tauletes,
mòbils i ordinadors..."

#

"...plens de fotografies i vídeos
de contingut sexual amb menors."

#

Em dic Natàlia Chillón, soc mare
de bessons, tenen quatre anys.

Tinc un malson recurrent

i és que de cop i volta m'apareixen fotos a internet dels meus fills.

I són fotos que jo he compartit

i que algú es guarda
i que algú comparteix,

i que jo no tinc el control
sobre aquestes fotos.

I fa por.

Ens vam quedar embarassats
durant la pandèmia.

Tot va ser curiós, no?,

però el més curiós va ser
quan ens van dir que teníem bessons.

De fet, ens ho van dir el dia que
es trencava el món, que s'acabava.

El fet de no poder quedar
amb la gent, de no poder sortir,

va ser que no...

que haguéssim de trobar noves maneres per compartir la felicitat

i la pujada d'hormones i d'orgull que teníem quan vam tenir els bebès.

No sé com ens va passar pel cap

i com vam decidir-ho
i com vam seguir davant,

però vam muntar un Instagram...

específic pels bebès,

i al principi era controlat.

Un dia vam decidir
que s'obria el compte.

I un cop vam obrir el compte,
vam passar dels mil seguidors.

Quines bicicletes,
en aquella botiga.

I cap allà,
anem a buscar la nostra cadira.

(Natàlia) El que sí que recordo
que sí que va ser un clic,

va ser un dia que estàvem
els quatre a l'autobús.

I una senyora ens va dir: "Ai,
que són l'Aloma i el Fermí, no?"

I dic: "Sí, qui és vostè?"

Diu: "Ah, no, no,
jo el segueixo per Instagram."

Va ser com: "Uau!"

Ens vam quedar mirant i va ser:

"No, no, això no... no pot ser."

Se'm posa pell de gallina.

Qui sap el nom
dels nostres fills, saps?

Se'ns ha escapat de les mans

i potser te n'adones de...

dels veritables perills
del "sharenting".

Gairebé el 90% de les famílies

comparteixen
prop d'una vegada al mes

continguts dels seus fills
a Facebook, a Instagram o a TikTok.

Aquesta sobreexposició es coneix
amb aquest nom, "sharenting",

dels termes anglesos
"share", 'compartir',

més "parenting", 'paternitat'.

(dona) Eres especial.

Voy a dejarme la piel para que seas la persona más feliz del mundo.

Però és que no som nosaltres,

i no és que hi estiguem obsessionades, en aquest programa.

Diversos experts ja han advertit dels perills que té el "sharenting",

fins i tot amb gent anònima
que té 200 seguidors.

Imagina't si en tens tres milions i mig, com és el cas de la Dulceida.

Crec que s'ha normalitzat molt penjar fotos de nens petits,

o sigui, de, per exemple,
el teu fill, a xarxes socials,

i que, en comptes de fer un àlbum
de fotos o un àlbum de records,

que es penja directament quan neixen, ja pengen fotos del nen,

i quan va creixent, també.

És una mica el postureig, també,
aquest que diuen, no?

Abans no compartíem
la nostra intimitat

per prudència,
per seguretat.

Avui dia compartim
la nostra intimitat

amb persones que no saludaríem
si ens les trobem pel carrer.

I no només això,

sinó que ens hem convertit en consumidors de la intimitat aliena.

"Mira quin és el meu fill, mira
que maco que és, mira què fa..."

Abans es feia en privat,
potser ho podies fer entre amics,

i ara és més públic.

Aquesta pujada de dopamina
que provoca tenir més "m'agrada"

no t'està donant cap benefici que tu després puguis emportar-te a casa,

però en canvi sí que està posant
en risc els teus fills.

Un segon, que me passo
el que estic mirant aquí,

que així jo veig
el que realment jo busco...

Un informàtic forense,

si el comparem
amb un anatòmic forense,

l'anatòmic forense veu el cos,

però un informàtic forense,
veus l'ànima de la persona.

Perquè quan agafes un dispositiu,
veus les imatges que ell veu,

el que a ell li agrada, el que ell busca, el que ell esborra,

i la ment humana és molt perillosa,

i malauradament et toca veure
moltes coses que aquesta gent veu.

Vertaderes bestieses i vertaderes monstruositats que es fan.

Realment el monstre...
La humanitat és un monstre.

Com a informàtic forense,
jo sempre arribo tard.

Jo sempre arribo
que el mort ja hi és,

o la família ja està destrossada,

o et trobes allà
amb un drama brutal.

I t'adones que l'única eina bona
és la prevenció.

Per això faig xerrades, perdo temps en mitjans de comunicació,

en què sempre penso que una persona que m'escolti,

que agafi un bon hàbit, que faci una actualització, no pengi una cosa,

agafi un punt de responsabilitat,

doncs amb això ja a poc a poc anem salvant tota aquesta societat.

Pensa que porto més de 15 anys predicant en el desert.

A aquestes alçades

està claríssim
que tenim tots dues vides.

Tenim una vida analògica
i tenim una vida digital.

El que passa en una vida
afecta l'altra.

Soc pèrit judicial
informàtic forense

i us explicaré casos reals,
coses que passen.

Aquestes víctimes que us explicaré poden ser familiars vostres,

poden ser gent que us toca de prop.

Moltes vegades no som conscients

de tota aquesta quantitat de mals que arriba a haver-hi,

la sobreexposició de la informació
a les xarxes, sobretot.

Estem en una societat
que a l'hora de la veritat

el que volem és simplement
ser acceptats, ser estimats.

Les fotografies que vam compartir online, jo sé quines són.

Podria agafar una d'aquestes fotografies i fer una recerca,

a veure si ha viatjat.

No vull fer-ho. No ho vull saber.

O sigui, em fa la sensació que, si ho tanco i no ho remeno, no passarà.

(dona) En el moment en què
es publica una imatge a internet,

aquesta imatge
surt del nostre control.

No podem dir: "Doncs ara l'esborro."

No, impossible,
perquè tu l'acabes de publicar...

i potser al cap de 10 segons
ja l'estan veient a Singapur.

(home) Perquè, què passa, quan algú
fa una fotografia amb el mòbil?

Es queda en el mòbil, la fotografia,
és evident,

però també se sincronitza automàticament

en el núvol corresponent,

i d'aquest núvol
probablement se'n fa moltes còpies

per un tema de disponibilitat,
seguretat del teu proveïdor.

És impossible, ja,
tenir control sobre això.

Exacte,
quan es fa una foto,

que estàs fotografiant un familiar,
el teu fill, la teva filla,

i immortalitzes aquell moment, que per tu és quasi un acte molt íntim,

estàs capturant un moment especial,

és difícil entendre
que en el fons ho estem propagant

a servidors que estan a altres països, amb altres legislacions.

No tenim el control de quines lleis hi apliquen, quines regulacions,

quines economies
estan afectant això.

(dona) Al dia a dia,
també quan anem pel carrer,

o quan anem amb els fills
al transport públic,

podem creuar-nos
amb una persona dolenta,

amb una persona amb males intencions, amb un delinqüent.

Però és un cas més fortuït.

Però des del moment que es penja
una imatge del teu fill

a una xarxa social oberta,

ja estàs comprant molts números

i s'està situant el fill
en una situació de risc alarmant.

Les xarxes socials,
igual que els videojocs,

són l'origen on molts pedòfils comencen la seva activitat.

El motiu és que és allà,
on es congreguen els menors.

Ens costa molt creure
que una persona adulta

es pot sentir atret o atreta

per un menor d'edat.

Però això hi és, és a la societat,

i ens costa molt parlar-ne
perquè ens fa molta por.

Quan publiquem diàriament
i de manera massiva

imatges dels nostres fills,

el que estem fent és alimentar
les pulsions dels pedòfils.

Els estem facilitant material
de manera gratuïta

perquè puguin mantenir
les seves perversions sexuals.

Tendim a pensar

que els consumidors de material d'explotació sexual infantil

estan molt lluny de nosaltres,

però no és així.

De fet, en un estudi que va publicar Internet Watch Foundation,

Espanya era el primer país d'Europa

en consum de material d'explotació sexual infantil, i el segon del món.

Hem tingut casos on,
després d'identificar un pedòfil,

hem tingut accés
als seus dispositius

i en ocasions hem vist
com aquest pedòfil

feia una monitorització d'un perfil d'una xarxa social d'un menor

durant mesos,

des de l'aniversari,
des del partit de futbol...

I no són específicament
imatges sexualitzades,

són imatges del seu dia a dia.

Però l'ús que se'n fa és espuri,

sí que hi ha una mirada bruta
vers aquestes imatges.

I això ens ho trobem sovint.

Cap pare o mare s'imagina

que les imatges
del seu fill o filla a la platja

poden acabar
en les col·leccions de pedòfils

o fins i tot
d'agressors sexuals infantils.

El problema que hi ha

amb buscar imatges
a internet

és que molta gent
es pensa

que pengen la imatge
del seu fill o filla

a la platja o al club de bàsquet,
jugant a bàsquet,

i es pensa
que no passa absolutament res.

Una imatge que una persona
no li dona cap importància,

per un pedòfil pot ser la repera.

Si tinc un desig sexual brutal
en aquell moment

i tinc ganes, parlant clar,
de masturbar-me,

si veig una nana de dotze anys
que a mi m'atrau físicament,

no cal que vagi despullada.

Estem parlant molts cops
de persones que se senten atretes

no només a un nivell sexual, sinó
a un nivell emocional, vinculant.

Igual que a mi m'agraden les persones adultes, vestides o nues,

a ells els agraden els menors, vestits o no.

Moltes vegades
el sol fet de veure un menor

ja els remou quelcom dins.

Jo entenc que un pare
o una mare digui:

"Hòstia, aviam si no puc penjar
una foto del meu fill a internet,

quin mal fa,
si no hi ha cap contingut sexual,

ni ensenya res, o va tapat
amb una bufanda fins al nas."

Jo li diria: és que és igual.

La fantasia corre igual,

i soc tan groller
perquè vull que quedi clar.

Si jo tinc ganes de fotre'm
una palla, parlant clar,

si aquella persona m'atrau,

és igual si va vestida
o no va vestida.

Les xarxes socials són
un parc d'atraccions pels pedòfils.

(Santi) És com tenir
un bufet lliure.

Tens un bufet lliure on pots triar el que més t'agradi,

i amb una facilitat brutal.

Normalment,
quan estem a les xarxes socials,

ens arriben molts inputs,

molta informació
de les coses que ens agraden.

Si t'agraden els pastissos,
t'arribaran vídeos...

de persones fent pastissos
o productes de pastisseria.

Si t'agraden els nens,
t'arribaran moltes imatges de nens.

L'algoritme no té moral.

Hi ha estudis, en concret,
estic pensant...

en un de molt recent que va impulsar "The Wall Street Journal"

i un observatori de riscos que té
la Universitat de Stanford,

que apunten que Instagram

facilita el contacte
entre persones pedòfiles.

De fet, les xarxes socials
serveixen per això,

serveixen per posar en contacte

persones
que tenen interessos comuns,

i això funciona per les coses bones,
per les coses neutres,

però també per les coses
tan perverses com és la pedofília.

Quan hi ha una publicació
d'un menor d'edat

a xarxes socials com Instagram

i reben molts comentaris
de tipus sexualitzat,

hauria de saltar
una alarma molt important,

una alarma
que molts cops no està saltant.

Els pedòfils

generalment són usuaris informàtics amb un nivell mitjà.

No obstant, darrerament, estem veient que hi ha certa tendència...

a professionalitzar
la seva activitat delictiva.

Estem veient que estan prenent
més mesures d'anonimització,

més mesures per dificultar el rastre i la posterior identificació.

Això ho estem veient, sí.

Mira, de les tecnologies
que fan servir, senzilles,

per traspassar-se imatges
i que no siguin interceptades

és compartir amb bluetooth
els dispositius.

Se't poden posar dues persones perfectament, una a cada bar,

i a partir d'aquí
enllacen els seus dispositius

i la transmissió de dades hi és.

I aquesta comunicació, clar,
ningú la intercepta.

Però ja està existint
aquesta transferència d'imatges.

Per tant, les teves imatges,
les dels teus fills,

se poden estar transferint
un dia que ets en un bar,

tens dues persones al costat,
no n'ets conscient,

i a partir d'aquí
ja s'estan passant.

Sabeu què és un pedòfil?

-Sí, més o menys.
--Sí.

-Sí.
-No.

Sí, una persona
que li agraden els nens.

Que sent com una mena d'atracció
cap a gent menor.

Que és com que està molt...

que li agrada gent petita,
tipus nenes.

I sobretot ho veiem molt
a les xarxes socials,

perquè és una via

on poden, sense veure's cara a cara,
doncs tindre aquestes relacions,

passar-se fotos, etcètera.

Pel que recordo, quan tenia...

vaig començar a tenir
catorze, quinze, setze anys,

i vaig començar a despertar
el desig sexual,

que tothom, tot adolescent,
es desperta,

em vaig començar a adonar

que m'agradaven les noies
més petites que jo.

En un principi
no li vaig donar més importància,

perquè la diferència d'edat
era molt petita.

Però a mesura
que vaig anar creixent,

i vaig començar a complir
els divuit, dinou,

vaig ser conscient que alguna cosa passava que no era normal.

Perquè veia que ja m'agradaven
les noies de dotze, onze, tretze,

i jo sabia que ja no era normal.

És una cosa que no t'atreveixes
a explicar-ho a ningú,

a compartir amb els teus amics.

Naturalment
és un tema totalment tabú,

i jo en cap moment vaig ser capaç d'explicar-ho a cap amic meu.

Jo recordo que la meva forma
de satisfer aquell desig sexual,

en principi, era fantasiejar.

Vaig començar
buscant vídeos per YouTube,

de noies ballant, jugant,

i amb això jo ja em satisfeia.

Hi ha una imatge
molt generalitzada i errònia

del que seria una persona pedòfila.

Tendim a pensar que és un monstre,

és una persona, un home, normalment, vell, que està al parc,

que dona o enganya els menors
per poder agredir-los sexualment,

i res més lluny de la realitat.

Els pedòfils
estan al nostre voltant,

i estadísticament
tots coneixem algú.

Són persones normalment funcionals,

amb una vida normal,
que tenen una feina normal,

amb una família, fills, filles,
fins i tot normals.

No són monstres,

no tenen uns trets característics molt específics.

Molta gent posa uns estereotips
en els pedòfils.

Si tu veus una persona pel carrer,
no la pots etiquetar de pedòfil,

només visualment,
perquè mai ho pots pensar.

Una de les coses que sabem
pels estudis internacionals

sobre abús sexual
o agressió sexual infantil

és que no existeix un perfil únic, clar, d'agressor sexual infantil.

Recordo un cas
on una coneguda marca de bolquers

oferia bolquers gratis durant un any

a canvi de l'enviament d'un vídeo

on sortís un nadó mentre
se li estava canviant el bolquer.

Doncs una família va decidir participar en aquest suposat concurs

i va enviar un vídeo.

La resposta inicial que va rebre és:

"D'acord, però necessitem
un segon vídeo...

que sobretot es centri en el moment del canvi del bolquer."

La família va enviar un segon vídeo.

Novament la resposta va ser: "Necessitaríem un tercer vídeo,

on novament es veiés el moment
en què el nen està despullat."

I aquí la família ja va sospitar,
es va estranyar.

La família va posar una denúncia,
vam aconseguir identificar...

la persona que hi havia
darrere d'aquest perfil,

que òbviament no tenia res a veure amb aquesta marca de bolquers,

es va detenir i se li van analitzar els dispositius.

Únicament es van trobar
aquests vídeos d'aquests nadons.

En aquest cas en concret,

aquesta persona
aplacava el seu desig sexual

amb vídeos de bebès, de nadons,
en el moment del canvi del bolquer.

El grooming és el procés
de seducció d'un menor d'edat

per aprofitar-se d'ell sexualment.

Des de l'explosió,
l'eclosió de les xarxes socials,

coneixem el fenomen
de l'online grooming,

que és el grooming que es produeix

a través, precisament,
d'aquests mecanismes tecnològics.

El fet de tenir
aquestes imatges a la xarxa

pot fer que moltes persones que estan interessades en aquests menors

contacten amb ells directament.

Per què?, per quedar en persona,
per exemple,

o per exigir-los material sexual,

o per establir una relació,
una vinculació afectiva,

i fer-los grooming.

Els estudis internacionals
ens estan avisant

que pràcticament
el 20% dels adolescents

han estat sol·licitats per un adult

per mantenir relacions sexuals
o tenir conductes de tipus sexual.

Generalment és un perfil fraudulent

on es fan passar per un igual

o per un personatge
que resulti atractiu al menor,

i a partir d'aquí
comencen la seva pesca.

María, 18 años, morena, 55 kilos,

doncs no, serà Manolo, camionero,
110 kilos y peludo.

Clar, mai saps qui hi ha darrere,

per tant, no te'n refiïs,
confiança zero.

És molt fàcil entabanar els infants,

perquè generen
un clima de confiança.

(Santi) Aquest desig va creixent

i arriba un moment que aquells vídeos ja no eren suficients.

És el que em va passar a mi,
i a la majoria de pedòfils, eh?

Que clar, vas necessitant més.
ja buscava contingut més sexual.

Fins al moment que...

em vaig connectar a un xat
que es feia servir la webcam,

vull dir que ens vèiem les
dues persones que connectàvem, no?

I vaig contactar amb un menor que
en aquell moment tenia onze anys.

Al primer xat
ja el vaig convèncer per...

per fer coses per la webcam.

I ja vaig aconseguir el seu telèfon, en el primer xat.

I a partir d'aquí,
a través de whatsapps,

és quan vaig aconseguir
quedar amb ell.

Per això soc aquí,
donant el meu testimoni, no?

Perquè la gent sigui conscient

del poder que té qualsevol persona
a manipular un menor, no?

Perquè aquest menor coneixia la
meva edat, veia una persona adulta.

I la facilitat que vaig tenir

de convence'l
per quedar i cometre el delicte.

¡Hola a todos!

(dona) Empezamos a grabar
cuando todavía no teníamos hijos,

éramos solamente Gabi y yo,

y grabábamos nuestros viajes.

Esos que se hacían
solamente una vez al año.

Todo llegó sin querer,
justamente con un test de ovulación,

quisimos tenerlo
guardado en el recuerdo.

Empezamos ahí
a querer enseñárselo a la familia,

y pensamos: "Lo vamos
a guardar en YouTube."

Fue la reacción
de nuestras familias,

y luego para que algún día nuestros hijos lo puedan llegar a ver.

Lo hacemos así para que se guarde, porque el otro se va a borrar.

Dios mío. Dios mío.

(Noelia) Hemos tenido épocas
en las que ha habido más "haters",

sobre todo,
siempre que nace un niño.

Cuando nace un niño, empiezan:
"¿En serio, lo vas a enseñar?"

Pues sí.

-(dona) Felicitats, Noelia.
-Gracias.

-(dona) Lo secamos un poquito.
-¡Gracias!

Mi nombre es Estefanía,
soy española, vivo en Argentina,

soy influencer desde hace
bastantes años, y tengo dos hijas.

Yo soy una chica
que lleva mucho tiempo,

y tengo una comunidad
muy afianzada.

Soy como una amiga más

en la casa de estas seguidoras.

Entonces, no tengo muchas críticas,

y menos por parte de la exposición de mis hijas,

que son para ellas como una más
en la familia, también,

porque las han visto nacer, crecer...

La verdad, que gracias a Dios
no... no siento esa crítica.

¡Vamos!

¡Quieto parao! ¡Voy p'allá!

(home) Mi historia
realmente comienza hace diez años,

cuando tuve la oportunidad de vivir

una experiencia
en un reality de televisión.

A raíz de ahí,
mi vida cambió completamente.

¡Hola, hola! ¿Qué tal, mis lovers?
¿Cómo estáis?

Nosotros estamos en el aeropuerto
y estoy demasiado emocionada.

(Jonathan) Yo realmente,
al vivir esa experiencia,

fue donde conocí
a la madre de mi hija.

La conocí dentro del reality,

entonces los dos pasamos a ser personajes públicos.

Salir a la calle era una locura,
de repente todo el mundo me conocía,

a poco que empezaban con las redes
y subía algún contenido,

la gente reaccionaba muy rápido,

entonces fue
como un cambio muy rápido,

donde mi privacidad
dejó de ser privada.

Era pública completamente.

Y ya, bueno,
respecto a cuando nace nuestra hija,

simplemente es una manera de mostrar algo que tanto quieres.

Sí que fue más a raíz de crear
como un canal de YouTube,

y éramos partícipes
la familia en sí.

Hacíamos un viaje, claro,
no éramos ya solo yo y ella,

era yo, ella y nuestra pequeña.

Entonces, poco a poco,

es como que se fue incorporando
en ese tipo de contenido,

donde al principio éramos dos,
y después pasamos a ser tres.

Y al final considero que mostrar
una imagen, en la cual salgo feliz,

abrazado a mi hija y sonriendo,

así lo veía, así lo hacía.

Nuestros hijos han aparecido
y aparecen de forma supernatural,

y los límites son,

para nosotros su privacidad está
en que nadie sabe dónde...

el cole al que van,
nadie lo sabe públicamente.

Pero en realidad a nuestros hijos los conoce mucha gente,

todo el mundo
que ellos tienen en sus vidas.

Yo no tengo la culpa de que haya trabajos aburridos y divertidos,

los influencers en general
no tienen la culpa.

Sí que es verdad que es un trabajo que genera mucha envidia,

porque es genial.

A raíz de esa envidia es donde acaba la gente por odiar lo que hacemos.

Nosotros entendemos perfectamente

que va a haber críticas
siempre en este mundo,

también es el límite
que tú quieras poner.

Y tener muy claro lo que cuidas,

llamémoslo privacidad,

de lo que vayas a enseñar o no.

(Estefanía) Tengo límites, no sabría decir cuáles son los límites,

pero sí que creo que los límites
son la intimidad,

que, claro, dependerá mucho...

para quién es intimidad
y para quién no es intimidad.

Pero, por ejemplo,
no las sacaría nunca...

teniendo un mal momento,
una rabieta,

o exponerlas desnudas o durmiendo,

en una situación extraña.

Porque somos coherentes
y entendemos esa lógica

del peligro que hay de enseñar
la vida de unos niños.

No hablo de sus caras,

porque al final los conoce
todo el mundo en el colegio,

en las extraescolares,
en nuestra familia...

No creo un peligro real cuando muestro su cara en redes sociales.

Creo que es más peligroso
su día a día, su entorno,

y eso es lo que hay que cuidar.

Si hoy día creyéramos lo que hacemos no es lo mejor para ellos,

no lo haríamos.

Ahora muchas influencers no enseñan
la cara de sus hijos por seguridad,

pero los muestran en redes sociales y les tapan la cara.

Entonces, a mí me cuesta entender qué es lo que quieres.

¿Mostrar a tus hijos
pero taparles la cara?

Entonces no los muestres,
yo los mostraría o no los mostraría.

Cuando realmente llega la situación

de yo ir por la calle y ver que saludan antes a mi hija que a mí,

la sensación que realmente
yo percibo, me llega,

y a día de hoy
si lo pienso es la misma, es miedo.

Y ahí es cuando dije:
"Ojo, espérate,

algo aquí no estamos haciendo bien."

Un poco el punto de inflexión

viene a raíz de la ruptura,
de la separación.

Entonces, claro, ahí me di cuenta.

Ahí hice un punto de inflexión
y dije: "No estoy de acuerdo."

Y mucho más según qué contenido,
que no lo veía para nada...

acorde a lo que uno
puede llegar a mostrar en redes.

(dona) Amorcito...

-¿Qué pasa, gordita?
-Pis...

¿Quién está malita, mi amor?
¿Qué te duele?

Si no hay un entendimiento hay que poner otros remedios de por medio,

como fue, por ejemplo,
temas judiciales.

Es verdad que no llegaron a mayores porque se me dio muy bien.

Y básicamente lo que dijimos

era que se iba a dejar de mostrar
a la menor en redes sociales.

Por completo, mis redes cambiaron.

De repente la gente
se te echaba encima

de: "¿Por qué no muestras,
y por qué lo prohíbes,

y porque sí, y porque no."

Lo primero es, ¿a ti qué más te da?
Eso para empezar.

Porque mi prima
no me lo ha preguntado.

Mi amigo
tampoco me lo ha preguntado.

Me lo dice gente externa de redes que no he visto en mi vida.

Te empiezan a bajar los seguidores

porque ya no estás mostrando
algo que realmente quieren ver.

Pero ahí también me doy cuenta de quién quiero que me vea y quién no.

Ese tipo de perfil no está por mí.

Está realmente
por la menor que está conmigo.

¡Hey, chicos!
¡Miren lo que tenemos aquí!

¡Guau!

¡Es la portada
de nuestro primer libro!

¡Y estamos tú y yo!
¡Y somos súper...!

Shh. ¡Claudia, es una sorpresa!

El merchandising ja és

l'expressió extrema
del "sharenting",

on els nens i les nenes
són un clar producte de mercat.

(dona) Es ligera,
compacta y se abre superfácil.

Me encanta que tiene
esta barra de seguridad.

Les marques han trobat
en el "sharenting"

una eina genial per poder promocionar els seus productes.

Un dels exemples que ara està
molt de moda en xarxes socials,

com per exemple TikTok,

és veure nenes a partir de set anys

compartint rutines de bellesa
i de maquillatge.

Hoy en día yo considero
que lo que más vende son los niños.

O sea, ese núcleo familiar,
o solo el niño, tal cual.

En ese momento nos dimos cuenta
de que las marcas

ya nos invitaban a decir:
"¿Podría salir la menor aquí?"

Al principio no había ni cláusula,
después sí que evolucionó.

Había una clausura donde estaba
la menor y salía todo reflejado.

Incluso te hacían contratos anuales.

Te decían: "Por tanto dinero,
todo este año,

y vamos sacando este contenido
y con esta menor."

Nunca he sentido tal presión para que aparezcan mis hijas en vídeos.

A veces sí trabajo
con marcas de ropa infantil,

por ejemplo, que es una condición indispensable que aparezcan,

pero nunca me han puesto
ningún tipo de límite, presión o...

u obligación a la hora de sacarlas.

No, no, no,
eso, me dan siempre esa libertad.

(Noelia) Si el juego que llega
a casa es perfecto e idóneo

para que nosotros creamos que no va a afectar en absoluto en su vida,

van a aparecer.

Si no, sin ningún tipo de problema,
si tenemos que rechazar algo...

porque no encaja con los valores
que tenemos, no lo hacemos.

(Gaby) Siempre se hace
de manera orgánica,

les montamos un juego para que sea superdinámico, superdivertido,

que realmente forman parte
de una experiencia

que no se dan ni cuenta
de que están trabajando.

Yo siempre lo planteo en formato lúdico, no como una obligación,

porque en cuanto les dices "hay
que grabar algo", te dicen que no.

Siempre planteo
alguna cosa divertida

para que ellas hagan el acting.

Al mostrar a las niñas

siempre se genera más "engagement"
y más cercanía con el público,

con las seguidoras, en este caso,

porque también, insisto, mis hijas,

como han aparecido
desde el minuto 1 que nacieron,

ya las ven como parte de la familia.

Hi ha estudis que demostren

que quan en aquesta publicitat adreçada a l'entorn familiar

hi apareixen menors,
l'acceptació és molt més alta.

S'ha valorat fins i tot un 40% més de "m'agrada" i de comparticions.

Tú comparas una publicación
donde estoy solo yo,

o donde muestro yo conmigo
a mi hija,

y los "likes" suben,
pero una barbaridad.

Una barbaridad,
más del doble seguro.

Les marques, d'això,
en són molt conscients,

i moltes vegades
obliguen els influencers

a incorporar aquesta figura infantil dins dels continguts,

fins al punt que,
si deixen de fer-ho,

quan ja han començat en aquest hàbit, si deixen de fer-ho,

les marques es busquen
altres col·laboradors

que sí que estiguin disposats
a mostrar els seus nens.

Pero es que es triste
depender de alguien externo

para tener una vida, cobrar de algo,

¿a cambio de qué?, de mostrar lo que hemos dicho, de mostrar a la menor.

Es que me explota la cabeza.

(Santi) Quan jo vaig estar presó,

els companys que vaig conèixer,

i els que s'atrevien
a parlar sobre el tema,

la gran majoria repetíem
els mateixos patrons que això.

Començant a consumir imatges,
després vídeos,

fins que necessites, ja,
un contacte físic,

i és quan... quan explota tot.

(Montiel) Quan pengem imatges
dels nens i les nenes a internet,

no som realment conscients

de la quantitat d'informació
que estem penjant.

No és només la foto, és on s'ha fet,
quan s'ha fet.

Els estem exposant
d'una manera molt, molt greu.

Si s'aconsegueix aquest fitxer
o tu envies aquest fitxer,

té el que es diuen les metadades.

Les metadades és la informació

que et diu
amb quina càmera està feta,

amb quin telèfon,
marca, model està fet,

quina geolocalització està feta,

fins i tot
les condicions de la llum.

Hi ha la informació que veus
i la que no veus.

Independentment
que siguis un gran hacker

que saps les metadades
i trobar informació,

¿com de fàcil, a vegades,
amb una imatge,

pots estirar el fil
i localitzar algú?

Qualsevol persona amb uns mínims coneixements de món digital,

tu li agafes
una fotografia del fons,

la poses a Google
i segurament et dirà on està feta.

Per això una de les recomanacions que es fa

per establir garanties de control

és no exhibir signes,

nom, uniforme del col·legi,

carrers... on visquis,

per no identificar
on poden trobar-te,

i on poden trobar el fill.

Moltes vegades fem una redacció
o un breu resum

d'aquella imatge que hem penjat.

"Avui, a l'entrenament de futbol."

"Preparant la competició de rítmica on estarà el dissabte."

"Els divendres al parc."

Estem donant molta informació

que, analitzada, permet identificar i localitzar el teu fill.

Doncs això, pels pedòfils,
és feina feta.

Simplement s'han d'adreçar
a aquell camp de futbol,

seure a la grada i veure físicament,
a uns metres,

aquell nen que han estat seguint
a xarxes socials.

Pots saber,

igual que quan vas a la peixateria
i saps la procedència del peix,

que poder la comparació
és molt bèstia,

però, clar, hi ha una imatge,

si aquesta persona porta l'equipació de futbol de la ciutat on juga,

això t'ho posen safata per poder contactar amb aquella persona.

I si un pedòfil té males intencions,

és superzenzill arribar a contactar amb aquella persona,

perquè si tu saps que juga a bàsquet

i mires els dies que té entreno
a través de la web, ja ho tens.

Estic cansat d'anar
a congressos de hacking,

anar a congressos
on la gent en sap "un huevo",

o sigui, a vegades farden molt
que en saben "un huevo",

però quan els preguntes:

"I tu que en saps tant
de ciberseguretat,

o que saps atacar tant,
ja protegeixes els teus?"

Qui cuida els teus?

A vegades te'n descuides.

Tu, per exemple,
veus una fotografia d'una casa,

de la gent al jardí,

però jo aquesta fotografia,
el que estic fent,

és te l'estic geolocalitzant
per saber on vius.

Aquí hi ha una part molt bèstia,

que s'ensenyen fotos
de la família aquesta.

Deixa'm agafar un moment
de la carpeta seva,

que allà tenia moltes més coses.

Si això passa amb una foto,

imagina't que n'hi hagi 5.000,
de fotografies.

Quanta informació
pots arribar a tenir?

Als perfils de Happy Ohanna i de Miss Cavalier que vaig investigar,

vaig analitzar algunes de les imatges, no totes les imatges,

perquè era una feinada bestial,

i a partir d'aquí es va començar
a treure informació,

informació que potser no es veu.

Sí que us puc dir que realment
estan en perill, aquestes famílies,

els seus membres, els seus menors.

Per què?

Primer de tot per la gran quantitat d'informació que hi ha hagut,

pel tipus d'informació
que s'ha penjat

i per la informació
que s'ha pogut extreure,

perquè s'han extret ubicacions,
s'han extret escoles...

Si algú els volgués anar a buscar,

si m'hi volgués presentar davant i presentar-me, "hola, soc en Bruno",

podria fer-ho perfectament.

Bueno, aquí solo veo
que aparece mi teléfono.

Tiene 30 páginas,
esta es una de estos...

Ah, vale, ah, perfecto.

Todo lo que sean datos privados
sí que controlo que...

no publicarlos, es decir, nunca
he publicado la fachada de mi casa,

siempre tapo el logo del colegio

si subo algo de las niñas de fin
de curso, siempre tapo el logo...

Siempre intento publicar
con un "delay" de unas horas,

por si estoy en un restaurante
o en un sitio,

guardo las publicaciones en borrador
y las publico posteriormente.

Relatan las rutinas diarias.

No, relatan las rutinas diarias
que creen que tenemos.

A lo mejor tú estabas viendo eso un lunes, y ha pasado hace dos meses.

Ayer mismo publiqué un vídeo
que está grabado hace cuatro meses.

El bar, por ejemplo,
de la información...

no es ni siquiera
cerca de donde vivimos.

El bar es... al principio cuando...

Dimos un bar para que la gente
nos enviara sus cartas,

porque al principio no sabíamos
la repercusión que íbamos a tener

y sí que es verdad
que hacíamos quedadas,

porque era como todo muy... no sé.

Porque bueno,
sí, pueden pasar cosas.

Relacionado con secuestro, o sea, digo, me suena horrible,

pero bueno, puede pasar.

Nosotros vivimos también
en América Latina,

que ha habido muchos casos,
no de influencers, ¿eh?,

en un centro comercial,
se llevan a tu hijo,

le meten en el baño, le cortan
el pelo, le cambian el jersey,

y se lo llevan.

Así que somos padres bastante conscientes de los peligros que hay.

Siempre cuidamos mucho eso,

la integridad, la intimidad,
y el cuidado de nuestras hijas.

Quan vaig a escoles,
me toquen molt els pebrots...

que me preguntin a quina edat
li han de donar el telèfon als nens.

Mira, al nen, deixa'l en pau.

O sigui, li donaràs el telèfon quan tu, com a pare, quan tu com a tutor,

quan tu com a responsable,

sí, li sàpigues explicar
els perills que hi ha...

i el sàpigues protegir.

El que no pots fer és donar-li
un telèfon i "nen, deixa'm en pau".

Se'ls dona un telèfon
perquè el nen no emprenyi.

Però els riscos que hi ha darrere,

això, la gent no ho veu,
o no vol saber-ho.

¿Quantes fotos creieu que hi ha
de vosaltres des que vau néixer

a internet, a les xarxes socials?

La veritat
és que segurament centenars.

Quinze.

Unes deu, poques. Poquetes.

Mil...

Mil fotos, crec.

Unes vint.

Potser diria en total unes...
vint o trenta.

Cent o entre cent i...

potser podria allargar molt, 200.

Potser unes vint, no sé, trenta.

5.000, 6.000...

Centenars.

No passa de 6.000, no passa.

100, 150.

Jo, que treballo amb adolescents,

doncs el que crec
és que, primer de tot,

no se'ls dona un coneixement,

en referència, ni reforçament,

a reforçar aquesta autoestima.

Ells necessiten exposar-se
davant dels altres

perquè hi ha una pressió social,

perquè són adolescents,
perquè volen agradar, no?

I com que hem donat una eina

que els permet relacionar-se
d'una manera més fàcil,

doncs ells ho fan.

Els nostres fills més joves,
adolescents,

ho fan en tot moment,

sempre exposen el que estan fent sense quedar-se re per ells, no?

És la sensació que tinc, jo.

Jo crec que no en són conscients.

Són molt inconscients
del que estan fent.

Moltes vegades
has d'estar al darrere,

vigilant què és el que pengen,

com ho pengen, de quina manera,

fotografies, vídeos, àudios...

Jo crec que és part de la seva vida.

Aquí és un tema
d'intentar entendre o ajudà'ls-e

a veure com poden fer servir
aquesta eina millor.

No pensen en les conseqüències
a llarg termini.

Per natura,
el cervell de l'adolescent...

no està encara preparat i prou madur

com per pensar
en totes aquestes conseqüències.

Són més impulsius,
es mouen més per les emocions,

per la gratificació immediata.

I la gratificació immediata
és el "like",

que algú faci "like"
a la seva imatge en roba interior.

De vegades, també, el perill
pot estar al nostre voltant.

Però és veritat que la xarxa tancada protegeix més que la xarxa oberta.

Em sento més segura
en la xarxa privada.

Perquè saps qui et segueix i qui no.

No crec que hi hagi cap perill
perquè al final ets tu qui acceptes

la gent que vols que vegi
les teves fotografies o vídeos.

Si la tens pública, no controles
la gent que no coneixes.

Els tinc d'acceptar,
acceptar la sol·licitud.

I si no vull acceptar-los, els trec.

(dona) Jo volia preguntar,
en el cas de les xarxes socials,

per exemple, Instagram,

tenir un compte privat dona
més seguretat que tenir-lo obert?

"Mi cuenta es privada."
Aviam, aviam, aviam...

Instagram i "privado", no va així.
Una merda, és privada.

Pots atacar un telèfon
per bluetooth,

pots atacar un telèfon
per les comunicacions de la wifi,

pots atacar un telèfon per
les comunicacions de les antenes.

Tu no controles res de tot això.

I per tant ara me preguntes
si el que jo penjo és privat?

No.

A més a més, totes les amistats que teniu en aquestes xarxes socials,

els coneixeu,
sabeu que realment són ells?

Els has tocat a la cara?

Segurament no.

Jo diferencio bastant
xarxes de WhatsApp,

i en certs xats específics
de WhatsApp de família,

d'un cantó, de la meva dona,
o família del meu cantó,

o inclús d'alguns amics,

es poden compartir coses personals.

I a xarxes mai, a xarxes mai.

L'àmbit més segur per enviar fotos que jo faig servir és la família.

Per mi, la família no,
no hi ha cap problema.

Normalment es queden entre ells.

Per WhatsApp, en el grup de família,
sí que en compartim.

Sí, la família sí,
sempre tens el grup de família,

que, perquè vegin la nena,
envies fotos dels petits.

Mireu un moment aquesta notícia,
i després la comentem.

-És un vídeo?
-Sí.

En la immensa majoria dels casos d'abús sexual a menors, el 80%,

els abusadors són familiars o coneguts de l'entorn de la família.

Aquestes són dades
de Save the Children.

És una notícia
que realment és molt impactant.

Entenc la notícia, la conec,

però clar, un pensa que a casa seva no s'aplica això, saps o no?

Si confies en la teva família...

Uf!

Segur, segur, al 100%,
mai ho estaràs.

Jo sí que crec que la família
la tenim sacralitzada

i pensem que és un lloc

que és segur perquè és la família,

i que per això mateix
és molt més perillós.

I aquesta és la principal eina

o l'avantatge
que tenen aquestes persones.

Són persones que normalment

es guanyen la confiança del menor
i del seu entorn,

perquè han de buscar l'oportunitat de poder fer aquesta agressió.

Tenim la idea del pederasta

que està a fora de l'escola
regalant caramels als nens.

Mai ens podíem imaginar

aquest pederasta sopant
amb nosaltres a la taula de Nadal.

Dels testimonis que tinc

de persones que he anat coneixent,

tant a dins de la presó com a fora,

és sorprenent això,

que la majoria de pedòfils
que he conegut

són dins de l'àmbit familiar.

Avis, pares, tiets, germans...

Ens vam trobar amb un cas d'una mare

que compartia fotos
de la seva filla de tretze anys

a través d'Instagram, però amb un...

compartida de forma privada, tancada,

en un grup de família ampli.

El que no es podia imaginar
aquesta mare

és que un cunyat va baixar
les fotos de la seva filla,

les va manipular amb IA,

i després es va obrir
un compte a Instagram

i va fer xantatge a aquesta nena.

Estem en un món
cada vegada més competitiu,

i vosaltres us enfrontareu
a l'altre problema heavy metal,

que serà
les intel·ligències artificials.

Que d'això
també n'hauríem de parlar.

(Torres) I en aquest moment,

amb la capacitat que ofereix la intel·ligència artificial a tothom,

qualsevol persona sense necessitat de coneixements específics,

aquesta sobreexposició

d'aquest material on hi ha infants

és un problema,
del mal ús que se'n pugui fer.

El problema que ens trobem
és quan en una societat

hi ha pràctiques o persones

que poden demanar coses
que no són adequades,

com per exemple
la nuesa d'una criatura,

i la intel·ligència artificial
és incapaç de tenir...

No té judici ètic ni moral,

simplement executa l'ordre
que li ha donat l'humà.

Això fa que com més imatges
dels nostres fills

circulin per les xarxes socials,

més fàcil sigui generar
una imatge pornogràfica

amb un contingut
absolutament realista,

que és pràcticament indistingible

d'una imatge real, autèntica,
d'aquella criatura.

Això és fàcil, en aquests moments,

i ho pots fer
inclús en el teu portàtil.

No en vull veure més.

Coses com aquesta que m'heu mostrat em semblen esgarrifoses.

No, tampoco me hace falta ver más.

Jo no pensava que la intel·ligència artificial pogués fer tot això.

M'ha deixat...
una mica descol·locada.

Em sorprèn molt veure
el que la gent pot arribar a fer

amb una imatge teva que hagis pogut penjar a internet.

És perillós, jo ho veig perillós.

I m'ha semblat molt fort.

Com a mare em fa molta por, molta.

Sí que fa por. La veritat és que sí.

Jo no em crec
que la gent pugui fer això.

És que, què fas? Has perdut el cap?

O sigui, de què vas?

Si, per exemple, es filtrés això
en una entrevista de feina,

potser ja no t'agafen, o...

O no sé, t'impedeix moltes coses.

Sembla que tirem enrere, no?

Hem de fer un "parón", no?, i dir:
"Què està passant, cap on anem?",

i d'altra banda, sobretot el que hem de protegir és els nostres fills.

A mi no me afectaría que se viera,

primero, porque son
dos pechos y una vulva,

nada fuera de lo que no sepamos.

Y segundo, si esta no soy yo real,
no serían ni mis pechos ni mi vulva.

Els primers arxius que vam analitzar

eren... eren grollers.

Parlem de mans amb sis dits.

A cop d'ull ja eres capaç de dir: "Això és intel·ligència artificial."

Darrerament, les imatges que ens estan generant són molt precises.

Realment costa molt

poder afirmar
que aquella imatge no és real,

sinó que està generada
per intel·ligència artificial.

Semblen fotos reals
que s'han fet noies despullades.

Sí, a més, feia la sensació...

La postura en què estava encaixava com amb que estaven despullades,

estava com tot ben muntat.

Sí, i amb la seva pell,
tot era idèntic.

Per exemple, una noia pigada
tenia tot això també pigat.

Si hi ha tantes fotos de nosaltres
a les xarxes socials,

clar, si algú agafa i et fa això,
un "deep nude",

clar, és un perill.

El principal motivador
de la nostra conducta,

com a éssers socials que som,

és l'acceptació social.

I això és especialment important en l'etapa evolutiva de l'adolescència.

La sensació d'impotència
i de frustració,

perquè tot i que tu saps
que aquesta imatge és falsa,

la resta de gent no ho sap.

I aquesta resta de gent poden ser milers, milions de persones.

Pot ser devastador
per a la salut mental d'un infant.

Seria bastant incòmode.

-Més que res, em generaria ràbia.
-Em sentiria ofès.

Home, jo tinc una germana
i m'impactaria molt.

Jo, a tots vosaltres, ho sento molt,

jo ara ja us estic veient
despullats a tots.

I tingueu claríssim

que tots vosaltres
sortireu a les xarxes en pilotes.

Bueno, jo igual, només faltaria.

¿Però i si li passa a una mainada
de dotze anys o tretze anys

que no saps res de la vida,

que qualsevol problema per tu és,
et cau el món?

Com ho gestionaran?

A mi m'afectaria molt,
perquè encara que no sigui jo,

hi surt la meva cara
i la gent m'identificaria a mi.

No em puc ni imaginar després
com podria ser la vida de la nena.

Publiques una imatge
amb tota la bona intenció,

perquè la vegin
els teus amics com...

"Ai, mira, estic amb no sé qui"
o així,

i algú fa això, vull dir...

És que quin fàstic.

Puede suicidarse, o...

va a tener una ansiedad
por toda la vida.

Per això, com més imatges hi ha,

més exposats estan alguns menors,
més probabilitats hi ha...

que siguin víctimes
d'aquests "deep fakes" sexuals.

I això passa especialment

amb fills i filles de "celebrities"
o influencers infantils.

Me da miedo, sí.

Sí, sí, sí.

Es fuerte.

Imagínate que hacen eso
con la cara de tu hija, claro.

Es que esto le puede pasar
incluso en el cole donde ellos van,

porque les hacen fotos.

Mi trabajo
como persona y como madre,

que trabajo en redes sociales,

es hacer entender a mis hijos primero dónde están sus límites,

dónde están los de los demás,

y sobre todo lo que es verdad
y lo que no.

Generalmente
ya no publico fotografías,

ya publico vídeos, que son más difíciles de editar y de manipular.

En aquests moments,

la capacitat ja no és només
de generar imatge estàtica,

és de generar vídeo.

Vídeo amb veu, a més a més.

És una cosa totalment, diguem,
tècnicament superada.

És un tema que penso que és incipient, que anirà a molt més,

i veurem com ho enfoquem
i com ho tractem.

Cada cop que pengem alguna imatge

o fins i tot informació,
o fem algun comentari,

publiquem alguna cosa a internet,

hem de ser conscients que
aquesta imatge, aquesta informació,

quedarà ahí per sempre.

(home) L'altre dia llegia
un article d'una mare americana,

que va posar la seva filla petita

perquè feia una cosa
que feia un acudit,

i ara després de no sé quants anys, diu: "Me'n penedeixo", no?

Però clar, tot el llegat digital està allà pujat,

i la nena ja es coneix
com la nena que va fer no sé què.

Quan tenim una imatge d'un menor
a la xarxa a la nostra disposició,

podem fer amb ells
moltíssimes coses.

Podem manipular-lo
de maneres molt senzilles,

simplement per a fer mems

amb aplicacions que utilitzen
els adolescents a dia d'avui,

i això pot ser una eina
per humiliar aquest menor

i per assetjar-lo
tant a la xarxa com fora.

En el moment
en què es veuen en perspectiva,

quan aquest nen sigui, per exemple,
un adolescent,

aquestes coses que ara resulten gracioses poden ser vergonyoses,

poden ser accions
que el ridiculitzin

o que el posin
en una situació desagradable

quan algú recuperi aquestes imatges

i recordi que quan era petit
va fer aquest tipus de coses.

Fins ara es coneix una sentència
a Holanda d'un tribunal holandès

que va condemnar una influencer

per la sobreexposició que feia dels seus fills de dos i quatre anys,

i li va ordenar
retirar tot el contingut

i li va prohibir penjar res més sobre els seus fills.

Era una sobreexposició exagerada.

I estic segura que el futur,
en el futur,

hi haurà reclamacions
segurament de fills

que demanin la retirada de tot
el contingut de la seva infantesa

a les xarxes socials.

El "sharenting"
afecta l'empremta digital.

No saps, el dia de demà,
quan vagin a buscar una feina,

com els pot afectar.

No saps tampoc si, potser,
una cosa que et semblava graciosa...

pot ser el dia de demà
objecte d'assetjament.

(Auset) No és gaire fàcil
retirar contingut d'internet.

De vegades,
demanant-ho a l'administrador,

no s'aconsegueix res.

I és molt difícil, de pàgines web
o de xarxes socials.

Fins i tot de vegades es té d'amenaçar amb mesures coercitives

si no es fa.

En el moment en què tu penges

una fotografia,
un vídeo, un tall de veu,

ja està, ja ha passat al núvol,

aquesta cosa
que ningú sap ben bé què és.

És impossible no deixar,
esborrar-ho tot, no deixar rastre.

El dret a l'oblit
és una cosa a nivell jurídic,

és un intent legal

de demanar que es retiri una foto,

però és com demanar que en un oceà, posar-hi límits.

Per tant, és una quimera.

L'única manera de garantir

que un contingut desapareix
de les plataformes digitals

és no haver-lo compartit mai
a les plataformes digitals.

Ara mateix
la societat necessita ajuda.

I us necessita a vosaltres.
Necessita tothom.

Necessita començar a canviar,

perquè els dolents ens estan fotent una pallissa a tope.

Les unitats de delictes tecnològics no arriben enlloc.

Està xungo. I en canvi
els dolents ho tenen fàcil.

Que no iran per mi.
No, no, a tu no iran.

Però poden anar per algú dels teus.

Per tant, com menys hi hagi,
menys mal us faran.

És una màxima.

Cal mostrar?

Ara la pregunta, ve aquesta.

Cal?

És que és difícil, és difícil.

Què li dic a la nena,
que no pengi res?

On està la frontera?

Penjaves i penjaves,
i ara ho penso i dic:

"No, no és necessari."

Actuem molt des de la impulsivitat.
No ens parem i reflexionem.

Críticas va a haber siempre.

Hagamos lo que hagamos y por mucho que queramos cambiar las cosas,

costará mucho,

porque es muy fácil criticar
desde un sofá, desde una pantalla.

No me critiques mientras tu hijo está con el móvil, la tablet,

no le estás atendiendo sus valores,
sus necesidades, su tiempo,

y mientras tanto juzgues
lo que yo hago con los míos.

No te olvides de tu marido,
de tu familia, de tus hijos,

de tu trabajo.

Fórmate, lee, mira cosas de interés.

No me mires a mí si no te gusta
lo que hago. Yo no lo haría.

Nunca ha habido ese miedo,
nunca ha habido ese peligro.

Porque ahora sí, porque las redes tienen un alcance mucho mayor.

No tienen límite,
no tienen un control.

Pero a día de hoy,
y si me sincero aquí completamente,

yo, por mí, desearía
que las redes no existieran.

Tornant a l'analògic, el millor secret guardat és el que no es diu.

I la imatge més conservada és la que un té a la butxaca, no a internet.

Crec que és important entendre-ho.

Segurament d'aquí unes dècades
també sortiran les conseqüències

dels nens, dels fills que estan sobreexposats a les xarxes.

I anirà millorant
el marc legislatiu.

Quan sobreexposem un menor
a les xarxes socials

i estem penjant contínuament informació seva, imatges seves,

en realitat li estem construint
una identitat digital

que ell mateix no ha creat.

Això pot generar molt de conflicte intrapsíquic, psicològic,

en aquest menor,
que als catorze, quinze anys,

quan comença a utilitzar internet
de manera autònoma,

es troba amb una imatge projectada
i una identitat

que no és la que ell
en realitat vol projectar.

El problema no és de la gent
que penja imatges a internet.

El problema és nostre, no?,
jo, com a pedòfil,

de no posar els límits
de què fer amb aquestes imatges.

Però que la gent sàpiga
quin risc corre

si penja aquestes imatges
a les xarxes socials.

Malauradament hem de tenir present

que entre els nostres perfils,
entre els nostres seguidors,

entre els nostres contactes,

pot haver-hi algú
amb una mirada espúria.

Pot haver-hi algú

que miri les imatges dels
nostres fills amb un altre filtre.

Si no volem que això passi,
no publiquem.

Si pogués tornar enrere,
hi ha moltes coses que no faria.

El compte, no l'obriria i...

Ens vam equivocar moltíssim.