Original subtitles

#

(home) Tot el que veureu en aquest programa ha passat.

Els fets, els noms i els llocs són reals.

En algunes descripcions,

aquest programa podria ferir sensibilitats.

Relatem crims reals.

La realitat i la mort no entenen de sensibilitats.

Hola a tothom, soc Carles Porta, gràcies per acompanyar-nos.

Situem-nos a Barcelona en plena pandèmia.

Enmig de carrers buits, toc de queda i mascaretes,

els pocs que poden moure's lliurement per la ciutat

són els repartidors de menjar a domicili.

Un d'ells assalta dones als portals de les seues cases

i les agredeix sexualment.

Cada vegada actua més seguit i és més violent.

En aquesta història, els petits detalls seran molt importants...

i l'anàlisi de la conducta també.

Intentarem posar llum a la foscor.

Comencem!

Pedro Sánchez, a punt de fer una compareixença institucional...

on podria declarar l'estat d'alarma.

(Sánchez) Las medidas que vamos a adoptar

son drásticas y van a tener, desgraciadamente, consecuencias.

(home) Confinament a casa a tot el territori espanyol.

Tinc ganes de sortir, però dins d'uns límits de seguretat, també.

-Toc de queda

a partir de les 10 d'aquesta mateixa nit a tot Catalunya.

-Dins del decret d'alarma,

un col·lectiu que continua treballant és el dels repartidors.

En aquest establiment preparen comandes directament

per ser entregades.

-Me parece estupendo, pero no entiendo...

cómo las administraciones nos dejan tanta libertad ahora mismo

de estar 2.000 personas en la calle repartiendo.

(dona) Yo al principio llegué

para estudiar un diplomado aquí en Barcelona.

Venía directo de México,

y venía con mucha... con mucha ilusión,

pero pensando que iba a ser un periodo corto.

Tenía alrededor de 25 años,

y ahora tengo 33.

Por primera vez me sentía libre,

podía salir, podía ir de fiesta con mis amigos,

podía vestirme como yo quisiera...

Y no estaba preocupada,

"¿Qué me va a pasar si regreso media hora más tarde a mi casa?"

Y por mucho tiempo estuve muy feliz y tranquila viviendo así.

La Pamela va viure un intent de segrest a Jalisco,

la seua ciutat natal.

A Barcelona troba la calma que buscava,

però el novembre del 2020, en plena pandèmia,

tot es fa malbé.

Las únicas veces que salía

porque, claro, estaba muy restringido,

teníamos toque de queda, también,

salía a correr.

Salir a correr era mi momento de salir

y de sentirme un poco más libre, más tranquila,

y olvidarme un poco de la pandemia.

Mi exnovio y yo, mínimo una vez por semana,

pedíamos comida a domicilio.

Pedimos tacos

para después de correr.

Y cuando regreso, justo cuando estoy a punto de abrir la puerta,

llega un repartidor y se pone muy cerca de mí.

Estaba entrando ya en casa

y veo que el repartidor se queda fuera de la puerta

viendo hacia la puerta, hacia mí.

Entonces, claro, mi mente procesa:

"Este es el repartidor que nos trae la comida a casa".

Bajé, lo vi perfectamente.

Le pregunto: "¿Eres quien nos trae la comida?",

menciono el nombre de mi pareja.

"¿Eres quien trae la comida?"

Y me dice: "No, pero voy al piso 3".

Y cometo un gran error,

de los que probablemente me arrepiento,

y es no cerrarle la puerta en la cara.

Quise ser una buena persona y la solté.

Sentí que esta persona estaba invadiendo mi espacio personal.

Lo sentía tan cerca

que lo único que pensé fue: "Salta, brinca, porque algo está mal".

Entonces, en ese salto,

veo que esta persona también se impulsa conmigo

y... y me... me toca, fue como un empujón,

y... me tocó, bueno, en todas partes,

y fue cuando comencé a gritar.

El repartidor sale corriendo.

Unos segundos después sale mi exnovio.

Vemos que toma la bicicleta

y salimos corriendo detrás de él.

Y solo llegamos a verlo hasta la esquina.

Iba tan rápido que ya no pudimos... ya no puedo salir detrás de él.

Fue un shock de emociones.

Al principio estaba en estado de shock.

Tenía una sensación de asco horrible,

porque la manera en la que me tocó fue asquerosa

y, sobre todo, fue sin consentimiento.

Estaba asustada,

por momentos, a veces, también hasta me reía,

estaba pensando: "¿Estoy exagerando?"

Y, con las horas, me di cuenta... que tenía que denunciar,

porque lo que hizo no lo podía minimizar.

Al día siguiente, a la mañana,

decido ir a denunciar,

con la intención de hacer justicia

y de prevenir que este repartidor, falso repartidor,

vaya a las casas de otras mujeres y las agreda así, como a mí.

Aquesta denúncia serà la primera de moltes.

¿És un fals repartidor, com diu la Pamela,

que aprofita la llibertat que tenen els missatgers durant la pandèmia

per agredir dones?

Ja hi arribarem.

Fui a la comisaría de policía,

me parece que está frente a plaza España.

Estuve unas horas esperando a hacer mi denuncia.

Y la verdad es que la primera vez que hago la denuncia

fue un proceso un poco desagradable.

Me hicieron preguntas sobre cómo me había tocado,

qué había pasado... dar los detalles para la denuncia,

pero me dejó sintiéndome con mucha impotencia.

Porque cuando el chico termina de anotar mi denuncia,

me dice: "Bueno, gracias por todo, pero no creo que lo encontremos.

No creo que te digamos algo.

Y si algún día te decimos, ya te enterarás".

Y sentí una gran impotencia y dije: "Por esto las mujeres no denuncian".

Però no es rendeix, investiga pel seu compte.

Recordeu que el repartidor li havia dit que anava al tercer pis?

La Pamela pregunta a tots els veïns i ningú havia fet cap comanda.

Inspecciona el portal

per veure si hi troba alguna cosa que serveixi per identificar-lo.

I està de sort.

Cuando sucede esto,

y yo estoy procesando todo lo que ha pasado,

entonces pensé cómo podría hacer que mi denuncia tuviera sustento,

tuviera validez,

y recordé que en la recepción de nuestro edificio

tenemos una cámara.

No estaba segura de si grababa,

si estaba funcionando,

pero pregunté y, efectivamente,

y afortunadamente, sí, estaba grabando.

Y como la puerta es de cristal,

se podía ver él, su vestimenta, su comportamiento,

y también se ve cuando sale él corriendo.

La Pamela acaba de començar un procés

que en aquests moments no pot ni imaginar fins on arribarà.

El cas encara és als despatxos de la comissaria de plaça Espanya.

La denúncia coincideix en el temps amb la creació

d'una unitat especialitzada en agressions sexuals,

la coneguda com a UCAS.

(dona 2) Comencem a funcionar el setembre del 2020.

Havien passat dos mesos que nosaltres estàvem...

com si diguéssim, encara... buidant les caixes.

En un moment determinat, al mes de novembre,

arriba una denúncia que et quedes:

"Aquesta denúncia, ui, és rara.

Aquesta denúncia pot ser que... és preocupant".

Sí que és cert que en aquell moment

la unitat d'investigació ja havia rebut la denúncia

i havia començat les primeres gestions.

Nosaltres, com a part d'aquesta feina...

de seguiment que fem de qualsevol delicte sexual,

contactem amb ells,

ens informem de quines línies d'investigació tenen,

de com està evolucionant el cas

i estem pendents dels resultats que puguin tenir.

(Cobos) Es un hombre alto, corpulento,

con manos grandes,

cabello castaño, castaño oscuro.

Con una mirada muy inocente.

Nunca se me va a olvidar esa mirada,

que ahora veo que no tenía nada de inocencia: era curiosidad...

y probablemente excitación por lo que estaba a punto de hacer.

Y, bueno, la vestimenta,

el uniforme de repartidor.

Y tenía mascarilla, en ese momento.

És a l'interior d'una porteria,

es tracta d'un delicte d'agressió sexual.

D'aquestes imatges

i del testimoni que dona la víctima en la seva declaració,

en podem treure informació inicial

que era que es tractava d'un repartidor

o que anava vestit com un repartidor d'una empresa en concret.

Tenim l'enregistrament de la bicicleta que ell utilitza.

(home 2) Sí que, d'agressors que actuen en portals, en tenim casos;

d'agressors que trien víctimes joves, en tenim casos;

d'agressors que assetgen la víctima a les escales

i que les grapeja, en tenim casos...

Però d'aquells que actuen, diguéssim, sota disfressa, o no,

amb la roba d'un repartidor,

no en tenim tants.

Els investigadors intenten identificar l'autor,

però en plena pandèmia

hi ha desenes de repartidors quasi idèntics circulant per Barcelona.

A més, van tapats amb mascareta.

Teníem toc de queda.

A les 10 de la nit ja no hi havia ningú al carrer.

El fet que la gent no pogués anar a comprar quan volia

o no pogués anar als restaurants,

va fer que tot el que era els repartidors a domicili

augmentés moltíssim.

Passava a ser plenament habitual

que qualsevol moment que tu entressis a casa teva

darrere teu entrés un repartidor.

Clar, llavors dius: "És una disfressa o és feina real?"

Estàs en aquest...

en aquest intríngulis que no saps què és què,

per aquest fenomen de la pandèmia.

Los primeros días, las primeras semanas era un rencor,

una ira que no podía controlar.

Y, curiosamente, me pasaba que si alguno me miraba en la calle,

me sentía en peligro, me sentía enojada,

quería adivinar :"¿Qué me va a hacer? ¿Estoy en peligro?"

Sempre queda una mena de remor que aquest fet pugui tornar a passar.

(Estrada) Al cap de 42 dies

tornem a reunir-nos i em diuen els meus analistes:

"Inspectora, tenim un altre fet de les mateixes característiques".

Ella explica que arriba de sopar amb uns amics,

torna cap a casa seva,

entra dintre de la seva porteria

i nota que piquen a la porta del carrer.

Ella es gira i veu que hi ha un repartidor de menjar a domicili.

I, com ja havia passat amb la primera víctima,

ella no sospita res

i decideix obrir-li la porta.

Li pregunta a quin pis va

i ell li diu que va a un dels pisos d'allà, al tercer quarta.

Ella accedeix dintre, la bicicleta queda a fora,

i ella se'n va cap a les escales.

Quan ella està pujant les escales,

aquesta persona ha pujat darrere,

la subjecta...

Ella té pànic,

i pensa que la millor manera que té de protegir-se és fer-se petita,

i es tira a terra.

Aquesta persona, amb violència, se li abraona al damunt...

i intenta trencar-li les mitges que portava.

Eren molt gruixudes i no ho va aconseguir.

Ella crida moltíssim i aquesta persona acaba fugint.

Agafa la bicicleta i marxa.

Aquesta nova agressió posa en alerta els Mossos.

En aquest moment no saben

si és el mateix home que fa 42 dies va agredir la Pamela.

Inicialment podria tractar-se de dues persones diferents.

A la ciutat de Barcelona

hi havia moltes persones que feien aquesta feina.

Per poder determinar si es tractava de la mateixa persona o no,

era un moment encara molt inicial de la investigació.

Nosaltres, els analistes, treballem amb probabilitats,

què és més probable i què és menys probable.

Llavors, veiem que l'agressor torna a actuar...

en una franja horària molt similar,

que porta el mateix tipus de roba,

utilitza aquest mateix recurs,

que és que és un repartidor de menjar,

que accedeix a l'escena dels fets, que és un portal,

de la mateixa manera...

i que la víctima, tant la primera com la segona, s'assemblen molt.

Molt.

No dic que és un serial,

però internament, i a la meva companya, l'Iris,

li dic: "És el mateix. És el mateix".

La descripció que ens facilita la víctima, en aquest cas,

del seu agressor,

és la d'un noi jove,

sempre, l'edat és una forquilla d'entre els 20 i els 30 anys.

Porta mascareta, per la qual cosa no li veu gaire la cara.

Parla castellà. Perquè interactua amb ella i li contesta en castellà.

Però poc més teníem, en aquell moment.

Amb la segona agressió ja veig

que no estem parlant d'una disfressa,

sinó que estem parlant d'una activitat rutinària,

que actua dintre de la seva activitat rutinària.

Però em guio també en com agredeix la víctima.

En el segon cas, em fa la sensació que deixa triar a la víctima...

on ha de ser agredida.

És a dir, ell es queda darrere...

i espera com reacciona la víctima:

si agafa l'ascensor...

o agafa les escales.

En aquest cas concret,

vam fer una recerca exhaustiva d'imatges

del camí que havia seguit la víctima fins a casa seva,

per si en el trajecte algú l'havia pogut veure.

I el que es va poder veure en unes imatges,

però la qualitat no era prou bona,

era una silueta d'una persona damunt d'una bicicleta

amb una motxilla d'aquestes que porten els repartidors,

de gran volum,

i, després, com aquesta mateixa figura tornava...

i, darrere d'ella, corria una altra persona.

Quan la víctima ens explica els fets,

el que sabem és que ella, amb els crits que fa,

alerta el seu xicot, que estava a casa,

ell baixa corrents, ella li diu què ha passat,

ell surt corrents darrere,

ve una bicicleta i comença a córrer darrere.

Allò que havíem vist que eren siluetes,

no podíem identificar res,

sí que corresponia amb el relat que ens estava donant la víctima

del que havia passat en aquell moment.

Ni la declaració de les víctimes ni les imatges

permeten identificar el repartidor.

Proven sort a la base de dades policial.

Es consulten les identificacions que s'hagin fet aquella nit,

per qualsevol motiu,

altres fets relacionats,

no directament, però que sí que puguin ser d'interès...

de cara a trobar persones que estiguin per la zona.

Es parla amb testimonis, amb veïns...

Tot allò que puguem, en aquell moment,

obtenir com a informació i poder avançar cap a una identificació.

Aquí nosaltres comencem a buscar fets similars. Tirem enrere.

Sempre que trobem un modus operandi que és bastant perfeccionat

i que està bastant acurat i que és bastant exitós...

I aquí, el que hem de buscar sempre són les temptatives frustrades,

els fracassos.

Persona que causa inseguretat,

persona que assetja una víctima, persona que intenta tal...

Dediquem gran part de la feina a fer això.

Clar, encara no tenim, potser,

una base de dades suficientment estructurada

per fer recerques ràpides, molt acurades...

Llavors, busco conceptes com "bicicleta",

busco conceptes com "repartidor", marques de menjar...

Busco "víctimes de gènere femení" d'edats molt delimitades,

entre els 16 i els 20 anys.

Això és el que estic buscant en aquell moment.

La recerca no serà ràpida.

Cada minut que passa creix el neguit que ho torni a fer.

8 dies després de la segona agressió,

hi ha una nova denúncia.

Al cap de 8 dies,

que no hi ha quasi ni temps per començar a investigar,

per començar a demanar imatges,

parlar amb les víctimes...

Al matí em truca la unitat d'investigació,

em truca el meu caporal i em diu: "Kira, tenim una altra víctima".

Estem en pandèmia,

i en un dels moments que puc sortir

decideixo quedar amb un amic

per fer una volta amb bicicleta.

Fem una volta amb bici,

deixem les bicis a casa seva...

I haig de tornar a casa per anar a dinar amb els meus pares.

Surto del metro i baixo tot recte fins a casa meva.

Obro la porta

i pujo les escales que em porten cap a l'ascensor

per pujar al meu pis, que és al quart.

Quan estic esperant, de cara a l'ascensor,

sento un soroll molt fort.

I em giro.

I veig que és un repartidor,

i veig que ha posat la roda de la bici

a la porta, que s'estava tancant.

Va amb la jaqueta de l'empresa Deliveroo,

amb la típica motxilla quadrada...

I, sense pensar-ho, dic: "Vaig a ajudar-lo".

Em sabia greu no haver-me'n adonat abans.

Li obro la porta i entra.

No me n'adono...

però deixa la bici a fora.

Mentre estic esperant l'ascensor,

de cop i volta,

noto un moviment molt brusc...

i m'abaixa els pantalons.

M'agafa les calcetes i em toca... el cul.

Em toca la part esquerra

i... em quedo paralitzada.

No sé... no sé què acaba de passar.

I...

I em giro, el veig...

i em... i faig un crit.

I ell recordo que em diu: "Puta".

I surt corrents.

Agafa la bici, que és a fora,

i comença a pedalar.

Com que és de dia,

jo sé que hi ha gent,

i decideixo sortir corrents darrere seu.

Al principi va una mica lent,

però comença a agafar força

i empeny dues persones grans que cauen just davant meu.

I decideixo no passar-hi per sobre,

tot i que ja li havia tocat la motxilla.

Aleshores em vaig quedar amb el sentiment de...

de ràbia, de... "quasi el tinc", "quasi l'he pillat".

La gent es gira

i em comença a mirar.

Una persona crida: "Li han robat el mòbil".

Aleshores jo no sé què fer i em poso a plorar.

I començo a cridar: "Que no m'ha robat, que no m'ha robat".

Truco al meu pare

i començo a explicar-li a crits davant de tothom

"Aita, que me han bajado el pantalón.

Que ha entrado un chico y me ha bajado el pantalón".

(home 3) Yo le estaba esperando para comer.

Pero ella tenía que haber llegado ya.

Entonces me llama ella,

superasustada, llorando, y...

A penas la entendía y que estaba a bajo.

El meu pare, superespantat,

crida i sento que baixa corrents per les escales.

(Txema) Y me la encuentro en mitad de la acera llorando,

más o menos rodeada de gente, o sea, no rodeada en plan agobio,

sino que había gente, hay un bar...

entonces la gente estaba de pie mirándola...

Y estaba con un ataque de nervios, de ansiedad.

Y, bueno, pues nada, abrazarla, calmarla...

y ya digo que me costaba entenderla.

Se'm bloqueja la cama esquerra.

Noto que... que em fa molt fàstic, que...

em voldria arrencar aquesta part del meu cos.

Intentem anar a diferents veïns

per veure si havien demanat menjar a domicili.

Ma mare truca a l'empresa Deliveroo.

Me'n recordo que volia agafar un ganivet

i sortir corrents al carrer, sense saber on...

Després recordo estirar-me al llit,

que era incapaç de treure'm els pantalons

perquè em feia tant fàstic tocar aquella zona.

(Txema) Subimos a casa

y, bueno, pues a ver,

intentar entender bien lo que le había pasado,

y dices: "Bueno, esto hay que denunciarlo, o sea..."

A mí no se me pasó por la cabeza otra opción.

"Esto no puede quedar impune, o sea, a ti te han agredido."

Yo lo tenía clarísimo.

(Junkal) Recordo els meus pares que deien que mengés alguna cosa

i que ens n'anàvem a denunciar-ho.

I jo no ho volia denunciar.

Denunciar, per què?

No me'n recordo de la seva cara,

no hi ha càmeres al portal,

com sabran qui és?

El que ha passat han sigut 10 segons.

I no tinc res a favor.

Què haig de denunciar?

Però... sí,

em van arrossegar cap a la comissaria de plaça Espanya.

Hi vaig anar amb el meu pare

i l'hi vaig haver d'explicar a un policia a través d'un vidre.

La gent estava darrere meu i podia sentir el que havia passat.

Clarament no volia... que sabessin per què era allà, jo.

Aleshores, em van fer esperar...

i va sortir un policia al cap d'una estona.

I em va dir que ho hauria de tornar a explicar

perquè vindria un altre cos nou de policia

que venien de les Corts, que tardarien una estona,

que havia d'esperar, que pujaria a una altra sala...

I ens va tocar esperar.

De fet, vaig passar tota la tarda allà.

I quan van arribar, al cap d'una bona estona,

vaig haver de tornar-ho a explicar.

Ho vaig explicar tres vegades a la comissaria,

fins que va haver-hi un moment

que jo vaig dir: "Ja ho he explicat",

vull dir... per què una altra vegada?

I em feien preguntes

que em feien sentir incòmoda,

que suposo que les han de fer, però...

"T'han introduït algun dit?",

"Com t'han abaixat les calcetes?" o "Com ha sigut?"

"És que no ho sé, han sigut 10 segons..."

Vaig sortir d'allà una mica...

"Veus, papa? A què hem vingut? A res."

Una tercera agressió en tan poc temps

preocupa molt els investigadors.

Encara no han pogut identificar l'agressor,

sospiten que ho tornarà a fer i que serà aviat.

Si la primera vegada és casualitat,

la segona és coincidència,

la tercera és el patró.

En el tercer fet

hi ha diverses coses que... que ens preocupen molt.

Ens preocupa que hagi canviat la seva hora d'actuació

i que ho hagi pogut fer un migdia,

a plena llum del dia i amb gent als carrers.

El fet que agredís una víctima en aquella franja,

el que també denota, d'alguna manera,

és l'impuls que ha tingut.

Parlava d'una persona

que si es trobava amb la víctima idònia,

independentment del moment

o de les circumstàncies, actuaria.

Això el tornava molt més perillós.

Ara sí que ja tenim la seguretat absoluta

que és el mateix agressor.

I, a més, ara tinc la certesa que no s'atura,

que no s'atura.

És més violent, augmenta l'agressivitat...

Intenta abaixar els pantalons a la víctima.

Ha augmentat en violència.

De la primera a la tercera hi ha un canvi radical.

Si tu vius en una escala,

piquen a la porta, et gires i veus que és una persona...

d'una empresa de repartiment de menjar,

en una època que no podíem sortir al carrer,

i que molts de nosaltres demanàvem cada dia

que portessin a casa la compra, menjar o el que sigui.

Tu vas i obres la porta.

Clar, estava sortint tan bé, tot això.

Les víctimes obrien la porta, les víctimes et deixaven entrar.

Que dius: "Ho tornarà a fer perquè li està sortint bé.

Ho tornarà a fer".

Els investigadors són molt conscients

que hi ha un depredador sexual lliure per Barcelona

i es bolquen a trobar imatges de les càmeres de seguretat

del carrer on hi ha hagut la tercera agressió.

(Estrada) Tothom es va bolcar en aquest cas.

Per nosaltres era impensable

que pogués haver-hi una altra víctima més.

(Junkal) Durant la següent setmana

em van estar trucant diverses vegades

perquè els digués exactament quin recorregut havia fet.

Me'n recordo del meu pare al telèfon fent un dibuix en un paper

per dir-los exactament per quin carrer anava jo...

Jo no entenia res.

Semblava que no estigués dient la veritat.

"Per què m'ho tornen a preguntar? Ja els he dit per on vaig baixar.

No és tan difícil, és tot recte."

A partir de la declaració que recollim de la víctima,

que ens explica el recorregut que ha fet,

reconstruïm tot aquest recorregut

i obtenim diferents imatges.

Hi ha dos llocs que són d'interès per la investigació.

El primer és una farmàcia que hi ha tot just al costat del seu domicili.

En aquestes imatges es veu com ella arriba a la porteria

i, pocs segons després,

com arriba una persona dalt d'una bicicleta

i que està baixant de la bicicleta per arribar ràpid a aquella porta.

Ve molt ràpid darrere,

amb molta urgència per arribar i agafar la víctima.

Sabem que, des de la captació d'aquestes imatges...

fins al moment de l'agressió, potser passa un minut.

Interpretem que aquest és el seu agressor

i, a partir d'aquí,

sí que podem recercar amb més detall i més concreció

en tota la resta d'imatges que tenim,

a veure si ja localitzem aquesta persona.

El segon lloc d'interès de les imatges

és una fruiteria,

on veiem que passa aquesta mateixa persona,

la que havíem vist en les imatges de la farmàcia.

En aquestes imatges sí que ja podem veure amb més detall

la bicicleta que porta,

sí que podem veure amb més detall la gorra que porta...

i ens podem fer una idea més semblant de qui serà l'autor.

La bicicleta que ell utilitza

es compara amb la bicicleta d'origen,

amb la que es podia comprar en qualsevol establiment.

Havia sofert modificacions i afegits.

Hi havien posat una bateria elèctrica i una roda diferent,

i diferents elements reflectants, seients, punys...

A partir d'aquí, el que fem també...

és recercar a les porteries properes a aquell lloc

a veure si, realment, aquesta persona buscava una adreça...

i estava fent una entrega.

Tenim la sort que una de les porteries té imatges

de dintre de l'immoble.

I veiem qui és la persona que entra.

Aquesta persona va amb mascareta, no li podem veure tot el rostre,

però sí que podem veure la seva constitució,

sí que podem veure la gorra vermella que porta.

És una gorra característica que porta un escut al front,

on hi ha unes lletres blanques

i hi ha la figura d'un dimoni que porta una forca a la mà.

Agredeix al migdia.

No agredeix a la nit.

Fa un canvi. I això li costa un preu.

Surt del seu patró per agredir de forma diferent.

No té controlada aquesta forma de fer.

És una cosa que els agressors en sèrie fan:

confien massa, es van accelerant.

Guanyen confiança i, alhora, descuiden.

Mentre els investigadors s'apropen cada vegada més

a identificar el repartidor,

les víctimes intenten sobreviure a les seqüeles de l'agressió.

L'endemà del dia que va passar,

estava amb els meus amics

a Glòries, davant de la Torre Agbar,

vaig quedar paralítica al mig del carrer.

No recordo exactament com va ser tot,

recordo estar, de cop i volta, en un taxi,

arribar a casa, els meus pares...

El meu pare m'esperava amb la cadira de l'escriptori

perquè no teníem cadira de rodes.

Recuerdo que nos dijo: "Mira, esto es como la Clarita, la de Heidi.

Pues tiene lo mismo, lo que pasa es que es rarísimo, es rarísimo.

Pero es lo que tenía la niña aquella de 'Heidi',

que iba en silla de ruedas pero era psicosomático."

En ocasions hi ha víctimes en les quals el malestar psíquic

va més enllà i s'expressa a nivell físic,

en forma del que es denomina habitualment "somatitzacions".

En forma, per exemple, de mal de cap,

de dolors musculars intensos i persistents...

Sense explicació, és a dir,

sense que hi hagi una altra causa orgànica que ho expliqui.

En un extrem d'aquestes somatitzacions

tindríem paràlisi motora en extremitats inferiors.

Els dies següents, inclús, somio que l'enganxo.

Recordo perfectament que li vaig tocar la motxilla quadrada,

que si no arriba a ser quadrada, l'agafo.

I sempre ho dic:

"Si, malauradament, em torna a passar,

el que pilli... pillarà per tots".

És que no el deixaré anar.

(Cobos) Para mí, lo peor fueron las secuelas, porque...

me encontré con tanta ignorancia y con tan poca empatía,

de tantas personas...

Algunas personas me preguntaron cómo estaba vestida.

A veces me decían si estaba exagerando,

que no era para tanto,

y que no era normal que tuviera esas secuelas.

Esa experiencia

para mí marcó un antes y un después en muchas relaciones.

Pot afectar el sentiment de confiança amb el teu entorn,

pot afectar la valoració d'una mateixa,

en el sentit que no és infreqüent

que les mateixes víctimes qüestionin

aquells comportaments o aquelles conductes

que havien fet abans que passessin els fets,

De manera que moltes d'elles, fins i tot, es culpabilitzen.

(Junkal) Jo li vaig obrir la porta,

potser com anava vestida, tot i que portava xandall...

"Potser estàs exagerant, saps?

Hi ha gent que li han passat moltes més coses

a tu, què?, no t'ha fet res".

¿No es para tanto? Sí es, sí es para tanto.

Porque es un ataque a la persona.

Els Mossos continuen analitzant les càmeres de seguretat.

S'estreny el setge al voltant del sospitós.

De l'estudi que es fa de les càmeres de seguretat,

veiem com a les 15.41 està accedint a la porteria

on farà aquesta entrega.

I tan sols 5 minuts després, a les 15.46,

és quan el tenim just al costat de la porteria on hi ha la víctima.

Què fa? Lliura el paquet...

i, mentre fa l'altre recorregut,

si troba una víctima que hi coincideix,

entra al portal i l'agredeix.

Ell sap que el poden identificar

si agredeix al mateix portal on reparteix el paquet.

Què vol dir? Que això ho ha après d'alguna manera.

Què vol dir? Torno a pensar que hi ha més víctimes.

Fem gestions amb l'empresa de repartiment

per demanar quins treballadors en aquella zona

han estat treballant en aquella franja concreta.

Aquesta empresa ens facilita un llistat

d'aproximadament unes 15 persones.

Fem un filtratge i esbrinem

quina llicència és la que ha fet l'entrega en aquest domicili.

(Estrada) Però teníem un problema.

Quan ens donen la resposta,

detectem que hi ha un altre número de telèfon associat.

Que es tractava d'una altra persona diferent,

diferent del titular de la llicència.

Ens podíem trobar davant de dues persones

que portaven aquella bicicleta,

que portaven menjars a domicili,

però no sabies qui era, d'aquestes dues persones.

De les gestions que fem

amb les dues persones investigades en aquell moment,

els domicilis no són correctes

i no sabem on els podem trobar.

No podem disposar d'aquesta informació.

Els Mossos demanen amb urgència a l'empresa de repartiment

qui és el titular del compte i qui n'és l'arrendatari.

Saben que cada minut que passa els juga en contra.

Mentre esperen la resposta,

el repartidor torna a actuar.

Hi ha dues víctimes noves.

El dia 23 de gener

estic a casa, era un dissabte.

I el meu telèfon sona,

és el meu caporal de guàrdia,

agafo el telèfon i em diu:

"Kira, la nit anterior ha tornat a actuar.

Tenim dues víctimes més".

Li dic: "No pot ser".

En aquest moment fas moltes preguntes:

si és la mateixa zona,

si ha actuat fora de la zona

que nosaltres estàvem intentant establir,

si ha canviat el seu modus operandi,

si ja no va vestit d'aquesta empresa que dèiem de menjar a domicili...

Era una sensació que no desitjo a ningú.

Hi ha molta frustració, hi ha... hi ha ràbia...

I el fet de no haver-ho pogut aturar abans que passés és una cosa

que cap dels investigadors que estàvem en aquell cas

podrem oblidar.

El fet número 4 té lloc una mica abans de les 10 de la nit.

És... una noia jove, en aquest cas era menor d'edat.

Havia quedat amb uns amics, tornava cap a casa.

Com les altres, va accedir al seu portal,

va pujar per les escales

i en aquesta ocasió ella no va obrir,

sinó que aquesta persona va entrar darrere d'ella.

I, de sobte, com havia passat en els altres casos,

la va començar a agafar per les cames

i li va començar a tocar tot el cos

fins a arribar a la zona íntima.

Ella es va quedar... aturada i... espantada,

i ell va recular i va marxar.

Ara ja sabem que, quan troba una víctima...

que s'ajusta a les seves característiques, l'agredirà.

I, a més, no té la capacitat...

de retenir la frustració de la quarta agressió

que, automàticament, en una hora, agredeix una cinquena víctima.

S'han confirmat els pitjors presagis

i, a més, l'agressor ha anat més enllà que mai.

Era una noia jove, també,

que estava estudiant aquí, a Barcelona.

Vivia en un pis on tenia llogada una habitació.

Ella va tornar a casa seva

i, darrere d'ella,

va entrar un home,

un repartidor que va entrar amb la bicicleta.

Quan està arribant a l'ascensor i està obrint la porta,

es troba que, la porta, estava travada...

amb el peu de l'home que havia entrat darrere d'ella.

Li dona indicacions i la fa entrar a dintre de l'ascensor,

amb la qual cosa ella es troba confinada

en un espai d'on no pot fugir

perquè l'únic lloc per on pot fugir

és per la porta que està bloquejant l'agressor.

I en aquell moment

li comença a donar indicacions perquè es tregui la roba.

Ella s'hi nega.

I és ell qui comença a abaixar-li la roba.

A partir d'aquí es consuma la... la violació,

i... mentre això està passant,

amb l'altra mà ell està gravant tot el que està passant.

Per primera vegada penetra una víctima.

Ho fa amb els dits.

I, a més a més, apareix un altre element, que és: filma l'agressió.

Ha descobert què és el que li agrada.

Filma l'agressió. Per què? Per endur-se aquesta agressió.

Se la vol endur perquè la vol recrear.

És com endur-se un trofeu.

Aleshores, quan ell acaba,

marxa,

i la víctima... queda allà, a l'ascensor.

Donen avís a Mossos

i, a partir d'aquí, s'activa el protocol d'agressió sexual,

el trasllat a l'hospital, etcètera.

(dona 3) Entro a la guàrdia a les 9 del matí.

I cap a les 11, 11 i mitja,

el jutjat de guàrdia rep una trucada.

En aquesta trucada s'explica que hi ha una noia a l'hospital Clínic

que explica una situació compatible a una agressió sexual.

Quan entro a dins del box

amb el ginecòleg de guàrdia,

comencem preguntant una mica sobre el relat dels fets.

Hem de tenir en compte

que una víctima que no ha tingut mai relacions sexuals

i que per edat, si és molt jove,

tampoc ha tingut gaires reconeixements ginecològics,

l'exploració pot ser una mica complicada.

Patiment extra per a la víctima.

Per això és tan important l'empatia,

la capacitat de... ser amable, explicar el que estàs fent...

Tot això crec que ajuda que aquesta part

desagradable però indispensable

passi el més ràpid possible

i de la millor manera possible per la víctima.

L'objectiu de l'exploració és poder extreure l'ADN de l'agressor.

Els resultats, però, trigaran a arribar.

Han passat 54 dies des de la primera denúncia

i el repartidor continua lliure,

mentre les víctimes intenten tirar endavant.

Cuando presento la denuncia,

que lo último que me dice el chico es que algún día me llamarán

y que no creen que vayan a encontrar nada,

para mí fue muy, muy desagradable.

Y me quedé con una sensación de impotencia

sabiendo que no se iba a hacer justicia.

Pensava que arxivarien el cas,

que no li donarien la importància que tenia realment.

No creia en la denúncia, no tenia cap esperança.

La Junkal no té cap esperança,

però a la Unitat Central d'Agressions Sexuals

no es poden permetre un nou atac.

Comença el compte enrere.

La urgència era màxima, el risc era màxim...

Es tractava d'un dissabte

amb les mateixes condicions que els anteriors

on aquesta persona podia tornar a repartir

i podia tornar a agredir.

Per sobre del patiment de la víctima

hi ha una cosa que és més important per ell,

que és la seva satisfacció.

Llavors això li dona una sensació d'alleujament momentani.

Fins que torna altre cop a carregar-se emocionalment.

Teníem 4 agressions sexuals i l'últim fet és una violació.

No podia tornar a succeir. No podia haver-hi una víctima més.

En aquell moment la premissa era:

avui no hi ha nit

si no detenim aquesta persona.

Comença el compte enrere.

Urgència màxima per detenir un depredador sexual

que campa lliure per Barcelona.

Hi arribaran a temps abans que cometi una nova agressió?

En aquesta història queden pàgines per escriure,

i són pàgines fosques.